13 de febrer de 2010

La flor del lotus



El lotus fa una flor solitària, senzilla, aromàtica i d’una gran bellesa. El budisme l'ha esmentat sovint com a vehicle de molts dels seus missatges. Símbol de plenitud. No és estrany. Els humans tenim tendència, em sembla, a buscar l’estabilitat, a no deixar-nos menjar pel temps, i a trobar alguna forma de felicitat. La felicitat no és altra cosa que sentir-se ple. Quan un humà experimenta la plenitud sol afirmar, amb un somriure obert capaç de desvetllar l’aurora, que no li falta res. A la persona que no li manca res se li anul•la un dels motors del malestar humà: el desig. Si es té tot el que cap a dins d'un, lògicament, no cal res més.

El lotus, fins a cert punt, en la subtilesa de la saviesa oriental –allunyada sovint del discurs lògic i dual de la tradició occidental—fa de la seva imatge un vehicle que pretén situar-se enllà de les paraules. Per als orientals és una evidència que el pensament és un espai preverbal. De vegades també ho he cregut jo, sobretot quan amb un esquema al davant sóc capaç d’impartir una classe d’exposició oral en què els mots em surten sense que jo en sàpiga l'origen. ¿D’on emergeixen les paraules? Sembla com si els mots concretessin el pensament –inabastable— i en sortissin com d’una font. Tot i que les paraules també sembla que arriben al pensament i l’ajuden a eixamplar-se, és lògic deduir que hi ha un “topos”, un lloc, on habita una font de pensament situat enllà dels mots i alhora fonament de les expressions verbals. Si algú aconsegueix en un viatge interior situar-se en la font del pensament probablement assoleix la plenitud...


El lotus és una planta perenne, amb una flor de bellesa senzilla, amb una tija única i fina que la uneix a la planta i viu en un medi aquàtic. Les seves llavors tenen la capacitat de germinar durant segles. Perennitat, bellesa, unió de l’individu amb el cosmos, aigua... són imatges i paraules que ens poden dur enllà dels mots, a l’espai on habita el pensament. El zen les ha utilitzat també en alguns koans, aquestes frases paradoxals de sentit estrany per al discurs lògic i que en contacte amb el propi inconscient contenen un enigma que, un cop aclarit, ajuda a assolir progressivament el que el budisme anomena la il•luminació interna. Un exemple:

El monjo li va preguntar al mestre: Quan la flor del lotus encara no ha sortit de l’aigua ¿com és?
El mestre li va respondre: flor de lotus.
El monjo li va preguntar: ¿quan ha sortit de l’aigua com és?
El mestre li va respondre: Fulla de lotus.

I encara un altre:

El deixeble li pregunta al mestre: ¿Com és l’ànima perfecta?
I el mestre respon: la flor del lotus amb un triangle de foc, verd de desmai i seda de silencis.

Deixeu que aquests koans entrin sense pensar en el vostre món interior, com núvols que es desplacen lentament al damunt d’un cel blau, i tard o d’hora potser us arribarà la solució i haureu fet un pas endavant en el viatge interior cap a la pàtria de l'U. Ah! Potser us pot ajudar “sentir” (no només escoltar) el “Lotus blossom”, una balada de la història del jazz dita insuperablement per la sonoritat vaporosa del saxo de Paul Gonsalves... Potser sigui un moment en què experimenteu aquesta envejada plenitud que tan esquerpa i gasiva resulta per a la immensa majoria dels humans... mentre potser els koans se us desfan en la llum...