Art i revelació

Definir el concepte d’art és molt difícil. Bé: impossible. Tots els intents que he fet per acotar-ne el significat amb els meus alumnes s’han saldat en fracàs. Al final he optat per la definició de Dino Fromaggio: art és allò que les persones anomenen art. Hi ha propostes verbals, plàstiques, musicals, de moviment, de construcció, etc. que estan dotades d’un “plus” que anomenem “aristicitat” i que tampoc no sabem definir.

Llegeixo avui que l’art i la filosofia podrien ser formes de revelació.

El món i l'univers, per més que la ciència els estudiï i en desvetlli coneixements progressius, és de naturalesa enigmàtica. És possible, doncs, que hi hagi un significat que es trobi enllà de la percepció de l’enigma. Una bona imatge d'accés a l'enigma seria l’antic “revelat” de les fotografies. El negatiu conté una “veritat” que no es veu. Per descobrir la realitat que s’hi amaga cal entrar en la “cambra obscura”. I allí, a través de diversos procediments químics allò que no es veia a simple vista va apareixent als ulls.

Les religions com diu Xavier Melloni (Escletxes de realitat) serien aquestes cambres obscures on a través de diversos procediments (sistema de creences, textos, rituals, símbols) es revela una realitat que es troba enllà de la percepció i del pensament. Assolim el coneixement d’una part del Misteri. Sigui per la via d’un Ésser transcendent que es revela o sigui, com dirien les religions orientals, un procés d’il•luminació o desvetllament interior, el cas és que es produeix un accés a una realitat nova, existent, que sol transformar la persona que l'experimenta o que segueix el mediador que ha tingut l'experiència.

Melloni, però, va encara més enllà i ens proposa considerar que l’art i la filosofia serien també formes de “revelació” en la mesura que una troballa artística o intel•lectual té també una dimensió de cosa “donada”, “concedida”... i suposa també un accés enllà del que es percep. La mateixa raó pot ser considerada com una eina intel•lectiva concedida per accedir a la realitat a una les seves parts que la constitueixen.

Pensava, però, en l’art com a revelació després d’haver col•laborat a interpretar en el Palau de la Música la magnífica cantata “He mirat aquesta terra” sobre poemes d’Espriu composta íntegrament pel Ricard Gili. D’una banda jo mateix, com un més dels intèrprets, vaig tenir la sensació d’accedir realment a un estat diferent de la realitat seguint el "mediador", és a dir, el creador. Però el que realment em va deixar perplex va ser la resposta del Ricard quan li vaig preguntar d’on havia tret aquell devessall de notes esplèndides, magnífiques, que no existien fa un any... Em va mirar amb esguard sincer i em va dir: no ho sé, de debò, tòfol, no ho sé... Si m’arriben a dir algun dia que jo faria el que ara hem interpretat t’asseguro que no m’ho hauria cregut. Ha estat com una febre...

Potser té raó Melloni... l’experiència artística és una forma de revelació, una forma d’accés a un altre estat de la realitat. ¿No ho creus?

Generació dels 30

Tinc l’ocasió de parlar amb una noia que ha sobrepassat de poc la trentena i que, fins avui, ha dedicat tota la seva vida a la recerca i continua dedicant-s'hi. Després del doctorat ha passat cinc anys a l’estranger, de primer becada pel Ministeri i després contractada per una de les universitats més prestigioses del món. Com no podia ser altrament parlem de la tensió universitària recent. Ella treballa ara a una universitat pública i continua en recerca biomèdica en camps propers a la curació dels càncers.

