Déu, un altra vegada

A alguns autobusos de Barcelona es fa propaganda, relativament, contra l’existència de Déu. L'eslògan diu: Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida. Dic "relativament" perquè l’existència de Déu no es pot provar racionalment, com tampoc no es pot provar que no existeixi. De fet tampoc no sabem ben bé com definir el concepte de Déu i això fa difícil elaborar demostracions formals. Per tant, tampoc no es tracta ben bé d’una propaganda pròpiament atea. El "probablement" de l'eslògan ho deixa obert.

Jo volia comentar sobre aquest afer dues coses. La primera és que aquesta idea, Déu, que com una mena de record ancestral els humans tenim inscrit en l’ànima, deu ser encara prou important com perquè sigui objecte de discussió i debat públic ni que sigui en eslògans discutibles enganxats als autobusos.

En segon lloc crec que ens hem de felicitar que les persones puguin expressar les seves idees en un autèntic exercici de llibertat pública. Hi ha persones que no creuen en l’existència de Déu i no s’ho reserven a la seva privacitat sinó que s’organitzen i ho manfestin a la llum pública. Em sembla bé, com també m’ho sembla que els creients facin el mateix.

¿Ja heu pensat que un anunci com aquest no seria possible ni a l’Iran, ni a l’Aràbia Saudita ni, per exemple, a la franja de Gaza? Si algú a tall personal o bé en nom d’una organització gosava fer aquest proclama pública per escrit seria senzillament reprimit, se li impediria fer-ho i, probablement, si malgrat tot ho feia, patiria alguna pena de la qual no crec exclosa la lapidació pública per "blasfem".

Què voleu que us digui! No em digueu eurocèntric si penso que una cultura com la nostra on es pot dir que Déu no existeix sense córrer el risc que t’apedreguin en públic és molt millor que una altra on l’expressió d’aquesta opció estigui prohibida i potser castigada amb penes de presó o de mort. I el mateix de la situació contrària... Tampoc crec que sigui millor una cultura on no es pot celebrar cap mena de culte cristià, ni tan sols en privat, sota pena de mort. I això és així en més d'un país avui. La meva cultura, sí, és millor.

No us ho sembla?

Científicament demostrat

Sol ser usual que quan es vol fonamentar amb solidesa indiscutible una afirmació s’utilitzi l’expressió “científicament demostrat”.

És una afirmació curiosa perquè, de fet, és falsa. Mai no es pot assegurar que una qualsevol llei o explicació d’un fenomen estigui científicament demostrada. I això és així perquè tard o d’hora pot aparèixer una altra explicació més sòlida del fenomen.

En canvi sí que és cert que, respecte d’una afirmació qualsevol, podem dir, si s’escau, que està “científicament refutada”.

És trist, però és així. En ciència mai no es pot demostrar res d’una manera perenne. En canvi sí que es pot refutar una proposició per sempre.

Tales

Et vaig dir ahir que intentaria justificar per què l'expressió el principi de totes les coses és l'aigua, afirmació atribuïda a Tales de Milet (s. VII-VI aC), era molt important. Som-hi!

De Tales de Milet sabem ben poca cosa. Sembla que va ser la primera persona de qui tenim notícia que es va preguntar d’on procedien les coses. I, després de cavil·lar, se suposa que va dir la famosa frase: el principi de les coses és l’aigua. Una bestiesa? En absolut!

La principal font de les dites de Tales --si més no que jo conegui-- és Aristòtil. Diu exactament:

Tales pel que fa al principi d’on procedeixen les coses va dir que era l’aigua (per aquest raó diu també que la terra reposa sobre l’aigua). Va concebre aquesta idea en veure que la humitat és l’aliment de totes les coses i que la mateixa calor en procedeix i en viu (i allò de què tot procedeix és el principi de tot). Per aquesta raó va concebre aquesta idea i perquè la llavor de totes les coses té naturalesa humida; l’aigua és el principi de la naturalesa de les coses humides. (Aristòtil, Metafísica).

Jo quan ensenyava Grècia, dins de l’assignatura d’Història, als meus alumnes de l’antic batxillerat (l’any que en feien 15), en iniciar el tema i sense dir res escrivia a la pissarra amb lletres ben grosses:

Αρχη τών παντών υδώρ (es pronuncia ‘arjé ton panton judor’).

A la classe es començava a fer silenci en veure les lletres estranyes a la pissarra. En acabat jo em posava davant de les lletres, d’esquenes a la classe i feia una inclinació profunda i m’hi estava una estona. Els alumnes quedaven muts. Aleshores, amb cara seriosa, els deia que un per un sortissin davant la pissarra i s’inclinessin com jo ho havia fet davant de la frase de la pissarra... bé, de seguida es veia que allí hi havia mitja broma i, efectivament, mig rient i fent tabola l’alumnat feia el que jo els deia. La frase és precisament el principi de Tales: el principi de les coses és l’aigua. (Crec que se'n va recodar sempre!)

