Cronofòbia

Em sembla observar que la majoria dels meus congèneres per reposar han de canviar d’activitat, han d’anar o venir, han de veure això o allò... Habitualment davant del buit de temps no laboral es pregunten sovint: què farem aquesta tarda o demà o el proper cap de setmana? Preveient el temps lliure, abans que cap altra cosa han de pensar com l’ompliran. Em fa la impressió que l’espècie humana és “cronòfoba”, té por al temps lliure... El temps lliure en l’espècie humana sembla provocar una mena de horror vacui, de por al buit, que ens obliga a menjar-nos-el com sigui... Sovint ens queixem de no tenir temps per fer allò o això i també sovint quan, de sobte, tenim unes hores lliures ens posem nerviosos perquè no sabem què fer o com omplir-lo... Fa la impressió que tenim por de la solitud i del silenci... No ho sé del cert tot això, dic simplement que m’ho sembla...

Jo també tinc necessitat de “fer coses”, com tothom. Però, sigui per a bé o per a mal, aquestes coses les puc fer a ritme lent i d’ordinari no comporten desplaçament. Sigui perquè he passat tres anys vivint intensament l’experiència religiosa de la pregària quan vaig ingressar als jesuïtes entre els 17 i els 20 anys –és a dir: en l’època definitiva de marcatge en la joventut—o sigui per la meva pròpia genètica –la mare explica que des de molt petit m’encantava llegir en un racó mentre el meu germà no parava de fer i desfer amb les joguines que m’havien portat els Reis-- el cas és que em plau per reposar no moure’m, llegir, escriure, pensar, fer música o escoltar-la... No és estrany en el decurs de la meva vida que hagi passat un cap de setmana a casa sense haver sortit ni un sol cop... I sense necessitat d’haver de sortir!

Sobretot llegir: puc passar-me hores davant d’un llibre passant-m’ho d’allò més bé! Fa molt de temps quan vaig conèixer la màxima del Kempis, a la Imitatio Christi, segons la qual semper requiem quaesivi et numquam inveni nisi in angulo cum libro (=sempre he buscat el repòs i mai no l’he trobat sinó és en un racó amb un llibre) em va semblar descobrir una identitat que jo posseïa. Efectivament aquest nisi in angulo cum libro expressava perfectament una de les sensacions més profundes de descans i plaer que experimento en la vida només equiparable a la sensació de plaer que em provoca el blues, el gospel o el jazz clàssic...

Tinc la sort –si més no per a mi ho és—de poder viure molta estona en una mena de bombolla invisible lliurat a la meditació o reflexió o bé a l’escriptura, la lectura o a la música, o a res... I dins d’aquesta bombolla aconsegueixo escapolir-me de tota altra preocupació fins al punt que no sento físicament res encara que hi hagi soroll al meu voltant... Així, per exemple, si sóc a Lloret o a Llavaneres, on passo alguns dies de l’estiu, em plau “estar-m’hi” i no només “habitar-hi”. És a dir: em puc passar tot el dia dins de la casa i el marc del jardí sense la més mínima necessitat de sortir-ne per a res. Mai no he sentit la necessitat de ser “escopit” del lloc... I tot això no exclou que m’encanti l’exercici físic, que faci aeròbic tres cops per setmana i que m’encanti ballar lindy hop!

Aquesta situació, estar-me a un lloc llegint, pregant, tocant el piano, escoltant música o, simplement no fent res, sense moure’m i només interromput a fer l’exercici periòdic, constitueix el meu ideal de repòs i vacança, sempre, és clar!, que les persones del meu voltant estiguin bé i s’adaptin a aquestes “neures” personals meves. Això sí que em descansa. En canvi viatjar, tant en la preparació com en la realització m’estressa.

Que sóc, com diu la meva filla, un “apalancat”? Potser sí. Que sóc com va dir amb encert la meva sogra un ocell de gàbia? És evident. Em pregunto, però, ¿què té de mal o de negatiu? Està escrit en algun lloc que he d’estar obligat a “fer coses de desplaçament” per reposar? Jo visc la meva estada a la bombolla com un privilegi.

El matís

Tu, que sempre has votat Esquerra Republicana, ahir em vas dir que aquest cop havies votat pel Partit Antitaurí... Vas anar a votar, com jo, per imperatiu de consciència, perquè recordes que durant molts anys això de votar ho teníem prohibit. Si jo vaig votar a contracor i amb fàstic, tu, pel que em dius també, fins al punt que vas votar els qui sabies que no sortirien. I d’altra banda, com que estàs contra l’espectacle de les curses de braus i en contra de l’inútil sofriment dels animals, vas votar el que ja t’estava bé.

