L'encontre

Un desconegut, per a mi, Jean Claude Brisville és l’autor d’una obra de teatre titulada L’encontre de Descartes amb el jove Pascal. A Barcelona l’ha posat en escena en Josep Maria Flotats. Resulta realment sorprenent que durant més d’una hora dos personatges asseguts a la vora d’una taula, embolicats amb la llum tendra i trista d'una espelma en una nit de tardor, sense a penes moviment d’escena, puguin xuclar tant l’atenció del públic només per la força del diàleg...

Descartes i Pascal, s’admiraven mútuament, es van trobar un dia tot i que no ha transcendit mai res d’aquella visita. Brisville aprofita l'anècdota per plantejar un tensió de fons en la condició humana que personifiquen els dos filòsofs del segle XVII. Els dos reconeixen el límit de la raó, però així com Descartes gaudeix del fet de conèixer i saber encara que sigui conscient que el resultat de la raó sempre és una ignorància més gran, Pascal renuncia a la ciència precisament perquè l'aboca a aquesta ignorància i opta per abraonar-se a dins del Misteri. I aleshores troba, amb un apassionament digne de la seva causa, però difícil de seguir, que hi ha raons que se situen en el cor.

Descartes des de la talaia de l’edat jutja amb benvolença i tolerància la condició ambigua de les persones, els seus límits i els seus petits instants de plaer. Descartes dorm bé i gaudeix d’un bon glop de vi i, inquiet viatger, en la solitud troba sovint la solució d’alguns envitricolls filosòfics o matemàtics. Descartes posa Déu en el seu sistema filosòfic perquè el seu racionalisme, en cas contrari, se li desmuntaria. Però en el seus escrits, si més no, no viu la dimensió religiosa com la viu, de manera més radical Pascal. Pascal dorm malament, no paeix bé i el turmenta el Misteri que s'albira enllà de la raó.

El silenci etern d’aquests espais infinits m’esglaia (Pensées, núm. 91)

Suposo que avui tenim una embriaguesa d’imatges i d’afany constant d’activitats que ens permeten mirar a un altre lloc i no pensar gens en la buidor realment inquietant de l'univers. Però potser alguna nit d’estiu sense lluna, al damunt d’una gespa silenciosa, us heu estirat i heu mirat els estels... ¿no heu pensat per un minut que aquesta infinitat impacta fins a extrems insuportables? No heu sentit mai l’esglai del cel buit d’un dia clar? No us impressiona pensar que l’esguard nostre no pot fitar res si aixeca el cap vers aquesta mena de calvície del cel diürn infinit?

Quan considero la petita durada de la meva vida, absort a l’eternitat precedent i següent, el petit espai que omplo i que veig, abismat a la infinita immensitat dels espais que ignoro i que m’ignoren, m’esglaio i m’astoro de veure’m aquí més aviat que allà, perquè no hi ha cap raó perquè aquí i no allà, perquè ara més aviat que aleshores. ¿Qui m’hi ha posat? ¿Per l’ordre i la conducta de qui aquest lloc i aquest temps m'han estat destinats? (Pensées, núm. 88)

Oi que aquestes preguntes i l’angoixa que se’n deriva, la raó avui encara no les ha respost?