Qualsevol persona mitjanament informada sap que el que existeix no procedeix de l’aigua. D’on, doncs, la grandesa d’aquesta expressió?

La grandesa d’aquesta expressió no rau en el significat sinó en l’actitud. És la primera vegada a la història que una persona es pregunta per l’origen del que és i es respon a partir de la realitat i no pas d’un mite. I quan s’intenta explicar l’origen ho fa encadenant pensaments de la raó: sembla que la terra sura sobre l’aigua, on hi ha aigua hi ha vida, sense humitat no n’hi ha, etc.

El que pròpiament ens interessa de Tales, i dels altres pensadors que el van seguir, no són els seus descobriments –sovint erronis i inexactes—sinó l’actitud humana que va estar al dessota d’aquests descobriments. Són els primers que generen saber racional sense tradició anterior. Són la primera pàgina de la nostra història. Sense ells nosaltres hauríem estat diferents. En tot cas no hauríem descobert el saber racional i, per extensió, tampoc no hauríem iniciat el saber científic.

De fet el saber racional pot ser científic o filosòfic. Tot saber pretén “explicar”, és a dir, donar raó de les coses a través de les seves causes, d’allò que les fa comprensibles. El saber científic és l’intent d’explicar els fenòmens per les seves causes immediates (per exemple: la granissada sobre la pell acompanyada de febre d’una persona és el resultat de la infecció produïda pel virus de varicel·la).

El saber filosòfic –dins del qual s’emmarcaria el científic—vindria a ser l’explicació del que és real per les seves causes últimes. És l’intent de respondre, per exemple, què hi havia un segona abans del big bang, quin és el sentit de la vida, o bé què és el que ens permet diferenciar el que està bé del que està malament... En definitiva la filosofia seria l’explicació del que és real a través de les seves causes últimes.

Tota la filosofia i la ciència occidental –per tant, la curació d'un càncer, la teoria de la relativitat o la declaració dels drets humans...-- han nascut de l’actitud humana que hi havia al darrera de la frase de Tales.

Heus ací, doncs, la grandesa de la frase: el principi de tot és l’aigua.

Me n'he sortit? Ja m'ho diràs.

El principi de tot és l'aigua

-- Vaig ser l’altre dia amb en Joan P. ¿el coneixes?
--Sí, me’l van presentar a les jornades de recerca.

Amb el verb ‘conèixer’ designem l’acció per la qual ens formem o tenim una idea més o menys completa d'algú o d'alguna cosa. Aquesta acció –que pot ser molt poc completa, com el fet senzill de només haver saludat una persona i recordar-ne el nom— proporciona com a conseqüència el que anomenem ‘coneixement’ o ‘saber’. Hi ha sabers que compartim amb els mamífers superiors –els gossos ‘coneixen’ el seu amo—i d’altres, com els racionals i científics, que són propis i sembla que exclusius dels humans.

¿Quan podem dir que un ‘saber’ és racional? Doncs quan el saber és el resultat d’una acció de la raó, és a dir, conseqüència d’un contrast, deducció o verificació coherents del saber per mitjà de la intel·ligència o de les relacions que autoritza la lògica. És un saber racional, per exemple, afirmar que la temperatura és de 0º centígrads després d’haver-la mesurat amb un termòmetre adequat. També fóra racional deduir alguns trets de la personalitat del Joan P. del diàleg inicial a través d’una bateria de tests psicològics fets en un entorn adequat.

¿Quan podem dir que comença, històricament parlant, el coneixement racional i, fins i tot, l’actitud “científica”?

Al segle VI aC., a Grècia. Potser abans ja existia el pensament racional i fins i tot el científic però no ho sabem del cert. En canvi, a Grècia, en el segle VI aC, el testimoni de l’existència d’aquesta mena de saber té nom i lloc de naixement: Tales de Milet. ¿I quin és el testimoni? Doncs una frase que es considera avui la primera de la història de la filosofia: el principi de totes les coses és l’aigua.

I tanmateix em pots objectar que això no és cert. ¿Com pot ser que una bajanada així tingui la més mínima importància? No és un opinió vulgar i errònia pròpia del pensament mític?

En absolut. És la primera pedra de l’edifici científic que avui vivim. Te’n parlaré demà.

