21 de gener del 2011

Guardiola


Manifesto d’entrada que no segueixo el món de la competició esportiva i, a més, m’interessa molt poc per no dir gens. Considero desmesurada l’atenció i la despesa que es mou al voltant dels espectacles esportius així com les passions excessives que procura. Això no m’impedeix, però, valorar i reflexionar sobre l’efecte que l’estil de l’entrenador del Barcelona està tenint o pot tenir, sense pretendre-ho explícitament, en l’educació col•lectiva i, en especial, en els més joves. Afirmo des de fa temps que l’educació no és cosa exclusiva de l’escola sinó que és una responsabilitat de tots els sectors de la ciutadania. De vegades crec que fan més per l’educació els porters i guardes de seguretat a les discoteques i l’entrenador Guardiola que no pas els milers de mestres i professors del país.

En Pep Guardiola s’està convertint, mentre tingui èxits esportius l’equip que entrena, en un referent positiu. El més important: té èxit. El seu equip guanya i va el primer i, històricament, ha aconseguit el que no ha pogut assolir cap altre equip del món. ¿Per què és un referent que fins i tot fitxen com a reclam publicitari entitats financeres importants? En primer lloc, naturalment, per l’èxit. I en segon lloc per com sembla que l’aconsegueix. Quins principis aplica?

En primer lloc l’esforç personal dels jugadors. Com deia ell en una de les entrevistes posteriors a un partit, no castiga cap jugador per equivocar-se sinó perquè no s’ha esforçat prou. Sense esforç no hi ha possibilitat de triomf. En segon lloc l’estudi constant de totes les variables possibles abans d’arriscar una solució concreta. En tercer lloc el treball en equip. I, finalment, el domini de l’ego, la humilitat, el reconeixement del valor dels altres i l’absència de demagògia o d’enemics exteriors que expliquin els possibles errors o fracassos. Amb aquests ingredients en Pep Guardiola ha aconseguit l’excel•lència, aquesta paraula tan actual referida a l’educació del nostre país i que brilla espectacularment per la seva absència.

Si realment volem l’excel•lència –pot molt ben ser que no la vulguem i que preferim la cristal•lització de la mediocritat: és una opció legítima!—els ingredients són clars: esforç personal, constància, tenacitat, domini de l’ego, treball en equip, humilitat, valoració del contrari, reconeixement dels propis errors, esperit de superació i assumir el risc de competir. Suposo que cap filosofia educativa estaria massa en contra de tot plegat, si es vol l’excel•lència...

Ara bé: en Pep Guardiola no només assoleix l’excel•lència a base dels ingredients abans esmentats. En falta un: la tria dels millors i l’exclusió dels qui no encaixen, encara que siguin bons! Si algun jugador per bo que sigui no domina l’ego o no s’esforça prou i trenca l’equip és exclòs amb determinació. ¿Ho fem això en l’educació? Estimulem l’esforç, la sana competitivitat, el treball en equip i la responsabilitat de ser exclòs si no encaixes? No vull dir amb això que jo postuli l’elitisme i l’exclusió a les tenebres exteriors del qui no encaixa... En absolut! Simplement afirmo que si pretenem ser excel•lents cal mimar i potenciar els qui s’adapten a les situacions que fan possible l’excel•lència. I, per descomptat, s’han d’oferir vies importants als exclosos... Si l’equip d’en Pep Guardiola practiqués el tractament de la diversitat de les nostres aules tal i com ho fem, el Barça jugaria a tercera regional o més avall encara... Potser tots els jugadors estarien contents però tots serien mediocres... I de triomfs cap ni un.

Si volem l’excel•lència en educació no hi ha més cera que la que crema.