Fulles o flor?

En el primer koan que vaig deixar escrit a l’últim post, el Mestre responia molt paradoxalment a la pregunta del deixeble. Quan aquest li demanava com era la flor del lotus quan encara no apareixia damunt de l’aigua, el Mestre li responia “flor de lotus”. I quan el deixeble inquiria com era la flor de lotus quan sortia de l’aigua, el Mestre li responia “fulla de lotus”. (És el koan vint-i-u atribuït al mestre Chimon i que es conserva en els Annals del penya-segat blau).

Qualsevol que pensi amb lògica racional sobre aquestes respostes arriba ràpidament a la conclusió que el Mestre no hi toca del tot ja que diu el contrari del que observem a la realitat de la planta del lotus i en el seu procés natural. En primer lloc la planta del lotus genera fulles i, després del procés vital botànic, apareix la flor. Per tant el que fóra lògic és dir que la planta de lotus en primer lloc fa fulles –és a dir “és fulles”-- i que després fa la flor...

Segons que sembla el sentit d’aquest koan no apareix al deixeble fins que aquest no dur una bona pràctica de zazen, és a dir, de meditació. No cal ni dir que la pràctica de la meditació zen –o de qualsevol altra mena—és oposada a l’actual sistema de vida de la nostra cultura caracteritzat per la “cronofòbia”, és a dir, la fòbia a sentir el temps buit. Sembla com si la solitud, el silenci o no fer res sigui impossible i que quan el temps no està ocupat d’alguna manera els humans sentim una mena d’horror vacui que es tradueix en avorriment i fins i tot en ansietat.

És fàcil observar que la majoria de les persones, mentre estem desperts, vivim “fent coses” de manera contínua. I si no les fem estem ocupats pensant en les que farem, imaginant les que voldríem fer o recordant les que havíem fet. Sembla com si la vida ens tingués embridats al damunt d’un cavall que sempre camina o corre i del qual no podem baixar en cap moment. La meditació et convida a baixar del cavall. Per això et proposa no fixar-te en res, no esperar res, quedar-te en stand by, sense pensaments, sense imatges, sense meta, sense objecte... Simplement: t’ofereix, en síntesi, la possibilitat de “deixar de fer”. Afirma el zen que amb el temps arribes a un “despertar” o “il•luminació” interior que aconsegueix, entre d’altres coses, alliberar-te del dolor.

No entro en la veritat o falsedat d’aquesta proposició perquè, entre d’altres coses, com en tota experiència interior o religiosa fins que no la practiques o la vius no pots saber-ne la veritat. És una experiència que se situa enllà de la lògica (sense que això vulgui dir, en absolut, que sigui irracional). Ara bé, atès que el temps, i l’acció constant que l’omple, constitueixen una presó terrible on s’insereixen els dolors aguts de l’existència, potser sigui cert que, a través del “deixar de fer” a què et convida la meditació, a la curta o a la llarga es capti la realitat d'una manera diferent. Aquesta experiència no deu ser només teòrica sinó que es veu que comporta una nova forma de vida descentrada d’un mateix.

Afirmen els mestres zen que el koan no l’entens amb la lògica, ni dins de la meditació, sinó que arriba un dia que el sents a dins de manera clara. Deu ser com la percepció única d’una obra d’art en allò que té d’inexplicable, en aquella emoció inefable –si és que és emoció—davant la qual només pots restar en silenci ja que et comunica i et fa viure una realitat que se situa enllà de les paraules. Potser en algun moment entens que mestre Chimon l’encerta: la realitat que s’obre davant del nostre esguard és fulla i és flor alhora, energia i plenitud, projecte i estat, bondat i bellesa, tot alhora i fora del temps. I, a més, es reflecteix en l’espill de la nostra ànima, sense paraules i fins i tot sense silenci. Sense res. Potser sigui així com els humans es poden sobreposar al dolor agut de la vida. Ja que la vida, de fet, no es deixa viure.