--Som una generació—em diu—que a diferència de la vostra no hem tingut l’ocasió de lluitar contra res ni ningú. Potser per això la resposta a la guerra de l’Iraq ens va enardir tant. La lluita per un objectiu defineix una generació... D’altra banda, la nostra formació universitària –tots els professors són de la teva generació—ha estat intel·lectualment molt dogmàtica i tancada.
--Què vols dir amb això?
--Que havies de ser d’esquerres per força. Supremacia moral obligatòria. Fora d el'esquerra no hi ha salvació!
--No crec que cap professor de biologia t’obligués a ser d’esquerres! –que li faig una mica sorprès!—
--No, és clar, éreu prou intel·ligents i subtils per no demanar-ho directament! Analitza el resultat.
--Quin resultat?
--Quin estudiant de la universitat de la meva època o d'ara mateix pot dir, per exemple, que vota Convergència o que el capitalisme té coses positives o bé, sense anar més lluny, que la universitat pública no funciona tant bé com les que són privades? Qualsevol d’aquests idees o opcions no es podia, ni es pot, ni tan sols pensar. Si la deies o la dius quedes inhabilitat mentalment, marginat subtilment... En fi, que ningú no gosava ni gosa dir-ho... probablement perquè encara està "prohibit" pensar-ho...

Callo perquè no vull atiar la discussió.

-- Ah! I d’això, a més, en dieu tenir esperit crític! ¡Quina barra!!

Veig que se’m sulfura una mica i jo vull tenir la festa en pau que no m’agrada gens discutir... Tampoc no la veig cada dia... o sigui que...

--Doncs després d’haver estat cinc anys en una universitat privada estrangera em veig amb cor de dir que funcionen millor que les públiques. I que la privatització de la universitat --hi posa ara un deix d'ironia-- potser en comptes de ser un problema podria ser-ne la solució... ¿Tu saps la carrera d'obstacles per a la gestió del meu laboratori a la universitat on treballo? És lent i confús... simplement costa trobar qui és el responsable de solucionar-te la gestió! I quan s'ajunten la burocràcia universitària amb la de la Generalitat, aleshores és letal! Escolta: les 10 primeres universitats del món en producció científica i prestigi docent són privades. ¿Això no hauria de fer pensar una mica als del pensament crític?

Arribem al punt on ens hem d’acomiadar. Em fa un parell de petons a les galtes i abans de separar-nos m’etziba:

--Ja ho veuràs: el càncer es curarà abans a partir de les recerques de les universitats privades que no pas de les públiques.

I veig que li queda un somrís pacífic a la cara mentre se'n va carrer avall...

Max

En el darrer post deia que l’agressivitat innata dels sapiens –causa de l’extinció dels pacífics neanderthals-- m’havia fet pensar en el meu amic Max.

En Max és professor de llengua i literatura de Secundària i li agrada molt fer exercici tot i que Déu n’hi do com n’arriba a ser de contemplatiu. L’he vist sovint amb la bicicleta amunt i avall a l’indret on passo alguns dies de vacances a l’estiu. A més li encanta ballar salsa i al gimnàs he pogut verificar que fa aeròbic amb autèntica passió. Una vegada vàrem coincidir al bany de vapor del gimnàs i vàrem encetar conversa. D’aleshores ençà, quan ens trobem en aquests moments de relaxació, xerrem sovint.

Un dia li vaig preguntar al Max si feia esport.

--No –em va dir--. D’adolescent vaig jugar a bàsquet a l’escola i fins i tot vaig pertànyer a un equip de futbol. Més endavant vaig jugar bastant a tenis. Però ho vaig acabar deixant.
--I doncs? –que li vaig fer jo—
--Vaig deixar-ho en primer lloc perquè gairebé sempre perdia.

