Reis

La festa dels Reis és una de les més lluminoses de l’any. ¿Què hi ha de més lluminós que l’esguard i el somriure il•lusionat d’un infant? Què hi ha de més bonic que la vivència interna d’aquesta etapa mítica dels humans durant la qual la màgia és una part tan viva com qualsevol altra realitat? A desgrat de l’excés consumista la festa dels Reis pot ser una de les més lluminoses de l’any.

Tot ve de la narració evangèlica de l’adoració dels “mags” relatada per Mateu. Tot i que l’evangeli no diu que fossin tres, ni tampoc es refereix a cap nissaga reial, la pietat popular al llarg de la història va veure en els regals oferts a l’infant de Betlem un desig de fer feliços els propis infants i, per extensió, també els adults. Epifania vol dir “manifestació”. Amb l’estel de Betlem i l’arribada dels tres “reis” es celebra la comunicació universal del missatge de Jesús a tot el món. Un missatge que no depèn d’ètnies, d’estats, ni de cultures. Es pot inculturar arreu. És dit i manifestat per a tothom ja que consisteix, senzillament, a estimar i a fer feliços els altres...

En la llengua grega original sant Mateu parla de “magoi”, mot que caldria traduir per “savis” o per “intel•lectuals”. Els mags no eren “màgics” sinó estudiosos de l’astronomia, de la naturalesa, de la vida... I en la fosca nit de la ignorància els brillà un estel especial que els va invitar a pensar. I no només van pensar, sinó que es van posar en camí. Van seguir l’estel, van preguntar, es van informar ... van seguir la raó fins a trobar el salt en el buit de la salvació: un infant indefens en condicions pobres... I els “savis” li regalen tres símbols: l’or de la reialesa, l’encens de la divinitat i la mirra de la humanitat, ja que l’infant morirà a la creu...

Em sembla veure en la narració evangèlica diversos aspectes a meditar. En primer lloc el reconeixement de la ignorància, de la pròpia foscor. Per pessimistes que siguem mai la fosca és del tot absoluta i sempre pot haver-hi en algun indret la petita llum maragdina d’una lluerna. És aquesta llum, l’estel d’orient!, la que et demana que et posis en camí, que la segueixis... un camí raonable tot i que al final t’hagis de llençar més a la tendresa del sentir que no pas a la claror del pensar....

Deia el mossèn a la seva homilia d’ahir que tots tenim quatre estels per seguir... el primer és la paraula de l’Evangeli. Per experiència “sento” que sí, que és una estel ja que la seva lectura té un plus de força que no trobo en altres textos per sublims que siguin. El segon estel és la pròpia consciència, aquesta identitat que il•lumina sobre el bé i el mal si no l’anestesiem... El tercer estel és la natura i el seu llenguatge directe del qual som alhora part i contemplació... La bellesa de la naturalesa és un càntic musical que ens invita a anar enllà dels sentits... I, finalment, el quart estel és la pròpia història personal. Probablement si ens mirem en el nostre camí de la vida potser hi trobarem veus que, com petites lluernes, ens fan adonar d’una lluminositat especial a través d’encerts, dolors, fracassos i entusiasmes...

Si ens guiéssim per aquests quatre estels i no deixéssim de fer camí potser trobaríem més fàcilment la llum que ens falta. ¿Hi ha res més lluminós que el somriure il•lusionat d’un infant? Hi ha res més lluminós que ser capaços de fer feliços els qui ens envolten sense demanar res a canvi?