Insuficient

Diu Edgar Morin, pensador de moda, que la consciencia de complexitat ens fa comprendre que mai no podrem escapar a la incertesa i que mai no podrem assolir un saber total: la totalitat és la no veritat. (Introducción al pensamiento complejo, 1994). Crec que té bona part de raó. Un dels “fracassos” del segle XX és que, com a conseqüència de l’increment exponencial del saber, ja no podem aspirar en res a saber-ho tot. No podem ja pensar en una enciclopèdia que pugui encabir tot el saber. Això té un vessant bo, ens obliga a ser humils i a tenir en compte les idees dels altres, però té un vessant si més no incòmode i difícil: la temptació del relativisme... Perquè sí que crec que podem distingir el que és bo del que és dolent.

Demà som molts els alumnes i professors que retornem a les aules. A banda de la inútil sensació que les vacances passades han estat curtes, que han passat com un buf i que no hem fet tot allò que ens havíem proposat de fer, tots ens trobem de bell nou amb una evidència: el que podem fer aprendre als nostres alumnes amb el temps de què disposem és molt poc, i el procés de l’aprenentatge és lent. Com sempre. A tot plegat, però, se’ns hi afegeix un altre neguit que és nou: les tecnologies de l’ensenyament i, en conseqüència potser les formes didàctiques, estan canviant a una velocitat que no podem seguir.

Hi pensava, precisament, durant aquestes vacances mentre preparava un powerpoint experimental sobre un tema d’història per a primer de batxillerat. En plena realització del powerpoint i del material didàctic fungible en suport paper que s’hi relaciona, un col·lega em fa saber que la tècnica del powerpoint ja és obsoleta i que ara el que es porta o el que ve és una altre giny o combinació de ginys que no sé que...

No l’he volgut escoltar (de moment).

Encara que el powerpoint sigui obsolet, a hores d’ara encara hi ha professors que no el fan servir; encara som lluny que totes les aules de secundària tinguin pantalla o pissarra electrònica; ni disposen tampoc totes d’ordinador i connexió a internet; ni tampoc hem tingut temps de formar-nos en algunes de les possibilitats didàctiques que permeten els blogs o els entorns mooddles, etc.

Davant d’aquests reajustaments i sense renunciar a la teoria –res no és més pràctic que una bona teoria—he decidit que les meves modestíssimes recerques portaran el nom de microdidàctica transitòria.

En primer lloc, com diria Morin, ja sabem que no podrem mai aspirar a saber-ho tot sobre l’ensenyament i la didàctica. Per tant és obligat centrar-se en un petit problema concret, en una situació particular i en un context precís. Microdidàctica, didàctica petita, mínima, nana... I a continuació li poso aquest adjectiu: transitòria..., és a dir, sense pretendre que duri massa, però amb la il·lusió que constitueixi una anella de la cadena, un petit nus de la xarxa, en què progressem lentament per transformar en els nostres alumnes la informació que els donem, o que els facilitem, en coneixement consolidat.

En definitiva, no era Max de Cecatty, el biòleg, qui deia que la ciència no és un seguit de teories errònies, sinó una continuïtat de teories insuficients?

Doncs això. Aspiro a ser només insuficient.

Nit de Reis (epiphaneia)

Crec que som molts els qui recordem aquest nit amb una il·lusió especial. Era una nit màgica com, de fet, màgica continua essent la voluntat, aquesta nit, d’oferir il·lusió als altres. La celebració d’aquesta nit arrela en un relat meravellós.

Conta l’evangeli que uns mags –avui diríem uns intel·lectuals o científics—van veure un estel que lluïa d’una manera especial. I van seguir la seva llum perquè van interpretar que es referia a un Rei molt important per al món. I es van posar en camí seguint aquesta estrella. Van trobar dificultats en el camí –a Judà ningú no sabia qui havia nascut i el mateix Herodes es malfiava de l’existència d’un infant que deien que era rei, quan el rei era ell!--. Però al final, seguint sempre l’estrella, el van trobar. El van adorar i li van oferir or, encens i mirra... Advertits per un somni no van seguir el camí de tornada per no topar-se amb Herodes i haver d’explicar-li on havien trobat el nen.

El relat –que no es històric—té això que té la bona literatura: que és veritat encara que no ho sembli. Jesús s’apareix de primer a la gent treballadora i humil, els pastors del seu país. Però després Jesús és llum que convenç uns intel·lectuals estrangers. I aquests intel·lectuals li ofereixen or –perquè Jesús és rei--, encens –perquè Jesús és Déu—i mirra –el bàlsam amb que embalsamaven els cadàvers –anunciant, doncs, que, tot i ser Déu i Rei, era humà i no s’escaparia de patir i de morir--.

En el segle XXI crec que el relat és encara una proposta vàlida. ¿No és cert que hem de trobar la llum de l’amor i l’hem de seguir? ¿No és cert que l’amor transforma la nostra vida i fa que no tornem per camins fressats com ho van fer els mags? ¿No és veritat que l’amor ens impel·leix a donar i fins i tot a donar-nos?