Va somriure obertament –ho recordo molt bé—i va afegir:

--A l’escola em van enganyar. L’important de l’esport no és participar, és guanyar. I per guanyar has de ser agressiu. I especialment en esports de competició que tenen contacte –el futbol, el bàsquet, el handbol ...—aquesta agressivitat de vegades comporta glops de violència. De vegades fins i tot he sentit néixer la violència a dins, quan algú et pot o consideres que t’ha fet falta. Igualment em passava quan veia competicions en directe –jo havia anat al camp del Barça—o per la televisió.
--Violència des de casa com a espectador?–li vaig dir amb estranyesa—
--Sí, violència, tòfol, violència... jo notava que se m’enterbolia l’ànima si l’àrbitre xiulava equivocadament alguna falta contra l’equip amb el qual jo m’identificava o si els altres entraven amb joc brut contra els meus. A més, tòfol, no sóc jo només qui experimenta la violència interior... recordo perfectament els crits de la grada quan jo anava a futbol: “trenca-li la cama” –recordo que bramava un espectador adreçant-se a un defensa dels nostres contra un dels altres—i així la pròxima vegada que es queixi amb raó”...

Un altre dia, al bany de vapor, la conversa va anar pels mateixos verals. En Max m’etzibà:

-- Quan algunes vegades fent esport guanyava --poques, certament-- al final em feia pena el contrari... perquè quan es perd, desenganyem-nos, t’ho passes malament, et frustra i, molt o poc, encara que saludis esportivament l’adversari, per dins et fa ràbia. Jo creia que l’esport de competició, especialment el que comporta contacte físic canalitzava la violència... doncs no, el que fa és sublimar l’agressivitat en un context on aquesta està culturalment permesa.
--¿No em diràs, però, tu que ets professor, que no és important en l’educació dels adolescents?
--I tant que ho és.... –I va callar una estona—
--A banda del que té de positiu l’exercici físic --va prosseguir-- canalitza l’agressivitat, obliga a contenir-se dins d’unes regles, valora el treball en equip i ajuda a gestionar les frustracions... fins i tot ajuda a superar-se i a esforçar-se...
--I, doncs? Tot el que dius és positiu.

Va callar una estona i va tornar a somriure...

--És que a mi el que em molesta de la condició humana és l’agressivitat i que existeixi inevitablement la frustració i la tristesa. De vegades crec que l’esport de competició cos a cos, en el fons, com en els tornejos medievals, no és altra cosa que una sublimació de l’instint violent...propi d'alguns primats.
--Però els genetistes i darwinistes d'avui afirmen que l’agressivitat és un mecanisme indispensable per a l’adaptació de l’espècie al medi!
--Doncs això, tòfol, això és el que em fot. Això és el que em fot de la vida! No seria millor que el principal mecanisme d’adaptació fos la calma interior i la serenitat?

Humans?

Llegeixo que Marylène Patou-Mathis, membre de l’Institut de paléontologie de París s’ha passat vint anys estudiant els neanderthals. En el seu llibre Neanderthal. Une autre humanité defensa la tesi que nosaltres, els homo sapiens o humans moderns, i els neanderthals érem dues espècies distintes. Tant és així que, segons he llegit en un altre lloc, l’anàlisi del seu ADN permet afirmar que les dues races no podien reproduir-se entre si i, si ho feien, cosa improbable, el descendent seria estèril (una cosa semblant a la que passa amb les mules, filles de cavall i burra).

Tanmateix el que m’ha colpit més de la Marylène és la seva tesi sobre els motius de l’extinció dels neanderthals. Aquests van extingir-se per dilution com diu ella. Els neandertals eren a Europa fa uns 300.000 anys i van topar amb els homo sapiens en fa uns 40.000. Segons Marylène els neanderthals eren pacífics mentre que els sapiens eren agressius. Els nous humans van anar arraconant els neanderthals cap al nord d’Europa, un indret cada cop més fred fins que van acabar par se diluer dans le paysage.

Nosaltres descendim dels sapiens i, segons que sembla, hem fonamentat la nostra existència en l’extinció d’uns altres humans. Potser resulta que l’agressivitat és un aspecte genètic indispensable per adaptar-nos al medi... encara que comporti, com és el cas, el triomf del més fort i l’extinció del feble. ¿Existeix en nosaltres, però, alguna deriva genètica que ens meni en el camí de l’evolució cap a la plena humanitat? L’agressivitat és un tret humà o encara és un deix que ens queda de la nostra pertinència a l’ordre dels primats? Algun dia la nostra vocació de ser plenament humans s’esdevindrà? Si aleshores abandonem l’agressivitat i la violència ens extingirem com a espècie?

