Canemàs

He tingut ocasió d’accedir a les primers dades d’una experiència instructiva dedicada a observar si els alumnes de Primària, sense llibre de text, i amb un ordinador individual a l’aula aprenien més i millor que els seus companys escolaritzats, diguem-ne, normalment. Els resultats són decebedors: els nens i nenes, tot i treballar amb ordinadors i fins i tot gaudir d’uns mestres entusiastes que fins i tot han canviat la disposició de l’aula per adaptar-la a l’experiència, aprenen poc, igual o menys que els seus companys. El professorat del centre experimentador, davant dels resultats, ha entrat en una certa crisi.

Les tecnologies de què disposem des de fa un decenni, amb les seves innovacions constants, han vingut per quedar-se com, en altres temps, es va quedar el llibre escrit a mà i segles després també la impremta. Res a dir-hi. D’altra banda també és cert que els nens i nenes actuals són uns “nadius digitals” que són ensenyats per “immigrants digitals”, és a dir, per persones que encara considerem la biblioteca com el temple suprem de la saviesa. Amb tot, l’aprenentatge, sigui amb tecnologies digitals com si és amb sistemes més “antiquats” ens continua donant uns resultats que no són els esperats. On és el problema?

En la meva opinió, certament no pas d’expert!, i cenyint-nos estrictament al procés d’aprenentatge, hi ha dues qüestions nuclears: des de fa uns vint anys no es forma un canemàs cognoscitiu sòlid i s’ha bandejat l’exigència de l’esforç personal per aprendre, com si aquest esforç constant ja no calgués.

De la mateixa manera que una biblioteca ben atesa, dirigida per persones formades i de tracte humà exquisit no serveix de res si no saps ni què busques, ni com està organitzada la distribució dels llibres, ni com cal buscar-los, el mateix s’esdevé amb les tecnologies actuals. Si no es forma el canemàs no serveixen de gairebé res per aprendre.

Amb el mot canemàs es designa un teixit groller i molt clar de fils i de passades, fet amb fil de cànem, que forma una mena de reixat el qual serveix de suport a labors casolanes brodades i com a guia per a brodar damunt d'altra roba. En sentit figurat és el fons sobre el qual hom fa desenvolupaments diversos. En els dos sentits, real i figurat, descriu el que vull dir: cal el fons, el reixat de suport per desenvolupar i situar les informacions i transformar-les progressivament en coneixement. En un moment determinat de la història d’aquest país es va decidir tirar per la borda la formació del canemàs. I com es formava aquest canemàs? Amb una visió històrica dels grans processos (literaris, artístics, polítics, econòmics, etc.)

I, en segon lloc, hem bandejat l’exigència de l’esforç constant. Esforçar-se per aprendre pot costar poc o molt, ser agradable o desagradable. Però resulta essencial, insubstituïble. Una tècnica, per exemple, per aprendre una llengua és l’autodictat. Consisteix a aprendre’s un text de memòria, curtet, i escriure’l, també de memòria, a primera hora del dia següent a classe. Tant li fa si l’has d’escriure a la pantalla de l’ordinador o en suport paper. L’esforç de la memorització no te l’estalvia ningú.

Els nens i nenes a l’escola no han de ser pas desgraciats però no hi van a ser feliços, hi van a aprendre. I perquè després puguin continuar aprenent, perquè puguin aprendre a aprendre com repetim de manera fraudulenta des de fa anys, cal formar el canemàs amb esforç.

I això no es fa ni es postula en la formació dels mestres i professors. I així anem.

Viatge

El viatge produeix a moltes persones una mena d’excitació fascinant. Viatjar sedueix. Probablement els humans estem programats per interessar-nos amb una certa vivor per allò que és a d’altres llocs o per allò que va succeir en d’altres temps. Geografia i història són els eixos de la nostra passió.

Tanmateix em sembla intuir que la majoria dels meus congèneres pensen més en els preparatius que en el viatge en si mateix i es fan més il·lusions quan l’imaginen que no pas quan el fan. I també crec que el gaudeixen més quan, un cop retornats, el paeixen, el recorden, l’expliquen o el reviuen. Sí, viatjar és màgic, com un significant perdut en l’arbreda dels símbols descodificats...

De nits llegeixo:

Amb cada llibre que llegeixo faig un viatge nou a l’Índia, recordo els llocs on vaig ser o descobreixo capes més profundes, facetes noves i sentits inesperats de les coses que estava convençut de conèixer bé. Aquests viatges imaginaris tenen moltes més dimensions que el que vaig fer en realitat. I, alhora, m’adono que els viatges reals es poden prolongar, repetir i multiplicar a través de la lectura de llibres, l’estudi de mapes i la contemplació d’imatges i fotografies. I que l’avantatge d’aquests periples iconogràfics és que ens permeten d’aturar-nos en qualsevol punt i mirar les coses amb tranquil·litat o retrocedir a la imatge anterior, cosa que no tenim ni temps ni mitjans per fer durant un viatge de debò (R. Kapuscinski: Viatges amb Heròdot, pàgina 50).

