Els 7 de la casa

Aquests dies d’embafament de notícies barcelonistes m’han cridat l’atenció els articles que han glossat el fet que set jugadors de l’equip triomfador “són de la casa”, és a dir, del planter. Això vol dir que en el moment de cursar l’ESO i el batxillerat han estat “segregats”, “seleccionats” per la seva particular habilitat esportiva, física i per la seva intel•ligència cinètica. Aquesta selecció ha anat acompanyada d’un treball intel•lectual i físic constant i d'un esforç important de tipus personal. Certament que un esport com el futbol és un treball d’equip, però sense l’esforç individual i intransferible de la condició física i de l’aprenentatge de les diverses situacions per part de cadascun dels membres, l’equip no substitueix un individu que falli. Ben a l’inrevés un individu que falli fa trontollar o ensorra l’equip.

No hi tinc res a dir i em sembla que s’ha fet bé "segregant" aquests nois de potencialitat física i mental identificada com a idonis per al futbol. És un indici clar que, si haguessin cursat l’ESO i el batxillerat comuns, no haurien arribat on són.

Considero que aquest fet constitueix una bella metàfora del que hauria de ser el sistema educatiu en dues dimensions que s’ha abandonat espectacularment des de la reforma dels 90 del segle passat. En primer lloc, la selecció no tancada. ¿Per què no seleccionar i “segregar” (paraula maleïda pel dogma pedagògic imperant!) aquells i aquelles que saben escriure millor, que tenen una particular capacitat artística, matemàtica o científica? Per què només els futbolistes o esportistes i els de dansa i música? ¿Quants talents no es perden en el futur per culpa de la mediocrització a què aboca d’entrada i gairebé per principi el nostre inflexible sistema actual?

En segon lloc la metàfora m'agrada per la constància, l’esforç i la superació permanent de reptes que aquests set nois han hagut d’afrontar. Em temo que la majoria dels joves i adolescents per al quals aquests esportistes són actualment un mite, o fins i tot un motiu d’enveja, no són conscients que, a banda de les aptituds naturals que aquests posseeixen, han hagut de fer un gran esforç personal i han hagut de renunciar a moltes coses.

De vegades la realitat imposa models encara que no els vulguem veure. I aquests dies "els set de la casa" ens mostren la necessitat d'algun tipus de selecció i d’homogeneïtzació si volem que aquells que tenen aptituds siguin rendibles per a la comunitat en el futur i no es perdin en la mediocritat abans d'hora. I, per descomptat, cal recordar un i altre cop fins a fer-nos pesats que res no s’aconsegueix sense esforç i constància.

Res d’això es practica a casa nostra des de fa vint anys. I així ens va.

Riuades

Visc a la vora de la Diagonal de Barcelona i he contemplat avui les riuades de gent que s’encaminava a l’estadi amb banderes, algunes vestits del Barça (pare, mare i nens!) i també senyeres. Un esclat d’emoció col•lectiva per un motiu aparentment banal com ho és ficar més pilotes que els altres equips en un marc de fusta cobert amb una xarxa. Pel celobert de casa sento la ràdio dels veïns amb aquesta veu excitada dels locutors esportius descrivint la paranoia col•lectiva... amb una veu esverada com si en en aquest triomf ens hi anés la vida.

Just fa un any, poc més o menys, que vaig acompanyar un parent que és soci del Barça a votar en la moció de censura contra Joan Laporta. Vaig intentar convèncer-lo que votés en suport del president. No sé si em va fer cas. El que és cert és el que els vots en contra van superar els vots a favor. Suposo que avui ningú li retreu res al president del Barcelona Futbol Club. Suposo que ja no és aquell “impresentable” com el qualificaven els mitjans i les tertúlies. Suposo que avui la seva decisió coratjosa de mantenir el tipus, apostar fort per un “no ningú” com ho era en Pep Guardiola s’ha de valorar en el que val: el màxim triomf històrico-esportiu del club. ¿Com és que la “riuada” no emet un “mea culpa” sobre tot el que es va dir només fa un any d’aquest president? Tindrà raó Goebbels quan va dir que les masses no tenen memòria? Se’n recorden els socis que van votar contra Joan Laporta al mes de juny que van cometre una equivocació de l’alçada d’un campanar? No s’adonen que també en l’esport som un país que necessitem més continuïtats que no pas canvis? Algú ho recordarà?

D’una banda em sembla exagerat i excessiu tot el que envolta aquest fenomen. D’altra banda em resulta d’interès la gran quantitat de senyeres i la inexistència de banderes espanyoles, ni a Roma ni per descomptat a Barcelona. Serà cert que els catalans viuen en “bany maria” permanent? Que mai no s’escalfen i només s’emprenyen amb la boca petita? Serà l’adhesió al F.C. Barcelona una mena de mecanisme de sublimació en l’inconscient col•lectiu d’un país agenollat, menystingut i incapaç? Un país que admet en les campanyes electorals una propaganda pròpia d’analfabets?

