7 de març de 2010

Música i aprenentatge


Se sol definir l'aprenentatge com un canvi de conducta o de coneixement més o menys permanent que es produeix en els humans com a conseqüència d’una o més experiències l’obtenció del qual no es pot explicar per altres motius. L’aprenentatge es genera constantment al llarg de la vida. Hi ha, però, unes institucions particulars, els diversos tipus d’escola, on per assolir aprenentatges específics determinats d’acord amb objectius concrets es programen una sèrie d’experiències guiades habitualment per una o més persones. Al final aquestes experiències haurien d’abocar a uns resultats observables i mesurables de les conductes i coneixements dels escolars: el que anomenem resultats d’aprenentatge.

Molts són els camins que permeten seriar experiències diverses per arribar a assolir uns aprenentatges concrets. Tanmateix hi un moment nuclear del qual difícilment se’n pot escapar ningú que vulgui assolir un aprenentatge: l’esforç de retenció personal. I també és gairebé impossible assolir un coneixement nou que sigui permanent si no es donen dues condicions d’actitud en el qui aprèn: la constància i la continuïtat en les experiències d’aprenentatge. És cert que hi ha experiències d'aprenentatge cooperatiu o col·laboratiu. En general, però, el que s'aprèn és a col·laborar o a treballar en equip. Si es vol aprendre allò que s'ha treballat conjuntament s'haurà de fer un esforç personal.

Cal recordar insistentment que hi ha un fet inqüestionable: l’aprenentatge és un fenomen individual. No hi ha cap alternativa coneguda que permeti aprendre sense esforç i constància personals. Això resulta evident, per exemple, en l’aprenentatge d’un instrument musical. Certament estudiar en grup, escoltar-se mútuament, cantar plegats... facilita i motiva molt la voluntat d’aprendre. Però al final l’esforç dels exercicis de mecanisme, l’estudi de les peces, la repetició dels passatges amb més dificultat, la identificació de la digitació i la seva aplicació, etc. són indefugiblement individuals. No hi ha cap fórmula que permeti escapar-se d’aquest afrontament personal per aconseguir la retenció d’allò que es vol aprendre.

Per més teories que hi hagi pel que fa a l’aprenentatge, convé no menystenir el sentit comú. És cert que hi ha tendències de quan i com i en quines circumstàncies convé i aprofita més unes determinades activitats en funció d’uns objectius possibles a assolir. El sentit comú, però, ha de passar per damunt de tot plegat. Així, per exemple, no és cert que els nens i nenes hagin d’aprendre a escriure i a llegir als sis anys o als cinc... han de començar a aprendre’n en aquesta edat, certament, si abans no ho han fet. Però és de sentit comú deixar que n’aprenguin a partir de l’edat en què mostren interès per fer-ho... i estimular constantment que continuïn en aquest aprenentatge. I si poden aprendre tres llengües alhora, doncs millor. Els nens i nenes en els seus primers anys de vida tenen una capacitat immensa d’aprendre. I solen tenir-ne ganes. També poden aprendre llenguatge musical i a tocar instruments. I si hi posen ganes i en tenen facilitat no s’ha de posar cap límit a les seves il•lusions.

Vegeu a continuació aquest vídeo on una adolescent de 14 anys toca la trompeta amb frescor expressiva i una nena de 8 anys –l’Alba— sorprenentment interpreta un solo de la famosa peça de jazz “Struttin’ with some barbecue” d’una manera impecable. ¿Hi ha algú que es pot atrevir a dir que no s’ha d’intentar aquest aprenentatge o qualsevol altre si es pot assolir sense pressions ni angoixes sinó amb plaer i reconeixement? Potser l’Alba té unes facilitats innates per a la música que no són comunes. Però la immensa majoria de nens i nenes, amb una didàctica eficaç i amb la col•laboració de la família poden aprendre molt més del que aprenen ara. En el camp musical el mètode Suzuki de violí així ho ha palesat.

I, per descomptat, a l’Alba, malgrat la facilitat que pugui tenir, arribar a aprendre aquest solo li ha costat esforç i constància.