14 de març de 2010

Escoltar i sentir


Fa poc vaig ser membre d’un tribunal que va jutjar una tesi excel•lent sobre el pianista Carles G. Vidiella, mort el 1915. En aquella època no hi havia ni ràdio. Per tant la música només es podia escoltar en els concerts i en aquelles cases particulars que tenien piano si algú el tocava. Eren temps en què costava escoltar música i on pràcticament no se’n sentia gens. Això em va dur a comparar la situació de l’època d’aquest pianista amb la nostra.

Em sorprèn que la majoria dels joves i dels adults d’avui afirmin que els agrada molt la música, sigui quin sigui el gènere i l’estil de preferència i que diguin convençuts que n’escolten molta. I dic que m’estranya perquè precisament la música és un llenguatge molt abstracte i gens icònic. I avui la cultura de masses és visual i s’estableix sobretot a través de la imatge.

La imatge és molt seductora i, a més, és còmoda. Encanta i alhora t’estalvia sovint de pensar i, sobretot, d’imaginar. Potser per això les descripcions verbals, escrites o orals, avui fatiguen tan de pressa. La imatge proporciona una informació plana i immediata, sovint fàcilment emocional, i habitualment no demana massa esforç d’atenció perquè més aviat la xucla fins i tot contra la nostra voluntat inicial. Algunes imatges es graven amb força a la memòria però la majoria queden ràpidament sepultades per l’allau de noves imatges arribat a través de tots els vehicles tecnològics que són al nostre abast (televisions, pantalles d’ordinador, propaganda lluminosa dels carrers, fotografies de les revistes i diaris, pantalletes dels mòbils, miniartilugis portàtils, càmeres digitals, etc.).

La profusió d’imatges de vegades proporciona amb més rapidesa determinades informacions essencials. En aquest sentit és cert que una imatge, en segons quins àmbits, val més que mil paraules. Ara bé, també és cert que la imatge emmandreix la imaginació, dificulta l’atenció que arriba per altres vehicles i, sobretot, fa difícil l’abstracció i la relació d’abstraccions. També hi ha paraules, però, que valen més que mil imatges! Sempre he cregut, amb Salvador Cardús, que a l’escola, sense renunciar a les imatges, hem de ser capaços d’aprendre a identificar i a extreure els centenars de mots que aquestes contenen.

¿Com és, doncs, que la música que no és icònica, sol pensar-se com a agradable en un món tan visual? Crec que la resposta és senzilla: perquè la música ocupa un lloc subsidiari en la immensa majoria de situacions en què aquesta es consumeix.

La música ens sona anant pel carrer, conduint el cotxe, de fons mentre rentem plats, quan som al restaurant, mentre estudiem o llegim, a l’ambulatori mentre fem cua, a l’ascensor dels grans magatzems... En canvi gairebé mai no sona al davant d’una dedicació i atenció exclusiva per part nostra. Diuen els joves que els agrada molt la música. No és veritat. O si més no, no els agrada la música amb la mateixa intensitat que els agraden altres activitats com el cinema o jocs davant dels quals hi posen tota la seva atenció.

No anem al cinema o al teatre i alhora llegim o escoltem música, per exemple. Hem de dedicar en aquests casos tota la nostra atenció en exclusiva a mirar la pantalla, sigui la d’un cinema o la de casa nostra. ¿Quantes hores a la setmana els joves d’avui, i els no tan joves, dediquen només a la música? Qui avui, un dissabte a la tarda, per exemple, es proposa asseure’s a casa seva a dedicar un parell d’horetes a escoltar música sense fer res més? I si ho fa: ¿quanta estona està pendent i concentrat en el seguiment de les melodies i en el gaudi de les emocions que li proporcionen sense deixar que la imaginació es perdi per escenes diverses de distracció? Si feu la pregunta veureu que la resposta és unànime: pràcticament mai.

‘Escoltar’ es pot definir com aplicar atentament l’orella o l’oïda per percebre remors, sons i paraules apagant, de moment, els canals que ens informen de les sensacions que rebem per altres sentits. ‘Sentir’, en canvi, només és percebre per mitjà dels sentits en general, comunament amb exclusió de la vista, però no pas sempre.

Em sembla poder concloure que mai no s’havia ‘sentit’ tanta música com ara i mai no se n’havia escoltat tan poca. I si prenem el verb ‘sentir’ en la seva accepció de “experimentar una sensació interna intensa” goso afirmar que només “escoltant” es pot arribar a “sentir” la música. Mai a l’inrevés!