26 de març de 2010

Arguments


Sento a les tertúlies, de tant en tant escolto la ràdio del cotxe, com se solen desqualificar col•lectius i generacions en bloc per part dels assistents. Des del papanatisme de considerar la joventut actual perduda sense remei (cosa nova, oi?), fins a afirmar que cal arraconar els adults que han perdut el tren de les tecnologies vinculades a internet i a la informàtica, sovintegen els discurasos genèrics, discursos inútils i fins i tot perniciosos. També em sobta que sovintegin tant, sobretot en els polítics, els judicis d’intencions mai no verificats o la valoració positiva o negativa segons la procedència del missatge. A mi, que una afirmació sobre educació vingui d’un membre de l’Opus Dei o d’un comunista em serveix de poc per acceptar-la o tenir-la en consideració i pensar-la. L’important és el que diu l’afirmació i com la sosté amb argumentacions i no pas d'on prové. Només fixant-nos en l’argumentació podem aproximar-nos a discernir una part d’aquestes parcel•les de la realitat.

Així, per exemple, sol ser habitual dir que l’educació escolar avui està pitjor que fa uns anys. No estic en disposició d’afirmar-ho o de negar-ho en general. Ara bé si parlo amb diversos professors en actiu de diversos instituts, absolutament fiables, sí que puc deduir-ne alguna qualificació, sempre parcial.

Conec diversos instituts on, abans de la implantació de la LOGSE, els alumnes entraven i sortien del centre a l’hora del pati sense que habitualment no se sentís a parlar de cap incident. Molts alumnes d’aquests centres cursaven més endavant estudis superiors. I va ser l’institut l’única palanca mitjançant la qual hi podien accedir atesa la condició social on havien nascut.

A alguns d’aquests mateixos centres, d’un temps ençà, han posat fins i tot càmeres de vigilància a l’espai exterior per desactivar la temptació de redactar pintades insultants efectuades durant els caps de setmana. Vigilar els racons del pati a l’hora de l’esbarjo, d’altra banda, és una tasca feixuga (abans de la LOGSE els patis simplement no calia vigilar-los) i, avui, quan alguns alumnes s’esbatussen, malgrat les hores que portem parlant de valors i normes i altres “felicitats” que ha d’adquirir l’alumnat en comptes de saber sumar i llegir, es fa un ròdol que atia l’un contra l’altre... en comptes d’intentar separar-los com es feia abans. La cultura de la violència comença a campar en alguns centres sense que les nostres classes i profundes recerques sobre l’educació per a la ciutadania sembla que serveixin per a gran cosa.

Darrerament he tingut l’oportunitat de parlar amb llicenciats que, dins del curs d’un màster, fan les pràctiques en centres públics de Secundària i m’han comentat des de la seva joventut el mateix que el professorat amb què sóc parlar. Així, per exemple, em comenten que en un centre on s’imparteix la docència amb un ordinador per a cada alumne gairebé el 40%, ja al segon trimestre, estaven espatllats, fonamentalment, per l’ús incívic de l’estri digital. El professor de l’aula, en comptes d’utilitzar els ordinadors –ja que no podia fer-ho amb tots els alumnes i no estava previst el mateniment per part de ningú—va decidir oferir fotocòpies en blanc i negre de llibres de text per imaprtir docència...

Crec que de tot plegat en podem obtenir arguments per deduir que, en aquests centres concrets –-no pas en general-- la realitat educativa s’ha deteriorat intensament en els darrers vint anys. Sento dir això perquè sembla que em sumi a la imatge social establerta sobre els dèficits importants del nostre sistema educatiu. Però no és pas ignorant la realitat –ni l’alta dignitat d’aquells i aquelles docents que fan la seva feina de manera excel•lent—que podrem pensar i concretar un camí de millora i redempció de l’ensenyament públic al nostre país.

No voldria llegir a la premsa que el pròxim pas en alguns d’aquests centres públics sigui posar detectors de metall a les entrades i haver de comptar amb guàrdies de seguretat.