No han après res—em deies decebut mentre esperàvem que comencés el concert--. Ja ho veus ara tot són pactes entre les forces més diverses i de la manera més incoherent possible. ¿Com pot ser que aquí pactin CiU i ERC i allí ERC, IU i PP o PP i PSC, o PP i CiU i més enllà obtingui la presidència d’una diputació una força política que ha estat la tercera en preferències de l’electorat... ? És que la propera vegada hauríem de ser tots, tots eh?, els qui no anéssim a votar i els deixéssim amb el cul en l’aire!!... Bé, deixem-ho córrer que se’m fa la llet agra...

Jo no et vaig dir res. Perquè també estava de mala lluna. Durant la campanya electoral no hem parat d’escoltar amb certa perplexitat un munt de discursos que deixaven l’adversari com un moc i, ves, a l’endemà, a corre-cuita, a repartir-se el cartipàs municipal no importa gairebé amb qui. Si realment les sigles polítiques expressen maneres diferents de veure la realitat social i formes distintes de gestionar-la no s’acaba d’entendre aquest ball de pactes ideològicament tan incoherents.

Jo, si visqués a Espanya, probablement no votaria perquè com em deia un col·lega que hi habita, la política no influeix gens en la seva vida personal i familiar. ¿Mi voto, dices? No, mi voto no decide nada, a lo sumo matiza. Y el domingo de las elecciones no estaba yo para matices.

El drama, a parer meu, és que a Catalunya, si més no des del punt de vista de la imatge pública, el vot no només matisa sinó que diferencia.... cada dia menys, per cert.

VALOR AFEGIT

Un fragment del text d’una cançó o d’un poema de la meva joventut deia més o menys així: alguna cosa mor en mi cada cop que un home mor en un racó del món víctima de la violència. És un text que sempre m’ha acompanyat. Perquè me’l crec. Estic convençut que d’una manera misteriosa tots els humans compartim algun tipus d’ànima comuna. Cada cop que algú mor víctima de la violència, alguna cosa mor en el que de més sublim posseïm els humans i envileix la nostra condició. Ens aparta de la possibilitat del sublim i ens acosta a l’abjecte. Cedir a la violència i assassinar ens situa en un estatge inferior a l’animalitat.

Una de les perversitats que em sembla capir en aquests temps que corren és el fet que les morts violentes no són pas iguals. Gairebé cada dia els diaris ens porten la dolorosa notícia que alguna dona ha estat víctima de la violència de gènere. Podem saber també que a l’Iraq moren, també víctimes de la violència, desenes de persones innocents. I podríem saber, tot i que ho ignorem, altres malvestats violentes a d’altres llocs del planeta com al Kurdistan, a Txexènia, al Sudan o al Congo. La resposta col·lectiva, si més no dels habitants de la Península, davant d’aquestes morts és pràcticament inexistent. En el primer cas la indiferència fins i tot quan són dones del país; en el segon cas la cosa no va més enllà del coneixement d’una estadística i, en el tercer cas, simplement s’ignora.

Ara bé, un assassinat de l’ETA –no pas un assassinat terrorista en general sinó d’ETA en particular—té un valor emocional afegit. Aleshores s’encenen les ires pàtries i les passions es desborden. Segons que sembla les víctimes de la violència no són iguals. N’hi ha que tenen valor afegit.

OH YEAH!

Ahir, en els minuts que solc dedicar a la meditació abans d’anar a treballar, pregava amb un text evangèlic de Marc. Era el passatge en què Jesús respon una pregunta d’un mestre de la Llei sobre quins són els manaments més importants. Jesús li respon allò d’estima Déu amb totes les forces i als altres com a tu mateix (Marc 12, 28-34). El fil del pensament i de la imaginació em va traslladar a un fragment de la lletra de What a wonderful world cantada per Louis Armstrong. Concretament al pont de la cançó quan diu: I see friends shakin' hands, sayin' "How do you do? They're really saying "I love you". Aquest salt mental, certament una mica sorprenent, potser provenia de l’última classe que he impartit aquest semestre.

