23 de gener de 2011

Moreres i mimoses


Passem uns dies típics d’hivern, gairebé de llibre. Fa un fred que em recorda la meva infantesa en un pis gelat de l’Eixample barceloní. Època de penellons a les mans, braser sota les faldes de la taula camilla i una única i empudegant estufa de petroli...

El cel del nostre fred d’hivern és d’un blau acerat, elèctric. Els ocells s’hi retallen com si fossin dibuixats amb punta de burí. L’atmosfera és clara, llevat dels llocs aclofats per la boira. La sensació de la pell crea ràpidament un malestar general que convida a passejar poc i a mirar molt des de dins del cotxe o al darrera d'una finestra...

Em plau contemplar en aquest gener els arbres caducifolis com la morera, tot i que m’entristeix. Són la viva estampa de la mort. Si la morera, a més, està podada gairebé sembla un esquelet llenyós que ens parla del passat ufanós dels mesos d’estiueig. Sembla impossible, al gener, que tingui cap mena de futur... El passeig del poble és depriment. Ple de moreres resseques a banda i banda del camí central... Amb tot reconec que té una disposició plena de saviesa popular. A l’estiu aquestes moreres gronxen ombres damunt els qui prenen la fresca abans del capvespre; a l’hivern, aparentment vençudes, deixen passar la lleu i tèbia carícia del sol del migdia...

A la costa, el mar sembla que vulgui harmonitzar aquesta mena de derrota que tan bé simbolitzen la fosca i el fred. Quan no bufa el vent les aigües minven ben bé un pam deixant en el rocam un estatge d’algues i crustacis ressecs... Són les conegudes minves de gener. D’altra banda, si gires l’esguard a la muntanya et topes amb els arbres de fulla perenne, els quals ensenyen un verd seriós i endolat.

En aquest panorama l’únic punt que em sobta és el groc de la mimosa... Enmig de la mort que tot hivern proclama és l’única planta, que jo sàpiga, que floreix al gener. És la precursora de la primavera... la que ens avisa, en les pàgines del llibre de la natura, que al bell mig del fred i de la mort hi ha una tremolor de vida que es prepara per esclatar a la primavera i que pensa arribar a la glòria de l’estiu...

Potser té raó en Joel quan diu que, en el centre de tot pessimisme, cal sempre recordar que en el fred del gener floreix la mimosa.