A mi, com vaig dir ahir, tota aquesta emotivitat col•lectiva em deixa indiferent i fins i tot em disgusta. Fa temps que demano el dret a estar desinformat. Però no hi ha manera: encara que no volgués saber res dels triomfs esportius del club principal de la ciutat no tindria més remei que assabentar-me'n. Ni que sigui pels crits d’aquest matí dels estudiants de la Facultat!

Rellegeixo Vicens Vives... i al Notícia de Catalunya hi trobo frases clarividents encara avui: enlairem banderes solitàries per tot seguit cobrir amb llurs parracs les nostres misèries. I més enllà: no hem estat prou forts per fer la nostra pròpia història.

¿Què ens taparem demà amb els parracs de les senyeres i banderes d’avui? El finançament autonòmic?

Emocions

Tinc la sort que en el departament on treballo a ningú li agrada el futbol ni cap altra esport competitiu. És, sens dubte, una coincidència estranya perquè avui no se sent parlar d’altra cosa que d’una final important que té lloc a Roma entre el Barcelona i un equip anglès. Confesso que preferiria que guanyés el Barcelona, només per l’excitació efímera subsegüent que ajuda a somoure les arrels autòctones. Tanmateix penso que si perd també ajudarà a situar les coses on són i m’estalviaré aquesta histèria col·lectiva a fregar de la bogeria que no només em sembla depriment sinó que la considero perillosa. Des de la mort de lady Di –primera vegada que vaig observar histèries transnacionals potenciades pels mitjans de comunicació—em fa la impressió que cada cop pensem menys i sentim més. I malgrat que no nego el valor i el paper de les emocions per a una correcta intel·ligència de la realitat, el cultiu emocional irreflexiu pot fer explotar la direcció de les masses per camins insospitats i no sempre correctes.

Parlant d’emocions i de manifestacions al carrer sota la pressió d’eslògans primaris em sorprèn el silenci d’aquests dies per part dels ínclits defensors de la pau. Anit llegint el diari em vaig assabentar de l’explosió nuclear que ha portat a terme Corea del Nord. Sempre m’ha semblat curiosa la falta de crítica dels nostres esquerrans polítics a règims dictatorials on cap llibertat és possible. De jove vaig llegir Marx i enlloc em va semblar que proposés que, arribats el poder, els sistemes socialistes fossin dirigits per nissagues monàrquiques (a Cuba qui remena les cireres és el germà del dictador i a Corea el fill). Però on la incoherència arriba a límits insuperables és en el fet que ningú de l’esquerra i dels defensors de la pau hagi mogut un dit per condemnar les experiències nuclears que s’han autoprohibit tots les països del món. ¿Algú s’imagina els crits al cel que haurien sorgit de la nostra esquerra benpensant si les proves nuclears les haguessin fets els israelians o els nord-americans?

Per descomptat: avui és molt més important aquest partit de Roma que no pas les explosions nuclears de Corea del Nord.

Em fa la impressió que aviat per interpretar la història i buscar-ne una explicació plausible haurem de fer estudis de psiquiatria.

Llenguatges

Els antics grecs parlaven una sola llengua i un sol llenguatge. Vull dir que tant la ciència com la filosofia o la poesia no pressuposaven models d’esguard diferents sobre la realitat. La discussió versava més aviat sobre si la prioritat la tenia la paraula filosòfica o la científica...

Ara també parlem una sola llengua, sigui aquesta el català, l’espanyol, l’anglès... però en canvi a partir de la modernitat han esclatat sobre la realitat molts llenguatges diferents que no s’exclouen sinó que es sobreposen. Sovint també aquests llenguatges, millor dit, les persones que n'utilitzen un de manera predominant tenen la temptació d’imposar-lo sobre els altres.

Actualment podem dir que sobre la realitat existeix un llenguatge científic, un llenguatge religiós, un llenguatge ètic i un llenguatge artístic. Tots aquests llenguatges pretenen entendre, explicar i reflectir la realitat. I ho fan des d’una perspectiva diferent. Si en comptes de llenguatge voleu utilitzar vies de coneixement no m'hi fa res.

La ciència, l’estètica i la religió, per exemple, són tres maneres diferents d’explorar la realitat. Les tres participen de la raó, de la intuïció i de la revelació o, com diu en David Jou que a més de físic és poeta, del descobriment, de la creació i de la "inundació". La ciència observa, experimenta, classifica, verifica, estableix lleis, sistematitza... i demostra provisionalment o refuta. En la ciència hi juga un paper important la intuïció però això no exclou la necessitat de verificar i de demostrar. La font de revelació de la ciència és la natura.

