Feeling

To feel en anglès abasta un camp semàntic que va des de ‘tocar’, ‘sentir’ i ‘venir de gust’ fins a ‘tenir un do especial’. Tot i que feeling se sol traduir per ‘sentiment’ m’agrada pensar que també significa el fet de rebre alguna cosa que et toca per dins, que et fa sentir, que et produeix un gust específic i diferent... que prové d’un do especial que té l’emissor per expressar el que sigui i del receptor per valorar-ho i distingir-ho.

Quan parlo als meus alumnes de jazz clàssic, del blues o del gospel, sempre se’m presenta la mateixa dificultat didàctica: ¿com explicar-los el feeling específic de cadascun d’aquests gèneres musicals? No costa pas gaire definir-los, situar-los en el context i mostrar-ne exemples. Però no he trobat cap sistema per comunicar-ne i fer-ne sentir el feeling específic. L’únic mètode que practico és proposar l’audició seriosa en silenci de peces on aquest “feeling” especial es dóna en grau eminent. Només a base d’escoltar i experimentar aquest “sentir-se tocat” per la música es pot arribar a valorar i a distingir el “feeling” del blues, per exemple. Pots comunicar que el blues és, inicialment, una cançó profana que pot parlar d’amor i desamor entre d’altres coses; que sol tenir una roda de 12 compassos; pots fins i tot explicar els acords que constitueixen l’entrellat bàsic d’aquesta roda... però quan arribes al final i dius que el blues no és només això... que perquè un blues ho sigui cal el feeling del blues... aleshores em topo amb el mur del silenci. No hi ha paraules per concretar-lo, definir-lo o descriure'l; com a molt alguna metàfora que no sé si és vàlida per tothom.

I amb tot tinc l’experiència gratificant de comprovar que la majoria de les persones que s’acosten a aquesta música i que tenen genèticament la capacitat de “sentir-se tocats” per aquest feeling l’aprenen sense massa problemes. I no importa l’edat! I això és així perquè, llevat d’alguns casos patològics, no hi ha ningú sord a l’emoció d’una melodia o que estigui impossibilitat per captar el feeling específic del blues, del gospel o del jazz clàssic. Una altra cosa és expressar-lo. Gairebé tothom el pot arribar a “viure”. No tothom, però, té la capacitat de dir-lo.

Us en proposo un exemple. Aquí teniu a l’Andrea Motis i l’Eva Fernández interpretant un clàssic del jazz que va posar de moda Sidney Bechet al voltant dels anys 50 amb dos saxos altos. Aquestes dues adolescents poden haver memoritzat la peça a base d’esforç personal (imprescindible per conèixer qualsevol sistema d’expressió). Però el que ningú no els ha pogut ensenyar, si no ha estat per la força de l’audició en sintonia amb la seva musicalitat, és l’expressivitat radical de la seva dicció, el seu feeling pur i exquisit... Els vibratos, les intensitats, les inflexions col•locades en el seu lloc no es poden només llegir d’una partitura: s’han de saber dir d’acord amb el sentiment que hi glateix. Aquí el professor, el gran didacta i músic Joan Chamorro, només ha pogut fer de llevadora, és a dir, ajudar-los a fer néixer el que porten a dins... la resta és el misteri de l’art...

Escolteu amb atenció aquest “Petite fleur”. Vull creure que us sentireu tocats per una feeling deliciós i genuí. No em demaneu que us l’expliqui amb paraules. És impossible. Senzillament: deixeu-vos anar i que us entri directament al cor.