En aquest nit màgica encara sembla que quedi una mica de llum d’amor en el cor de moltes persones. I amb l’excés propi de tota festa, crec que podem veure en el nostre afany d’oferir presents als altres –com l’or, l’encens i la mirra dels mags-- una manifestació –del grec “epiphainia”, que vol dir “manifestació”, “aparició”—a tot el món de la llum de l’amor.

Tant de bo aquesta llum cogui a foc lent durant tot l’any en el cor dels humans!

Memòria verificada

Tinc l’experiència que la memòria personal no només ens falla sinó que selecciona o, pitjor encara, té tendència a endolcir els records o bé a idealitzar-los. Per això és important escriure les coses quan et passen si és que tens interès a retenir-les o vols evitar els seu esvaniment.

Aquests dies de vacances relatives he dedicat unes hores a endreçar una llibreria del meu estudi. Mentre situava carpetes me n’ha caigut literalment una d’antiga a les mans amb tan mala fortuna que m'ha relliscat i el seu contingut ha anat per terra. En recollir-lo he vist que es tractava de papers de la meva infantesa i adolescència que la mare em devia haver passat quan va morir el meu pare. Hi havia des de rebuts de l’escola fins a les còpies en paper carbó de les cartes que el meu pare havia adreçat a algun dels “Padres” que m’educaven.

Sovint diem avui que quan érem menuts o adolescents els pares col·laboraven amb l’escola, de manera que si el mestre et castigava, la família admetia tant el càstig com la teva culpabilitat i, o bé no discutia el que t’havia caigut al damunt, o bé reforçava encara la decisió del professor. Quan diem això, els qui avui som professors i ens trobem que ara això no és així, ¿recorrem a un imaginari daurat? Hem endolcit el passat?

La carta de mon pare estava adreçada al prefecte d’estudis del batxillerat elemental (equivalents al sisè de Primària i primer i segon de l’ESO actuals). Està datada el dia 17 de desembre de 1957. Jo tenia, doncs, 10 anys, i cursava el primer curs de batxillerat elemental. El P. Alberto, que era com es deia el prefecte, ens havia imposat un càstig a tot el curs (jo era bon nen i mai no em castigaven individualment): en comptes de sortir a les 13 hores, ens havíem de quedar estudiant fins a les 13: 30, en silenci, a l’aula... Resulta que aquest càstig col·lectiu entrava en contradicció amb el meu horari d'estudi musical. El pare, per intentar resoldre'l, va escriure al P. Alberto. Heus ací la còpia de la carta (el pare, com a bon advocat, sempre feia còpies amb paper carbó de tot el que escrivia).

Reverendo Padre:

He sido informado del castigo impuesto a mi hijo Cristóbal que le obliga a permanecer en el colegio hasta la una y media de la tarde. (Era evident que jo l'any 1957 no em podia dir "Cristòfol").

Sin pretender tan solo discutir por un momento la procedencia del castigo, por la debida obediencia al superior y para reforzar siempre la autoridad del Maestro, me permito rogarle con estas líneas acceda Vd. a substituir la materialidad del castigo por otro (privación de recreo, etc.) pero que permita a mi hijo salir del Colegio a la hora normal de la 1 de la tarde.

La finalidad de la petición estriba en el hecho de que, como ya mi esposa le expresó a Ud., mi hijo Crsitóbal estudia en casa la carrera de música, prepara actualmente el tercer curso en la Escuela Municipal de Música y tiene ordenado su plan de trabajo, mediante realizar los ejercicios musicales de piano de 1 a 2 del mediodía para dar la lección a les 7 y ¼ de la tarde. El castigo impuesto le impide cumplir esta obligación, con el natural conflicto con la profesora de piano, amén de que produce una verdadera extorsión en el orden familiar.

No dudando accederá Vd. a mi petición, me ofrezco de Vd., reverendo Padre, su affmmo. s.
q.b.s.m. (que volia dir: “que besa su mano”)

Així, doncs, aquest passat que recordem no és un somni daurat. Evidentment aquesta carta de mon pare jo no la vaig veure i ni tan sols en vaig tenir notícia. El pare tenia per principi ni tan sols discutir el càstig i si demanava algun privilegi era canviar la materialitat del càstig (quedar-me sense esbarjo jo sol era molt més dur que no pas quedar-me amb tota la classe mitja hora més!) perquè hi havia conflicte entre dues instàncies acadèmiques dedicades per ell a la meva formació.

Sí, puc afirmar que en temps passats, els pares col·laboraven i reforçaven l’autoritat deguda del mestre.

Això s’ha perdut. I per poc que es vulgui endreçar una mica l’evident decadència actual crec que cal recuperar-ho. I si no es pot, doncs cal prendre les mesures jurídiques pertinents per reforçar i molt l’autoritat del mestre.