16 de juliol de 2010

El mar


Els qui no vivim estrictament arran de mar –cosa que passa a bona part de Barcelona-- i l’hem viscut, però, en etapes joves de la nostra vida, en desem a l'ànima una nostàlgia inesborrable, inexhaurible. El retorn a tall d’aigua, i més si és en llocs on la costa és rocosa i les aigües hi entren amb una especial calma, a resguard dels vents, provoca en l’espectador una immediata sensació de repòs. Aturar-se vora el mar, d’una banda, calma una mena d’ànsia de contemplació i tranquil•litza l’esperit. Paral•lelament, però, excita una mena de sensualitat interior que equilibra l’assossec del primer contacte. Probablement sigui aquesta l’explicació de la fascinació general que provoca el mar, sobretot si el pots viure i veure en silenci.



He tingut la sort de sentir aquesta mena d’equilibri interior mirant amb atenció la cala d’Aiguablava (Baix Empordà) en un moment pràcticament solitari a les vuit tocades del matí. La nit abans havia llegit aquest paràgraf de Josep Pla: El mar satisfà la nostra tendència contemplativa (...) El mar, element inafarrable, desproveït de continuïtat, variable, contradictori, ondulant, emplena la nostra manera de ser d’una manera perfecta, es lliga amb la nostra “insouciance”.



Hi estic parcialment d’acord. És cert que el mar satisfà d’alguna manera l’ànsia de l’ànima contemplativa i que mai no cansa. Potser precisament per aquest motiu, el mar et deixa també sempre insatisfet perquè d’alguna manera et reclama un instint ancestral de fosa amb tots els tons del blau. Quan un es deixa portar per la caiguda de la volta celesta sobre l’horitzó i alhora olora l’aroma marítim; quan un sent que l’oratge terralenc amb gust de pi t’acaricia el rostre; quan la petita remor de les onades, sempre lliurament arrítmiques, juntament amb el cant trencat de les gavines et regalen una constant i petita música natural a l’oïda... quan vius tot això a l’ensems, la pura contemplació excitada per la sensualitat interior, amb pau però amb intensitat, et demana més... Et demana una autèntica “intel•ligència” de la vida, aquella que s’amaga en les diverses blavors tacades de blancs escumalls... una “intel•ligència” (etimològicament un “llegir a dins”) de caire vital que t’impulsa a una fosa impossible, que t’imanta vers el que podríem anomenar, per entendre’ns, l’U suposat i incognoscible que ho aplega tot... Per moments voldries ser una gota més que no es diferencia de l’aigua en la qual es submergeix...

Per aquesta raó la mar omple, però no acaba de satisfer, pacifica però no et relaxa, et permet el repòs i la quietud però excita els sentits interiors cap a unes noces impossibles amb la terra i amb la vida.

És, potser, per aquesta raó que el mar atrau, imanta i invita a l’assossec... i alhora sempre et demana més. Un demés impossible. Per això, quan contemples el mar, mai no en tens prou.

2 comentaris:

Abby ha dit...

Ostres Tòfol és preciós això que dius de la mar i tens tanta raó...
Qie passis bon estiu vora la mar que t'embelessa!

Anònim ha dit...

Abby,

Moltes gràcies per llegir-me i per donar-me la raó... El mar atrau, sobretot en les hores solitàries... és un imant vital que sempre et pot, que sempre et guanya...

Que passis tu també un bon estiu, Abby!

Tòfol