L’estètica viu de la intuïció, connecta amb l’emoció, combina desig i record, escolta i crea sons i aspira a seduir i commoure. Certament que utilitza la raó per sistematitzar l’ofici i disciplinar la comunicació... però no aspira a demostrar... només pretén mostrar. La seva revelació és el món interior que refà la meravella o l'horror del món exterior.

La religió comença en el silenci: calla, mira, escolta, prega, es dóna, aspira a la fusió, fonamenta la solidaritat i l’esperança, es revolta contra la mort i la injustícia. La seva revelació és la cara subtil de la realitat, la paraula que dóna sentit, la força interna de l’existència, el do de la creació, el balbuceig diví que es troba en determinada forma de llegir els escrits sagrats i sobretot la crida a la plenitud.

Els tres llenguatges i d’altres que puguem sistematitzar no ho diuen tot de la realitat. Per tant no hem de fer que un s’imposi a l’altre. Més aviat cal que sonin sincrònicament, com una coral, com una simfonia. Segons com i en què caldrà que cantin més els violins i potser en d’altres moments ens caldrà el predomini del so de fusta noble del clarinet o del so net i excitant de l’oboè. Però sempre caldran tots els altres instruments...

No podem ser experts en tots els llenguatges però sí que podem escoltar-los tots atentament i podem col·laborar a fer-ne un concert afinat de l’existència i del saber.

Mosques

Assisteixo a una conferencia sobre Darwin i l’evolucionisme. Al bell mig de la sessió el conferenciant, doctor en biologia i catedràtic de la Universitat Autònoma, ens posa un exemple curiós. Resulta, si és que ho entès bé, que es va fer una experiència amb mosques a base de seleccionar les que millor i més ràpidament resolien les seves necessitats vitals. Per dir-ho d’alguna manera, i en paraules divertides del conferenciant, es van triar les més intel•ligents si és que es pot parlar d’intel•ligència mosquil.

El resultat de l’experiència va mostrar que el grup de mosques més intel•ligents s’adaptaven pitjor a l’entorn i, per tant, corrien més el risc d’extingir-se. En canvi, el grup de mosques “d’intel•ligència diversa” s’adaptaven millor i sense problemes al mateix tipus d’entorn. El conferenciant, evidentment, no ens en va parlar pas més ja que es tractava d’un exemple per a un punt concret del seu discurs.

En sortir de la sessió aquest detall de les mosques em va deixar una mica intrigat. No ignoro que no es pot extrapolar un grup de mosques a la singularitat humana. Tanmateix aquesta experiència podria suggerir alguna hipòtesi que potser algun dia algú amb més recursos i coneixements que no pas jo es podria encarregar de verificar. Un grup humà de persones molt intel•ligents, aïllats, ¿sobreviurien millor en un entorn similar que un grup de persones diverses on hi hagués diversos graus d’intel•ligència i habilitat?

Era fosc i prop de la mitja nit quan arribava a casa... No podia deixar de pensar-hi... ¿no serà que la diversitat de dons de la naturalesa entre els humans és un mecanisme altament facilitador de l’adaptació de la nostra espècie als reptes de l’entorn? I si això fos així, ¿quines repercussions tindria en una educació que ho tingués en compte?

Si això fos així en comptes d’educar una diversitat per assolir objectius comuns, convindria educar per a una societat diversa potenciant els elements diferents del talent personal.

Depèn!

En la investigació educativa és molt difícil demostrar res. Investigar no és especular ni fer un projecte. Investigar, per definició, és resoldre un problema, respondre una pregunta ben formulada que encara no té resposta. En definitiva, descriure un fenomen i explicar-lo per les seves causes de manera coherent, lògica i d’acord amb un mètode consensuat per les persones que es dediquen a estudiar aquesta mena de fenòmens.

En les ciències experimentals i matematitzables em fa la impressió que resulta més senzill, metodològicament parlant, trobar explicacions per la senzilla raó que els factors o les variables es poden reduir, experimentar en laboratori i verificar els resultats a partir de la manipulació o modificació de variables.

En educació el nombre da factors que intervenen a l’hora d’explicar un resultat és molt nombrós. Entre aquests factors hi entren aspectes tan volàtils com l’atzar, la relació afectiva, l’interès, la voluntat, els sentiments, les capacitats, l’ambient social i, en definitiva, el misteri de fons en moltes de les reaccions de les persones. Per aquesta raó als meus alumnes de doctorat i a les persones a qui dirigeixo tesis, els solc recomanar sempre que no utilitzin el verb “demostrar” sinó “mostrar”, “indicar”, “correlacionar” o “concordar amb”.

