Misteri

La música és un misteri. Si un habitant d’un altre planeta que, per naturalesa, no disposés de sensibilitat musical observés els humans en un concert probablement no entendria res. Perquè, de fet, si sortim de nosaltres mateixos resulta absurd que dediquem tanta atenció i temps a un llenguatge sonor absolutament abstracte. Des del punt de vista biològic ni el gaudi ni la capacitat de produir notes musicals són facultats d’un mínim ús per a l’espècie humana. Pel que fa a la causa i l’efecte biològics la música és del tot inútil. El cant d’un ocell encara pot ser interpretat com un reclam per aparellar-se o com una forma de marcar un territori. El cant d’un ocell pot ser pensat com una manera d’adaptar-se a la naturalesa per sobreviure-hi. En nosaltres, els humans, la música no és una adaptació evolutiva. Si desaparegués –tot i que el món conegut ara per nosaltres quedaria summament empobrit—el nostre estil de vida quedaria pràcticament intacte.

La música són sons humanament organitzats. Alguns científics afirmen que fins i tot són previs a l’aparició del llenguatge. I d’altra banda la música, en general, és tan fàcil de comprendre des del ressò emocional de la persona, com inexplicable en els seus significats. Schopenhauer deia que la música expressa la quintaessencia de la vida. Crec que es referia al fet que la música diu o comunica el que hi ha al fons de l’ànima, per dessota dels esdeveniments concrets. Connecta l’emoció del qui la convoca amb l’ànima de qui la rep... i quan dos o més escolten i senten la mateixa música es produeix una mena de comunió: per un moment hi ha un U, el llenguatge sonor, que es desplega i es viu en moltes persones alhora...

La música, si ens hi deixem anar, ens transcendeix des de l’ànima als músculs. Es difícil no moure els ulls, les mans, el cos, l’expressió de la cara quan interpretes música o quan la reps (per això el ball és la resposta global a la música... potser per això cultures més dotades d’espontaneïtat que la nostra fins i tot preguen i lloen Déu ballant desaforadament i no només per una simple embriaguesa rítmica). La música pot calmar-nos, animar-nos, consolar-nos, entusiasmar-nos o fins i tot pot servir per sincronitzar una feina o un joc... La música, en l’estat més pur, és una pregària a Allò o a Aquell/a que ens sobrepassa... La prova és que totes les religions en les seves litúrgies donen una gran importància a la música, com si li reconeguessin un especial estatus sagrat.

¿Podríem potser acostar-nos al misteri de la música si pouéssim en el significat del mite grec que ens parla del seu naixement?

Potser sí. En parlaré un altre dia.