Fa 12 anys que a la Universitat de Barcelona imparteixo una assignatura de lliure elecció que porta per títol El blues, el gospel i el jazz clàssic. Aquests tres gèneres musicals afroamericans em van seduir des que jo tenia 14 anys. Surten del cor directament amb un grau d’espontaneïtat i de sinceritat que no es produeix, em sembla, en cap altra música de les que conec. És el que diu el trompeta afroamericà W. Marsalys: el jazz és una música profunda que a través del swing troba la manera d'expulsar la tristesa i el dolor i, ajuda, com una nova catarsi, a reequilibrar-se amb la dimensió positiva de la vida. Per això mai no és radicalment dramàtica o patètica. Perquè calma el dolor i et diu que la vida val la pena de ser viscuda. Potser cap altra música ho aconsegueix tant de ple. Per aquestes raons em sembla que val la pena oferir aquesta assignatura a la Universitat perquè crec que té un alt valor formatiu.

Per acomiadar-me del curs solc passar un video del What a wonderful world interpretat per un Armstrong ja vell, enregistrat poc abans de la seva mort. Al final acaba amb un clàssic oh yeah! En aquest oh yeah!, expressió que em sembla difícil de traduir, hi veig el resum del missatge potent de la música apresa durant el curs, una música que em permet parlar de cultura des del punt de vista de l'antropologia, d'història dels EUA, de religió, de l’amor amb les seves alegries i frustracions, de la condició femenina i, sobretot, de la funció alliberadora del ball generat pel swing dins de la comunitat afroamericana. Aquesta música --solc dir a l’alumnat en l’últim minut de la darrera classe-- ens recomana mantenir sempre un OH! d’admiració, un desig permanent d’aprendre i, ja que voleu ser mestres, de compartir el saber. La vocació primera d’un mestre és esdevenir primer una persona culta per després poder transmetre i construir coneixement en d'altres. I, finalment, aquesta música ens encoratja a dir YEAH! a la vida, malgrat tot, fins en les circumstàncies més adverses. Tant de bo el que ens diu l’Armstrong – “veig persones encaixant les mans i dient “¿com estàs?” quan en realitat volen dir “t’estimo”—pogués ser l’ideal de la nostra vida i, en especial, el de la vostra futura professió. Us desitjo tota la sort del món, oh yeah!

Solc dir aquests mots finals amb una emoció sentida perquè quan acabo el curs sempre em dol perdre un alumnat que ja he fet meu. I em consta, perquè m’ho escriuen en els treballs darrers posteriors a aquesta última classe, que a ells i a elles també els toca de la vora.

Quan ahir acabava la meditació del matí pensava que, a través de l'Armstrong, havia comunicat al meu alumnat el missatge de Jesús que ens conta Marc. I, si més no de moment, els meus alumnes sembla que se'l creien una mica. En canvi si els hagués llegit el text evangèlic em sembla que m'haurien escoltat amb indiferència. Potser sí, potser resulta que els camins del Senyor són inescrutables.

El conseller i l'anglès

M’han dit que el conseller d’Educació pretén que els futurs mestres a l’hora de fer oposicions hauran d’acreditar un coneixement de l’anglès equivalent al nivell del cinquè curs de l’Escola Oficial d’Idiomes. Aplaudeixo amb entusiasme la mesura! En primer lloc perquè palesa que per ensenyar anglès o en anglès no n’hi ha prou amb el que els mestres porten après de la Secundària. I en segon lloc perquè d’aquesta manera els mestres acabats de sortir de la Facultat viuran en pròpia carn que per aprendre cal esforç personal i que per més treballs en equip que facin en horaris de mitja jornada, si no s’esforcen personalment, l’anglès no l’aprendran mai. Potser així, vivint una experiència d’aprenentatge i sabent alguna cosa en ferm, experimentaran el que han de saber els seus futurs alumnes i sobretot com s’ha de procedir per aprendre. Finalment m’entusiasma la proposta perquè els futurs mestres descobriran en pròpia pell que aplegant els que saben molt d’anglès amb els que en saben poc no s’aprèn pas massa. A l’Escola Oficial d’Idiomes els faran un examen d’entrada i els posaran en el nivell que els correspondrà. ¡Un magnífic aprenentatge didàctic per al seu futur!