Tot plegat m’ha fet pensar amb el meu amic Max. En parlaré més endavant.

Ciència

Poder posar l’adjectiu de “científic” a una afirmació o a un estudi dóna un escreix de respectabilitat. Encara avui. I denunciar que un treball no és científic –-si pretenia ser-ho—constitueix una acusació altament descalificadora. Tots sabem que la física, la química i la biologia són ciències. I que l’art plàstic, la música o la religió no ho són. I, tanmateix, és força difícil definir “ciència” d’allò que no ho és.

“Ciència” és un mot que deriva del llatí scientia que en el seu origen volia dir “coneixement”. Tot coneixement, doncs, era “scientia”. Avui, però, hem de distingir el que és un coneixement científic del que no ho és. ¿Què és el que fa que un coneixement sigui científic?

És un problema que m’ha preocupat sempre, sobretot quan he observat les tesis doctorals de física o de química respecte de les d’algunes ciències socials. En les primeres no es dedica ni una línia a justificar que el s'hi fa és ciència. És dóna per descomptat que el mètode emprat i els mecanismes utilitzats per generar el coneixement són "científics". En canvi, en les tesis de “lletres”, al marc metodològic s’hi dediquen moltes pàgines, sovint un autèntic “tour de force”, amb freqüents magmes conceptuals imprecisos que al final em deixen a l’esperit el sabor de la sospita.

Sobre què és ciència i que no ho és s’ha escrit molt i al final de les lectures un hom queda sovint perplex. Si sabem que la física és ciència i la religió no ho és (i les dues comparteixen l’objectiu de comprendre i explicar el món) ¿com és que costa tant fer una primera aproximació?

Jo crec que tots ens aclariríem una mica més si restringíssim el camp de la ciència a aquelles activitats que generen coneixements observables i/o experimentables, predictibles a través d’un llenguatge lògico-matemàtic i verificables (és a dir “refutables”, allò que Popper va qualificar de “falsables”). No crec que sigui el mateix tipus de coneixement, per exemple, les explicacions sobre les causes del crac del 29 –que si bé es poden articular amb lògica no són ni observables, ni experimentables ni generen coneixement predictible i, en tot cas, no són refutables—que la predicció l'any 1846, a base de càlculs matemàtics, de l’existència d’un planeta desconegut que permetia entendre per què l’òrbita d’Urà no seguia el curs que, en teoria, havia de seguir. Poc després es va verificar la predicció amb el descobriment de Neptú. Entenc per científic, estricament parlant, per exemple, la predicció d’Eisntein mitjançat càlculs matemàtics sobre el fet que la llum d'estels distants podien ser desviats pel camp gravitacional del sol. Només es podia verificar un dia d’eclipsi solar. Eddington l’any 1919 va verificar que la predicció d’Eisntein era exacta.

¿Són,doncs, les ciències socials, i la pedagogia i la didàctica en particular, pseudociències? No ho dic pas! El cert és, pero, que, en tot cas si bé alguns objectes del seu coneixement són observables, en general no prediuen, ni disposen d’un llenguatge operatiu i, a més, són difícilment refutables.

Jo diria que són formes de coneixement raonables i útils que més sovint mostren que no pas demostren. I si se’m permet –ja que els mots són per entendre’ns i no per entendre'ls, com deia Carles Riba—gosaria afirmar provisionalment que hi ha ciències que ho són del tot i d’altres, que de moment si més no, no ho són tant.

Alí

Fa unes setmanes he fet la coneixença d’un jove persa. Sap molt bé l’espanyol i ha estudiat història d’Espanya. Treballa de traductor en un bufet prestigiós que es veu que porta alguns interessos petroliers. Li direm Alí, tot i que no és el seu nom real.