Per això em sorprèn l’existència de dogmes intocables en el món educatiu. Un d’ells –de moda en tertúlies radiofòniques darrerament a propòsit de la Llei Catalana d’Educació—és el de l’educació indiferenciada, sempre i sense excepcions. És a dir: nois i noies junts sempre en totes les etapes i en totes les assignatures. No deixa de ser curiós que les argumentacions que se solen donar mai no vénen del camp experimental sinó de l’ideològic. Nens i nenes han d’estar junts perquè sí, perquè fer el contrari és per definició discriminatori, segregador i sexista. I la veritat és un argument que em sembla poc raonable perquè ni demostra ni mostra: simplement afirma. Com també em sembla escassament raonable la proposició contrària. La meva resposta davant de la qüestió és: depèn.

Comença a haver-hi dades i experiències que mostren o indiquen que la defensa dogmàtica d'educació indiferenciada sempre i en tot lloc, potser no és una cosa tan clara. Al Regne Unit, des del curs passat hi ha 1.092 centres diferenciats. Doncs bé: resulta que de les 100 millors escoles del Regne Unit, 81 són diferenciades per sexes i de les 10 primeres només 1 és mixta (hi ha escoles privades i públiques en aquest rànquing). Curiosament, a més, la política educativa del president Obama va per aquesta línia. El secretari d’Educació del seu govern, Arne Duncan, és un dels pioners en la defensa del sistema diferenciat (des del 2002 són quatre-centes les escoles púliques dels EUA que han passat de mixtes a diferenciades amb un èxit espectacular en zones deprimides de Harlem i del Bronx novaiorquès).

Així, doncs, no ens esquincem els vestits abans d’hora si la Llei Catalana d'Educació presenta la possibilitat --no l'obligació-- de fer possible si s'escau, una educació diferenciada per sexes. I procurem introduir una mica més de dubte en els dogmes referits a l’educació.

Educació diferenciada o mixta? Depèn. De què? Del fet de fonamentar-ho teòricament, provar-ho i veure que ens mostren o ens indiquen els seus resultats. Ah! I si voleu cobertua política democràtica, una resolució del Parlament europeu del dia 1 d'abril d'enguany ha manifestat que l'educació diferenciada és una opció legítima.

Per què no?

Ara que ja està tot dat i beneït voldria fer alguna consideració sobre les recents eleccions al País Basc. Les darreres eleccions, efectivament, són ajustades a dret, com dirien els juristes, però em sembla que són falses. Si tothom hagués pogut votar, els socialistes no estarien ara al govern. I a més, els nacionalistes han tret més vots. Ras i curt: el govern actual no representa la voluntat democràtica de la majoria dels habitants d’Euskadi.

A tot plegat cal afegir que, per arribar al poder, s’ha fet un pacte contra natura: els socialistes són al govern perquè els ha donat suport el PP. ¿Com és possible això si després a Madrid es barallen com a gat i gos i són incapaços d’arribar a un pacte per enfrontar-se a una situació tan greu com l’actual crisi econòmica? Doncs és molt senzill: al PP i al PSOE els uneix el nacionalisme espanyol (que ells en diuen “constitucionalisme”). Una idea, un sentiment, un imaginari que tenen per sagrat està per damunt de tota altra consideració.

He llegit telemàticament la premsa de Madrid aquests dies i cap diari, des de la caverna fins a la progresia ha blasmat o ha sotmès a crítica el pacte polític contra natura d’Euskadi. Atès el que els espanyols tenen per metafísicament sagrat, per esborrar aquestes dues anomalies que som Catalunya i Euskadi, tot s’hi val. No és avui només un estat de la política sinó també de les idees. Tots els diaris han repetit, com en l’època de Goebbels, la mateixa matraca un i altre cop: és el triomf de la democràcia (curiós, no?, quan de fet els resultats no representen al poble que vota), de la cohesió social i la garantia que calia per avançar pel camí de la pau.

Realment és admirable el tancament de files polític i ideològic de la majoria dels espanyols quan cal esborrar un altre imaginari que els molesta. Fins al punt que, darrerament, la nostra situació no troba ja cap mena de comprensió ni en brillants intel·lectuals d’esquerra. En definitiva: Espanya ha deixat de ser plural si és que alguna vegada ho havia estat en els seus plantejaments...

I jo em pregunto: per què a Catalunya els nacionalistes (i si no agrada el terme perquè és una religió, etc., diguem-ne independentistes o sobiranistes que és una proposta democràtica més) no poden fer el mateix? Per què no podem assolir un acord per fer realitat la sobirania política total? Si els espanyols ho tenen clar sempre que poden, ¿per què nosaltres vivim en el dubte i la mofeta permanent? Per què als nacionalistes catalans –que no podem modificar l’eix social fins que no tinguem un poder real per modificar-lo-- se’ns acusa de falta d’ideologia i, en canvi, es passa de puntetes, abaixant la vista, davant de l’apoteosi espanyola d’aquests dies?

Si ells ho fan, i amb tanta contundència, nosaltres per què no?