Tanco el llibre i penso que fa molt de temps que viatjo així i que, certament, dels escassos viatges que faig el que més m’interessa és llegir, mirar i recordar la iconografia viscuda i fins i tot tornar-hi... no tinc deler de conèixer noves coses sinó de penetrar en aquelles poques que he tastat ni que sigui superficialment. Més que veure indrets m’interessa ser-hi...

Tanco el llum i mentre l’ocell de la son no escampa la seva teranyina al damunt dels ulls em passa pel cap que potser viatjar també és una mica droga, un petit al·lucinogen que intenta calmar la necessitat gairebé física d’anar-se’n d’un mateix. En el fons potser és un símptoma més d’aquesta perenne incapacitat d’assumir-nos.

Silenci i solitud

Crec que és Nietzsche l'autor de la següent sentència: el valor d’una persona es mesura per la quantitat de silenci i de solitud que és capaç de resistir. Avui m'ha vingut al cap i he arribat a la conclusió que per valorar el silenci cal instrucció. Em sembla que la majoria de les persones no poden accedir gratuïtament al silenci i, quan s'hi troben, sovint els pesa i no el suporten. Probablement per això estem immersos en una cultura del soroll. Perquè el soroll atueix, droga. Tampoc, llevat de casos patològics, els meus contemporanis gaudeixen especialment amb la solitud. Potser també cal una educació per fer-se companyia un mateix...

Aquest pensament m’ha aparegut a mitja classe de la tarda. A propòsit d’una pregunta, he recordat als alumnes que quan jo tenia 10 anys a l’escola em feien estar gairebé dues hores al dia en silenci, amb un llibre de text al davant preparant les lliçons de l’endemà. No ens deixaven ni tan sol fer deures d’escriure. Entre els 10 i els 15 anys aquest va ser un costum imposat i quotidià. Estic ben segur que aquesta instrucció ha estat capital per a la meva capacitat de concentració i també per al gaudi tant de la música com de la reflexió. Potser no estaria de més recuperar aquesta formació. Potser no hi hauria tants dèficits d'atenció com es diagnostiquen actualment.

Relacionat amb aquesta qüestió me n'ha seguit una altra que crec que hi té molt a veure. Quan pregunto als meus alumnes si els agrada la música solen contestar-me gairebé sempre que sí, que molt. Quan a continuació els demano quanta estona dediquen a escoltar música a la setmana sense fer res més, baixen els ulls i reconeixen que pràcticament cap. Crec que no escolten música sense fer res més perquè en el fons no suporten el silenci. I potser també pel fet que sovint la música cal escoltar-la en solitud. I no s'aguanta massa estona de solitud...

I és que el silenci i la solitud són germans

.

Música, emocions i sentiments

La música provoca en qui la fa o l’escolta un seguit d’emocions i sentiments que poden arribar a ser molt intensos. La dansa, sobretot en qui la fa més que no pas en qui la contempla, també convoca emocions intenses. Sovint, però, emoció i sentiment, són termes utilitzats com a sinònims i això comporta confusions.

L’emoció, de fet, és un canvi de l’estat corporal caracteritzat per variables fisiològiques que es poden observar i fins i tot mesurar. Quan una persona s’emociona li pot canviar l’expressió de la cara, pot esbossar un somriure o li poden caure les llàgrimes, li augmenta la freqüència cardíaca... Les emocions –generades per la capacitat de commoció psicològica i d’impressionabilitat interior davant dels estímuls externs o interns—s’esdevenen en el teatre del cos.

Els sentiments, en canvi, són imatges mentals que, per dir-ho d’alguna manera, cartografien l’estat del cos. Un sentiment, segons la neurologia, és la percepció d’un determinat estat del cos juntament amb una manera de pensar i de pensaments sobre determinats temes. L’afecte per un paisatge, la identitat amb un país, l’amor a una persona són sentiments. Poden estar ocults a la vista dels altres i solen ser permanents o com a mínim més duradors que les emocions. La seva representació es dóna en el teatre de la ment. I aquí freguem ja un misteri que encara no hem resolt. La ment no és el cervell sinó que n’és el resultat. L’intel·lecte, o capacitat de comprendre, i la consciència –aquesta font que ens diu que som vius i ens fa adonar que sentim el que sentim i que pensem el que pensem—serien elements essencials d’allò que anomenem “ment”. Enllà de la ment sembla difícil ja continuar especulant...

Dmásio defensa, després de llargues i sòlides experimentacions, que les emocions són prèvies als sentiments i que els sentiments en són el resultat. Així, doncs, bé podríem dir que quan sentim música o ballem, certament, experimentem emocions passatgeres... que, a la llarga, repetides de manera adequada construeixen sentiments estables i duradors. I probablement aquest sigui un bon camí, no pas l’únic, que ens pot menar a entrar en comunió amb l’interior de les persones.

També és cert que la dimensió positiva de la sentimentalitat construïda per les emocions musicals dependrà sempre del tipus de música i del seu context significatiu. Puc aventurar que la música amb swing i el ball del lindy hop, per citar un exemple, són sempre positius.

Ho sé per experiència.

