11 de juliol de 2010

Acatar


Avui continuaré parlant de mi. Que consti un cop més que, políticament parlant, sóc un simple votant i no represento ningú. Us parlaré, en concret, dels sentiments i idees contradictòries que em passen pel cap quan medito sobre si s’ha d’acatar o no la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut...

“Acatar”, en català, sembla que procedeix del llatí captare o, potser, de coactare. Segons el Coromines originàriament el verb vol dir ‘rebaixar-se’, ‘vinclar-se’, ‘ajupir-se’ o bé també ‘forçar algú’, ‘humiliar-lo’. He viscut personalment tots aquests significats amb l’arrogant i absurda sentència del TC espanyol. ¿M’he de vinclar, ajupir i humiliar davant d’ells?

Als meus alumnes els he ensenyat sempre que el compliment de les normes en qualsevol àmbit depèn sempre d’un equilibri entre el sentit de consens sobre la seva necessitat –pagar impostos, per exemple, per oferir serveis útils als ciutadans-- i la capacitat d’una autoritat per coaccionar o castigar per fer-les complir. És una experiència ben comuna que les normes, en general, no es compleixen si només s’apel•la al sentit del deure. ¿Algú creu que tothom pagaria a Hisenda tot el que li pertoca si no hi hagués cap possibilitat de càstig pecuniari o de presó en cas d’incompliment?

Ara bé, a la curta o a la llarga, tampoc es compleixen les normes si només existeix la coacció. Quan les normes només s’aguanten per pura coacció sense cap convenciment interior de la seva necessitat no sols s’acaben degradant sinó que fins i tot al final no resulta immoral saltar-se-les.

Pel que fa a la sentència del TC jo només l’acato per pur temor a la coacció que aquests senyors són capaços de fer sobre la meva persona (i per extensió la justícia i la policia). Però en el meu interior no tinc el més mínim convenciment que s’hagi d’acatar. És més, no només han dictat una sentència que no em crec sinó que m’han fet fora fins i tot de la Constitució que en el seu dia vaig votar afirmativament. Aquests dies sento de debò haver-ho fet. L’Espanya que imaginàvem, plural, tolerant, oberta... no existia. Probablement mai no ha existit. Sembla que només existeix la del toro i la de la fúria uniformadora. No em deixen cap altre camí: mirar només cap a Europa.

Sóc un simple votant que no represento ningú. Tot i que per fora acataré el que diguin –com ho vaig fer en el franquisme per poder impartir docència-- per dins no vull ni rebaixar-me, ni ajupir-me, ni vinclar-me davant de deu humans que han menystingut els meus més profunds sentiments. Si només sóc jo sol el qui es troba així, doncs és el meu problema... però si n’hi ha més potser pot començar a ser un problema per a ells.