28 de gener del 2010

Retocs


En els darrer dies he hagut de passar per terres de l’Estat francès. Som en ple hivern i, a més, el temps no ens ha acompanyat massa: cel sempre tapat i roina constant... No em puc considerar un entès en geografia francesa però al llarg de la meva vida l’he recorreguda diverses vegades. Sempre a l’estiu, en ple esclat de vida, de color i de llum... Per això en aquest darrer viatge, mentre mirava per la finestra de l’autobús que ens duia a Llemotges, se’m feia estrany contemplar el paisatge sense ombres, els verds tristos i els arbres despullats. De tant en tant s’alçava un avet o un pi negre aquí i allà que tacaven la grisor dels bedolls nusos amb el seu verd seriós i accentuaven encara més la greu serenitat del panorama.

Vint hores d’autocar permeten contemplar passivament les vistes que s’ofereixen a un esguard curiós amb un punt de voraç com era el meu. Les terres del Rosselló recordaven alguns dels racons de l’Empordà i tenien gust de Mediterrani amb les seves fileres de ceps ennegrits al damunt d’una terra argilosa. Tan bon punt vàrem arribar a les envistes de Narbona i vàrem entomar la ruta vers l’Atlàntic en direcció a Tolosa el paisatge va anar canviant. Pràcticament fins a Llemotges, a banda i banda de l’autopista se succeïen els pujols dolçament ondulats, com si fossin lloms cristal•litzats d’onades amples sense escumalls. En francès d’aquest disseny del relleu en diuen “moutonner” (de “mouton”, be). Recordo que a Vézelay, ja fa molts anys, vaig llegir la descripció d’un paisatge similar. Deia: “les colines moutonnent”. Intraduïble. Aquests suavíssims pujols apareixen retallats per bardisses, arbredes alineades o tanques. Una catifa d’herbei d’un verd jove les cobria. De tant en tant hi trobàvem vaques i vedells quiets o amb passa mandrosa... Aquest paisatge geogràfic és tan francès que arreu on es dóna se'l cataloga amb el nom del seu idioma: bocage.



Disseminats, els pobles, sempre senyorejats pel campanar de l’església, s’escampaven sense fer-se notar excessivament. Durant quilòmetres i quilòmetres el territori francès apareix, envejablement, ric, feraç i endreçat per la història i un profund sentit d’humanitat. Ben a l’inrevés del que ha passat més al sud entre nosaltres... on la febre de construir o, el que és pitjor, la ira ha devastat el sentit de l’equilibri i ha deixat la seva horrible petjada a les costes i als indrets on la vida s’ha fet possible. A França costa veure, si més no en vastes extensions del seu territori, la desmesura o la bestiesa. Cal reconèixer que el seu aménagement du territoire és una meravella.

No podia deixar de pensar, mentre contemplava aquest paisatge de repòs serè, la sentència aguda de Josep Pla ja als anys 20 del segle passat quan era corresponsal a París: França és un país fet. Només li calen retocs.

Tenia raó.

2 comentaris:

Mar Pérez Riera ha dit...

M'ha agradat.
Penso en el que parlàvem a classe amb el Luri, que avui dia costa tant llegir la descripció, en aquests temps on tot és "fast" (fastfood, fastcultura) i posar-hi atenció. Parlàvem dels alumnes, però la nostra generació (les futures mestres) també ens estem educant en aquesta "fastcultura" i per això penso que ens haurem d'educar, també, en l'atenció, paciència, esforç,... per poder ser bones mestres.
Res més, la teva descripció m'ho ha fet recordar (perquè m'he adonat de la meva necessitat d'acció) i també m'ha agradat.

Mar (exalumna)

Anònim ha dit...

Mar,

Moltes gràcies pel teu comentari. Que siguis conscient que no tot ha de ser "fast" i que cal autoeducar-se en la lentitud i en la descripció per tal que els aprenentatges (i fins i tot la vida!) facin un bon pòsit a l'ànima, t'honora. Seràs una mestra excel·lent.

Tòfol