Arguments

Tant als fragments de tertúlia que sento a la ràdio com en els articles de la premsa que llegeixo sovintegen afirmacions sobre el que “la gent vol” o el que “la gent pensa”. Sempre m’ha semblat agosarat que algú sàpiga el que pensen els ciutadans sense haver fet un estudi estadístic previ. Sovint és una manera de menysprear dialècticament la importància d’un argument o d’un tema esmentat per un adversari o per donar pes d’autoritat a una afirmació pròpia. Per què, és clar!, ¿quina persona no ha de callar si defensa una posició que no és la que “vol la gent”?

Darrerament amb el debat polític a propòsit de l’Estatut de Catalunya, els intel•lectuals unionistes –denomino així aquells catedràtics de dret constitucional o d’altres matèries que consideren metafísicament indiscutible la unitat d’Espanya—solen utilitzar un argument similar: ningú al carrer no parla de l’Estatut. Per tant és un tema que no interessa a la gent.

Ignoro si és un tema que interessa o no interessa. En tot cas, en el meu entorn, no és només aquest el tema del qual no en sento parlar. Per exemple, no he sentit a parlar gairebé mai del Parlament europeu o dels seus debats i resolucions. En el seu moment tampoc no vaig sentir a parlar massa sobre la unió d’Espanya al Mercat Comú... Són molts els temes de què no parla la ciutadania habitualment, la qual cosa no vol dir que no siguin importants en l’àmbit polític. I està bé, em sembla, que els polítics en parlin, estimulin decisions i ho treballin encara que no sigui un aspecte que interessi a la ciutadania. ¿Quantes vegades hem parlat amb els amics de l’activitat del Síndic de Greuges o de la Sindicatura de Comptes o dels afers que resol l’inefable “defensor del Pueblo” de Madrid? ¿Vol dir això que el fet que no en parlem faci que no siguin institucions o activitats i debats polítics que no tenen importància? Podem sentir aversió per la política o bé creure que els polítics no estan a l’alçada de les situacions. Però no podem obviar que qualsevol decisió important que afecta les nostres vides, des dels impostos a les pensions, de l’educació a la sanitat o de les vies de comunicació al mateix ordre públic passant per la lentíssima i inoperant justícia tindrà solució política, si la té. Passar-ne, per més aversió que tinguem a la política, no sembla massa útil.

Finalment també em sobten alguns arguments curiosos en tertúlies i articles: el nombre de participació a referèndums i eleccions. Avui mateix he sentit al senyor Gregorio López Barba menystenir el referèndum del poble català a favor de l’Estatut perquè hi havia participat poca gent. D’aquesta manera es deslegitima una mica. I tanmateix ningú no deslegitima les eleccions europees –ben cofois estaven els unionistes del PP a la darrera convocatòria perquè les havien guanyades!—on va participar encara menys gent que a l’Estatut. Sense anar més lluny: el president Montilla va ser votat pel 16% del cens electoral. Així de cru. ¿Deslegitima això la presidència de la Generalitat actual?

Em plauria que els arguments fossin més honestos i més clars i, sobretot, que es reconeguessin les emocions primeres que generen les posicions bàsiques de cadascú per saber a què atenir-nos. ¿Tant difícil és ser coherent quan una persona té vocació de participar voluntàriament en el debat públic?