22 de febrer del 2010

Filosofia


Em trobo en aquests moments en la fase remota de preparació d’una conferència. En aquestes hores prèvies divago sobre diversos textos i deixo que la memòria em porti d’un lloc a un altre sense massa ordre. En ple procés de desordre mental, de cop i volta he recordat boirosament alguns pensaments de Michel de Montaigne sobre l’ensenyament de la història... I he buscat el volum I dels Assaigs, per llegir concretament el capítol XXVI ("Sobre l'educació dels infants"). Si es disposa d’una mica de temps, aquesta fase prèvia en la preparació de classes, de reunions o d’intervencions professionals d'índole diversa, pot oferir moments autènticament deliciosos... I així ha estat! Tot i que no m’interessava directament per al tema que jo buscava, en aquest capítol XXVI de Montaigne hi he trobat reflexions sobre la filosofia --les ignorava!-- que m’han embadalit. Hi defensa que la filosofia es pot ensenyar als nens petits i no té per què ser trista, espessa i obscura... alguns dels seus comentaris m’han semblat molt actuals! Per exemple:

Es ben singular que, en aquest segle nostre, les coses hagin arribat fins ací, que la filosofia sigui, fins i tot per a la gent intel•ligent, un nom va i fantàstic, que no té utilitat ni valor, per a l’opinió comuna i de fet.

Més endavant afirma:

(...) És un error pintar-la com a inaccessible per als infants i amb un rostre esquerp, malcarat i terrible. (...) No hi ha res de més alegre, de més viu i agradós, i poc falta perquè digui enjogassat. No predica més que festa i bon temps. Un aspecte trist i embalbit mostra que aquest no és el seu cau.

Així, doncs, un bon professor de filosofia, segons Montaigne, hauria d’estar tocat pel plaer que aquesta disciplina proporciona i ser, en conseqüència, “viu i agradós”... i “ha de predicar festa i bon temps”...

I encara:

L’ànima que allotja la filosofia, per a la seva salut, ha de sanar també el cos. Ha de lluir externament el repòs i el benestar; al seu motlle, ha de donar forma a l’aspecte exterior i ha de dotar-lo en conseqüència d’una arrogància natural, d’un posat actiu i alegre i d’una presència continguda i bondadosa. El signe distintiu més clar de la saviesa és una fruïció constant; el seu estat és com el de les coses per damunt de la lluna, sempre serè.

I continua dient:

¿Com és ella? Tracta d’asserenar les tempestes de l’ànima, i de prendre’s alegrement la fam i les febres, no per alguns epicicles imaginaris, sinó per raons naturals i palpables. Té com a finalitat la virtut, que no està plantada, com l’escola, al cim d’una muntanya abrupta, aspra i inaccessible. Els qui s’hi han apropat diuen que, contràriament, és en un bell altiplà, fèrtil i florit, des d’on veu perfectament totes les coses a sota; però només hi pot arribar qui en conegui la direcció, per rutes boscoses, engespades i dolçament perfumades, agradablement, per un pendent fàcil i llustrós com el de les voltes celestes.

I rebla el clau proclamant:

La filosofia posseeix raonaments per a la primera edat dels homes i també per a la seva decrepitud.

Tancant el llibre m’he quedat una mica ensonyat. Penso que de vegades se’ns ensenya a viure quan la vida ja ha passat...

I sento que si tot això és cert –i ho podria ser—m’encantaria ser professor de filosofia.

2 comentaris:

Abby ha dit...

Hola Tòfol! Sóc l'Abby. Ostres ara que dius això... jo últimament m'estic obsessionant una mica amb el tema de la filosofía... jo recordo quan la vaig descobrir a primer de Batxillerat... Ostres l'hauriem d'haver estudiat sempre aquesta assignatura...I últimament en tinc una mica més de conciencia perque amb els temps que corren bona falta ens fa pensar ademés en el fons potser ens fa veure les coses una mica més clares, no?
Una abraçada!
Fins dilluns!

Anònim ha dit...

Abby,

Moltes gràcies pel teu comentari. Totes les persones estan condemnades a "pensar" i a trobar, ni que sigui de manera molt barroera, el sentit de les coses. Tot i que la raó no sigui suficient per entendre la vida, la seva llum, ni que sigui indirecta, ens pot ajudar a veure les coses una mica més clares o bé a entendre que no és del tot anòmal saber que són fosques.


Tòfol