17 de gener de 2011

Ensenyament


Estic completament d’acord amb la nova consellera d’Ensenyament pel que fa al canvi de nom de la conselleria. Jo encara hauria estat més radical i li hauria posat el nom de la Segona República: Conselleria d’Instrucció Pública.

En el camp de les humanitats i de les ciències socials, malauradament, quan utilitzem els grans conceptes estructurants –pedagogia, educació, didàctica...—no solem tenir la precisió dels científics naturals. Per a un físic, per exemple, relativitat, energia, estructura atòmica, quàntica, etc. són conceptes que tenen un sol significat. En canvi el mot “educació”, per exemple, és polisèmic: té diversos significats, tot i que presentin analogies entre ells.

No importa massa que el mot “educació” –entre d’altres-- tingui diversos significats, sempre que quan en parlem el precisem. Defineixo educació –no defenso que sigui l’únic significat possible sinó el que jo utilitzo per entendre’ns—com el gran procés cultural a través del qual els adults introduïm els qui no ho són en la cultura adulta. L’educació, doncs, en principi conté en la seva dinàmica tant els valors com les eines, els símbols i els llenguatges, les formes de vida i les maneres de comunicar-se col•lectivament, els costums, els rituals, les conductes comunes i un llarg etc.

Dur a terme aquest procés –sempre sotmès a una constant tensió entre continuïtats i canvis—correspon a tota la societat, des de la família als jocs d’ordinador, dels mitjans de comunicació a les webs, i, en general, a la immensa majoria dels ciutadans. I també a l’escola. Creure, però, que l’escola ha de carregar en exclusiva i en solitari amb la tasca de l’educació de la ciutadania no adulta és tècnicament impossible.

A l’escola s’hi va fonamentalment a aprendre (algú ho havia de dir!). ¿I què s’hi va a aprendre? Doncs allò que no s’aprèn ni al carrer, ni a través dels mitjans, ni tan sols en el marc familiar. A l’escola s’hi va a aprendre, en un camí d’espiral creixent, a “llegir”, a “escriure” i a “parlar”. El paper fonamental de l’escola és, doncs, instruir. Cal ensenyar i aprendre a llegir i a escriure i a parlar llengües, llenguatge matemàtic, artístic, musical... i cal saber les beceroles d’allò que ajuda a fer intel•ligible la realitat –ciències naturals i ciències socials—per poder entendre allò que és llegeix, s’escriu i es parla...

Evidentment que l’escola col•labora a l’educació en la part que li pertoca i ningú defensarà que es pugui instruir en res sense valors ni actituds adequades. Insisteixo, però: a l’escola s’hi va a aprendre, a ser instruït, i es col•labora a ser educat en els valors, les actituds i les conductes cíviques i democràtiques. Però s'hi col•labora només. Allò que li és propi és la instrucció, tasca en la qual els pares i la societat també hi col•laboren perquè per si sols no podrien pas assumir-ne totalment la responsabilitat.

Per això defenso que la consellera hagi canviat el nom del Departament. L’estat té l’obligació d’instruir els seus ciutadans. Però en la mesura que les cosmovisions en la nostra societat són plurals, l’estat no pot assumir la responsabilitat única d’educar. És més, segons com ens ho miréssim, dubto fins i tot que un estat democràtic estigui legitimitat per educar en segons quines creences, actituds i motivacions. En canvi sí que està obligat, precisament per imperatiu democràtic, a instruir la població perquè pugui ser realment lliure, sigui quina sigui la seva procedència social.

Per tant, millor que el Departament centri els seus esforços en la instrucció i l’ensenyament de la ciutadania catalana i col•labori amb la resta de la societat a la seva educació.