6 de febrer de 2010

Mnemòsine


Vàrem qualificar la música de “misteriosa”. D’una banda, la música és un fenomen distintiu i únic dels humans (els animals no fan música organitzada amb sons); i, de l’altra, és un llenguatge abstracte radical que no vol dir res des del punt de vista de la lògica. I, en canvi, els humans passem estones més o menys llargues davant d’aquesta abstracció, especialment en els concerts, sense fer res més o ballant-la. D’altra banda no sembla que la música tingui cap funció adaptativa per a la supervivència humana... i, en canvi, ens consola, ens emociona, ens pertorba, ens entusiasma, ens produeix plaer, ens acompanya... a hores d’ara li donaríem la raó a Nietzsche: “un món sense música seria un error”. Però, ¿quina raó de ser té la música? Quina és la seva funció entre els humans? D’això el filòsof alemany no en diu res que jo sàpiga. Potser si recorrem a la mitologia grega en puguem besllumar alguna intuïció (i poca cosa més, és clar!). Abandonem, doncs, el “logos” i deixem-nos bressolar pel “mitos”.

A la mitologia grega no hi ha una divinitat específica per a la música. Hi ha la musa de la flauta (Euterpe), la de la poesia lleugera i de la dansa (Terpsícore) ... però no n’hi ha cap de concreta per a la música. I és que el mot “música” deriva de les “muses”, en plural, és a dir, de totes. Per què? Perquè la majoria de les arts es feien mitjançant el cant, és a dir, amb música. La poesia èpica no es recitava, es cantava! (Calíope), la pantomima es ballava (Polimnia); la lírica coral també (Erato) i també ho feia el cor en les tragèdies gregues... (Melpòmene)... fins i tot les estrelles i els planetes feien música (l’harmonia de les esferes presidida per Urània...)

La Música, doncs, era transversal a totes les Muses. Totes cantaven davant Zeus i els altres olímpics. No endebades les nou Muses eren filles del pare dels déus i de Mnèmosine, engendrades després de nou nits intenses d’amor. ¿Qui era Mnemòsine? Mnèmosine és una divinitat filla de déus antics, genètics: d’Uranos –el cel—i de Gea –la terra--. Mnemòsine, doncs, és una dea que ens porta records ancestrals, els més antics, els dels temps primordials... és la personificació de la Memòria (en majúscula).

Mnemòsine no és, doncs, només un record memoritzat d’uns fets passats, concrets i viscuts en temps més o menys recents, sinó el ressò vivencial que ens arriba des dels orígens de Tot. La Memòria que personifica Mnemòsine és com un fil d’or inconscient que travessa el passat i ens comunica amb els temps primordials, aquells primers moments en els quals els humans van adquirir per primer cop la consciència de ser-ho. ¿I què podem suposar que va ser el primer que van fer els primers humans per comunicar-se i sobreviure o per expressar alegria o tristesa i tot el ventall de sentiments que vivim? Amb el gest, la dansa i el so... molt abans que amb un llenguatge articulat, molt abans que amb la paraula, la qual arribaria molt després. Potser en el principi el logos va agafar la forma de música...

Probablement quan escoltem música i la sentim a dins –no només quan la tenim com una mena de perfum ambientador d’altres activitats—ens ressona a l’ànima la memòria dels orígens que hem heretat genèticament des dels primers humans. Aquesta Memòria que convoca la Música en nosaltres en el principi dels temps humans ho deia tot. Potser per això resulta que és la font de les paraules. I ja sabem que les paraules, indispensables, són tanmateix molt més limitades per poder dir des del fons del jo tot el que som i sentim. D’altra banda, la Música, en superar les paraules pel seu origen ens evoca també aquell misteriós U d’una possible consciència universal de la qual el jo en forma una petita part. És a dir: la Música, sense paraules, i sense potser nosaltres ser-ne conscients, ens parla dels dos misteris més profunds de la humanitat: el seu origen i el seu sentit. Potser ens en dóna raó! Sant Agustí ja deia que els cossos ressucitats no seran altra cosa que música...

Potser és això el que va intuir, temps era temps, el poeta:

Dir-me amb paraules: discurs.
Fer-te amb paraules: poema.
En olorar el sentit... la música!