14 de gener de 2011

Reis (i II)


En l’entranya de la festa popular de l’Epifania suposo que els adults encara hi vivim una certa nostàlgia inconscient del paradís perdut. Alguns filòsofs veuen en el mite del paradís perdut de la narració bíblica d’Adam i Eva, en la famosa escena de la poma, el reflex inconscient del pas evolutiu dels humans quan es van adonar per primera vegada que havien de morir. D'altra banda, alguns psicòlegs expliquen el dol dels adolescents i la seva afirmació tensa respecte dels adults per la inconscient pèrdua irreversible de la infantesa, especialment la d’aquell moment daurat que se sol situar entre els sis i els nou anys... Podríem dir, en resum, que els humans servem un cert record d’una edat o d’una època de la innocència. I que alguna cosa ha passat de dolent, en el passat o en la nostra vida, perquè l’hem perduda. Per sempre.

Diuen que la festa dels Reis té també un cantó fosc. Per a alguns infants pot constituir precisament la primera gran decepció de la vida i, més en concret, un dels primers actes d'aquesta pèrdua de la innocència a què es refereixen filòsofs i psicòlegs. Sí, aquella realitat mítica que no es distingia de la realitat perceptiva resulta que era falsa. El coneixement de la realitat, doncs, és un dels fets o vivències que d’una banda ens resitua adequadament en el context que vivim, però de l’altra ens fa perdre encanteri. ¿És el coneixement, l’arbre de la ciència del bé i del mal, el fenomen que ens permet adaptar-nos a la realitat però que ens desfà la innocència per sempre? És aquest el pecat original de l’espècie?

Una de les decepcions primerenques, certament, que ens ofereix la vida és l’existència del mal, especialment del moral. Saber que hi ha persones dolentes que fan el mal, de vegades a consciència i que en reben les conseqüències ja és prou dur. Ser conscient, a més, que la llavor del mal també la duem cadascú de nosaltres a dins, ja no només és dur sinó esfereïdor. La pèrdua de la innocència, doncs, no és només que el coneixement de la realitat trenca l’encanteri sinó que descobrim la realitat profunda del mal en la naturalesa humana.

Amb tot, ¿l’epifania i el descobriment que els reis són els pares, ha de constituir sempre un desengany irreversible? Potser no. Sóc dels qui va saber que els reis eren els pares poc abans de la festa de l’epifania quan tenia vuit anys i mig. Vaig barallar-me amb els companys d’escola i amb el professor que ens ho va dir amb l’argument, solidíssim per a mi, que els meus pares no em podien enganyar i que si això que em deien era veritat m’ho haurien dit. Recordo les riallades cruels dels companys que ho sabien i del professor...

Vaig arribar a casa molt amoïnat. I li vaig etzibar a la mare, només arribar, el que m’havien dit. La mare em va asseure a la seva falda i em va explicar la veritat. Recordo que jo vaig tenir un disgust immens. Per tant, potser sí que vaig perdre una mica la innocència... però també deso a la memòria que la mare al final de l’explicació va sentenciar: fill meu, els Reis d’Orient sí que existeixen. Viuen en el cor dels pares.

Crec que aleshores ho vaig entendre una mica. Avui sé que tenia raó.