Està fascinat per la democràcia espanyola. Això que aquí cadascú pugui anar vestit com vulgui, menjar el que li doni la gana i practicar la religió en què cregui me’l té commogut. I sobretot que no hi hagi pena de mort. Cal precisar que és agressivament ateu ja que opina que la religió ha fet molt de mal al seu país. Però no vol parlar-ne mai...

Darrerament m’ha marejat molt amb les eleccions d’Euskadi. I això que jo li he dit que no m’interessaven gota. Quan em preguntava la causa d'aquest desinterès li contestava amb evasives. Al final, davant de la darrera insistència, li vaig dir que no m’interessaven les eleccions fantasmes que no responien a la realitat de la majoria del país. En definitiva: que no volia seguir unes eleccions trucades en la més pura tradició de la Restauració espanyola, això sí, fet tot amb una gran enginyeria de subtileses jurídiques. Li’n vaig precisar més detalladament les raons. Va quedar sorprès.

--¿Així –em va dir— dius que més de 100.000 persones no han pogut votar el seu partit perquè els seus dirigents no deien el que el govern de Madrid volia que diguessin?

--Més o menys—li vaig contestar--.

--I qui la va proposar aquesta llei?

--Doncs un partit que no demana pas que condemnin la violència franquista els seus diputats, per exemple. Que té per president honorari i fundador un home que va ser ministre d’un dictador i que va ser solidari de la pena de mort d’en Grimau, i no crec que hagi condemnat mai aquest acte de violència il·legítima...

--Pot ser?

--És, Alí, és. I a més va impulsar aquesta llei del tot antidemocràtica un partit que no només no va condemnar la violència il·legítima contra l’Iraq, sinó que la va defensar i la va enaltir. I a hores d’ara tots sabem que aquella violència es va basar en mentides i ha causat milers de morts, de ferits i de destruccions...

--Però no teniu separació de poders? --l'Alí, quan si posa, és pesadet de debò--

--Sí, Alí, però a l’hora d’esborrar diferències molestes de nacionalitats dins de l'Estat els jutges i els governs, siguin de dretes o d’esquerres, això tant li fa, es posen d’acord de seguida.

--Però qui ho autoritza al final això que es pugui o no votar un partit?

--El tribunal suprem, legitimat pel tribunal constitucional.

--Hi ha algun basc en aquests tribunals?

--No.

--O sigui que ve a ser una cosa així com els aiatol·làs del Consell de la Revolució que estan per damunt del que digui el poble?

Em vaig quedar perplex... però em va fer mandra matisar.

--Més o menys --li vaig contestar--.

-----------------

Addenda: recullo dels diaris aquestes dades per al meu amic Alí. Els partits espanyols (PP, PSOE i Rosa Díez) han tret 482.839 vots mentre que els partits bascos n'han tret 496.591. Això sol, es digui el que es digui, ja fa mal d'ulls. Però és que l'esquerra abertzale hauria tret 36.134 (els vots nuls que han manifestat aquesta opció, el 8,8%, que haurien estat 7 diputats, amb la qual cosa els espanyols no haurien tingut la majoria...). Probablement sigui l'únic país d'Europa, Euskadi, on el Parlament no tradueix la voluntat del poble. Fastuós, Alí, fastuós! ¿Ho entens per què no m'interessava? Estava cantat!

Foc

Hi ha persones que estan posseïdes de la passió per foradar la membrana de l'espai i el temps en què vivim, enllà de la ciència. Per saber què hi ha enllà del que percebem o creiem pensar sant Bonaventura (segle XIII) ens proposa preguntar-ho a:

desiderium, non intellectum (al desig i no pas a l'enteniment); caliginem, non claritatem (a la tenebra, però no a la clareat); non lucem, sed ignem (no a la llum, sinó al foc).

Són pensaments que travessen l'ànima... oi?

El desig, l'obscuretat i alhora el foc... no són, per ventura, els camins de l'art? No és la via de l'amor?