Una excepció?

Alguns em diuen, tot comentant-me oralment el post anterior, que no m'és lícit fer de l’excepció una norma. Mai no ho he pretès. Les excepcions existeixen i sovint qüestionen alguns dels principis amb què solem pontificar les nostres teories pel que fa a l’aprenentatge. Mozart, per descomptat, va ser una excepció. El que jo volia dir és que Mozart no hauria estat una excepció sense el guiatge i l’esforç didàctic al qual va ser sotmès o estimulat pel seu pare. Com el cas del post anterior on l'Alba fa un solo de trompeta que ja voldrien fer estudiants de més edat. Sense esforç i estímul el que potencialment portem a dins no surt.

No puc afirmar, perquè no seria cert, que tots els nens i nenes tinguin capacitats per interpretar instruments musicals d’una manera expressivament sublim. El que sí em veig amb cor de dir és que molts nens i nenes, en la seves èpoques més tendres i mal•leables, amb una bona didàctica, un bon entorn familiar que els estimuli i una mica de sort poden aprendre molt més del que aprenen avui. I, evidentment, mols nenes i nenes poden aprendre el llenguatge musical com la llengua vehicular de l'escola i les habilitats tècniques d’un qualsevol instrument musical adaptat a les seves característiques de creixement psíquic i físic. I que això no depèn mecànicament ni tan sols de l’ambient econòmic i social de les famílies.

Al barri de Sant Andreu de Barcelona –que no és precisament el lloc on habita i viu la plutocràcia barcelonina—hi ha una escola de música en la qual, sota el guiatge de Joan Chamorro, excel•lent músic i professor de música, molts nens i nenes descobreixen les possibilitats d’un camí d’excel•lència en la interpretació del jazz clàssic. ¿Que això pot generar diferència i desigualtat amb altres nens i nenes que troben altres camins o que segueixen un curs més lent i normal? És evident. I què? Cal deixar de banda, entre molts altres dogmes sense fonament, aquesta mena d’igualitarisme militant en l’ensenyament. Estimular l’aprenentatge, destacar l’excel•lència i la sana competència i admirar i emular els millors em sembla el millor camí de futur per a una societat més sana.

L’Alba del post anterior no era una excepció. Aquí us en presento una altra que fa un solo impecable, per la seva tendra edat, de l’estàndar de jazz clàssic Rosetta. Ella és molt joveneta, com ho són tots els músics que hi intervenen. No són excepcions. Són possibilitats dutes a la realitat.

Us invito a reflexionar sobre què poden voler dir aquestes singularitats. I si hi ha alguna raó de pes per impedir que aquests nens i nenes, en virtut d’un orb igualitarisme, no haurien d'haver accedit a aquest coneixement que manifesten haver assolit. Encara que sigui diferent i millor.