Ballar

Robert Graves afirma que el mite més antic de l’àrea mediterrània és el de la dea Eurínome. Sembla que era una narració dels pelasgs, el primer poble històric del Peloponès. Segons el mite, Eurínome va néixer nua del caos. Posseïda per l’afany de ballar va crear el mar damunt del qual es va posar a dansar amb un ritme progressivament més ràpid. El vent que va crear al seu darrera es fa transformar en serp, Ofió, que la va encerclar i la va fecundar. Eurínome va pondre un ou, l’Ou universal, d’on van sorgir totes les coses...

El mite és veritat. Perquè en el principi va ser el Ritme. En el nucli més profund de la nostra ànima, enllà del cor, hi ha un batec regular. Els planetes dansen al voltant del sol de manera precisa. Els dies i les nits, els mesos i els anys, el treball i el descans, la consciència i la dormició... tota la vida neix i precisa d’un ritme intern. El ritme n’és la font inicial. Probablement per acompanyar el ritme en algun lloc de la nostra ànima va aparèixer aquesta successió d’altures sonores que anomenem melodia. Potser la música --ritme i melodia-- van ser anteriors a la paraula.

Els humans, tots, som músics. I tots els humans posseïm dos instruments: el cos per expressar el ritme i la veu per dir la melodia. El ritme, però, és el més fàcil, és el que més immediatament ressona en el nostre interior perquè és el més antic. I ens impel·leix sempre a ballar. La música convoca i entra per les orelles fins a l’ànima i des de l’ànima rebota en el cos per dir-se... i, si a més es diu entre dues persones, aleshores congria d’una forma sublim l’afecte i fins i tot el crea.

Però no hem d’oblidar que Eurínome, nua, va ballar damunt la mar sense música. ¿Per què? Perquè el ritme i la melodia els tenim a dins.

Sí, es poden tancar els ulls, escoltar el batec interior, sentir pas a pas les notes d’una melodia i posar-se, senzillament, a ballar dins del silenci.

Música

En el seu Art Poètic Paul Verlaine defensava que el poema havia de tenir música abans que cap altra cosa. Estirant una mica el que diu el poeta francès podríem afirmar que la música se situa al damunt de tot de qualsevol altre vehicle artístic. Sí, és cert que per ensenyar música cal la paraula. Però també és veritat que les paraules tenen límits en l’expressió del que té de més profund la consciència de les persones. La música consuma la capacitat d’expressió artística. És més: hi ha vivències i realitats que només es poden dir amb la música, i amb una música de sons purs, sense lletra de cap mena. Així ho pot entendre tothom sense necessitat d'aprendre idiomes.

¿Agrada la música avui? En tinc els meus dubtes. Estem al bell mig d’una cultura del soroll on el silenci és un bé escàs. Per gaudir de la música o per dir-la –aquells que tenen la capacitat de tocar un instrument—cal el silenci.

La música surt del silenci i va a parar al silenci. I viu, enllà de ser dita, en l’essència silenciosa de la quietud de l’ànima. Només en silenci podem percebre que les canyes sospiren, que els petits rierols canten, que el vent fa harmonies en passar entre les fulles i fins i tot que la nostra ànima emet, en el racó del seu secret, una melodia perpètua... De vegades penso que la música podria entendrir una roca o allisar l’escorça nuosa d’un roure...

En tot cas, la música, si és sentida i viscuda, et situa directament davant dels misteris més profunds de la vida.

¿Vols dir que, per exemple, l’amor –l’experiència més alta dels humans-- no és música?

Rodin

Em sembla que tota persona que hagi estat una estona en silenci i tingui un mínim de sensibilitat topa tard o d’hora amb la inexplicabilitat de la vida, tant pel que fa al que viu en el seu interior com en relació al que albira en el seu entorn. És lícit, racionalment parlant, deduir la possibilitat que al darrera d’aquesta dura i angoixant inexplicabilitat no hi hagi senzillament res. No, no tenim resposta a la mare de totes les preguntes filosòfiques: ¿per què existeixen coses en comptes de no-res? Simplement, la vida no es pot explicar.

Però com que no tot és raó en l’experiència vital, també és cert que en el silenci o en la contemplació o en l'experiència de la bellesa pot ser habitual començar a descobrir en tota cosa i circumstància allò que no entra en el camp dels sentits, intuir una immensitat que ni els ulls del cos, ni l’esguard de l’esperit són capaços de veure.

En aquest estat és fàcil que sentim a dins de la nostra consciència, com una fuetada especial, una propulsió vers l’infinit, un afany d’eternitat... un impuls gairebé cec abocat a conèixer i a estimar sense límits... L’escèptic et dirà que tot plegat són il·lusions. Potser.

Potser sí, però com deia l’escultor Auguste Rodin a dins de la nostra consciència sentim bategar el nostre pensament com si sabés que té ales.

En aquesta experiència hi ha, probablement, la intuïció que alguna cosa ens transcendeix. Quan passem per aquesta situació vivim una experiència religiosa. Tard o d’hora aquesta experiència, perquè no es desfaci en el no-res, s’ha d’expressar en els balbuceigs d’algun credo.