A més jo li recomanaria al conseller de tot cor que per fer oposicions estaria bé que els mestres tinguessin també el nivell D de català. I el que sigui equivalent del castellà. Perquè tampoc amb el que han après a la Secundària n’hi ha prou. És molt difícil trobar un alumne o una alumna de la Facultat de Formació del Professorat que produeixi textos coherents i sense faltes d’ortografia o de sintaxi en qualsevol de les dues llengües. Com a tutor del Pràcticum de Primària vaig visitar l’any passat una escola. A la pissarra de primer curs del cicle inicial hi havia una frase en català que tenia dues faltes d’ortografia i una de sintaxi. Era la frase que els nens i nenes, en l’aprenentatge de la lectoescriptura, havien copiat aquell matí en el seu quadern de llengua...

També li suggeriria que, semblantment al que pretén amb l’anglès, els mestres que es presenten a oposicions acreditessin posseir un determinat nivell de matemàtiques ja que la didàctica de les matemàtiques i qualsevol altre coneixement d’aquesta disciplina no supera el 4% del seu currículum acadèmic universitari. I m’imagino que, com amb l’anglès, no n’hi ha prou amb el que saben de la Secundària.

El que no cal és que mostrin cap coneixement especial de Geografia o d’Història. I menys encara de Catalunya. Per això el conseller ha signat un currículum nou de Primària on Catalunya és un simple territori i on no consta que els nens i nenes hagin d'aprendre que Catalunya celebra una festa nacional, que té un himne, i que exhibeix uns símbols (com la senyera o l'escut). Per això també l’honorable conseller ha disposat que a Secundària la paraula Catalunya surti esmentada per primer cop a la pàgina 9 i la paraula “nació” aplicada al nostre país només aparegui un sol cop en un criteri d’avaluació del segon curs i referit a l’Edat Mitjana. És l'únic que potser sabran els futurs mestres amb els coneixements de la Secundària. Un govern catalanista i d’esquerres amb suport independentista sap prou bé que els mestres i els nens i nenes no cal que coneguin la història de Catalunya perquè això tanmateix ja s'aprèn a casa. I, per tant, tampoc no cal que els mestres en mostrin un coneixement particular. Però és clar, l’anglès, ai las, es veu que no l’aprenen a casa...

El vell anarquista

Als principis de la democràcia hispànica un vell anarquista em va dir que, fidel a la seva tradició àcrata, no pensava pas anar a votar. Si les urnes servissin per canviar alguna cosa de fons ja les haurien prohibit—em va comentar. Jo no hi estava, ni hi estic d’acord. Qualsevol sistema alternatiu a les urnes, si més no fins ara, ha estat un camp de concentració o un infern. Tampoc no tinc ganes d’estar tot el dia participant (a la universitat, al barri, a l’escola dels fills, al bloc de pisos, etc.). Ja m’està bé delegar en uns professionals que em facin la feina pública d’acord amb unes idees i una voluntat explícita prèvia a les eleccions i que, un cop efectuades, representin la majoria de la col·lectivitat. D’altra banda crec que, històricament parlant, sí que s’han canviat coses de fons a cop d’urna. Anglaterra, sense anar més lluny, ha arribat al segle XXI aprofundint la democràcia a base d’urnes. I, si més no en el marc europeu, la seguretat social per a tothom, la sanitat i l’escola gratuïta, les llibertats d’expressió, associació i reunió i la defensa oficial dels drets humans s’han aconseguit fonamentalment amb les urnes.

Aquests dies abstencionistes, però, m’han fet rumiar en la frase del vell anarquista. Certament d’avui per demà les urnes no sembla que puguin canviar pas l’estructura social i econòmica del país. Però a Espanya sí que hi ha zones on les urnes poden marcar el camí de canvis en la gestió del poder territorial.

Em refereixo només a Euskadi. Des del principi de la democràcia, a Euskadi, a totes les eleccions sense excepció els manifestament independentistes han estat sempre majoria en vots i escons. Ara comencen fins i tot a tenir força seriosa a Navarra.

Curiosament ha estat a Euskadi on s’han prohibit legalment partits i on s’han sentit veus “honorables” de dreta i d’esquerra espanyoles demanant que s’hi suspenguessin les eleccions.

Potser tenia un tel de raó el vell anarquista... si les urnes poden canviar alguna cosa de fons, es prohibeixen.

I, és clar, m’ha deixat intranquil.

L'abstenció

El cens electoral de la ciutat de Barcelona supera el 1.200.000 habitants. El proper dia 16 de juny serà elegit alcalde de Barcelona un senyor que ha tret poc més de 180.000 vots. L'abstenció deslegitima el qui mana, divideix l'oposició i constitueix una taca de la democràcia.