Innocents

Ahir vàrem celebrar—és a dir: recordar, tornar a viure, tornar a sentir...—la festa dels Sants Innocents. La història evangèlica és prou coneguda. El rei Herodes, assabentat que ha nascut un nen a qui alguns anomenen Messies o Rei, té por de perdre el poder i ordena matar tots els infants de la contrada que tinguin menys d’un any. Els fets són esgarrifosos. Costa poc d’imaginar-se i de sentir l’horror i l’immens dolor de les mares d’aquestes criatures! És una celebració –costa molt qualificar-la de “festa”—que em posa de mal humor. Fa tres dies justos que sentíem la tendresa del nadó del pessebre i s’obria una esperança. Ara sí, ens podríem haver dit, ara sí que les coses aniran bé d’una vegada. Doncs no. Per tal que no oblidéssim la realitat de la vida l’església no ens estalvia aquesta celebració. Una festa fins a cert punt aixafaguitarres. L’esperança no és fàcil ni senzilla, ni es fonamenta en cap vareta màgica. El mal continua present al món. Herodes ens ho recorda.

Però de patiments en innocents n’hi continua havent. Ella li va regalar al seu nebot una samarreta del Barça. El marit d’ella va veure que la samarreta duia l’etiqueta de “made in Morocco”. Com que ell té vincles professionals amb el Marroc va inquirir, passat un temps, d’on provenia el cotó per fabricar la samarreta a un conegut seu de les màquiles de Rabat. El Marroc no fabrica cotó i l’importa, segons va saber, de l’Índia. La raó era molt senzilla. El cotó filat a l’Índia el realitzen fonamentalment nens i nenes el cost laboral dels quals és un bol d’arròs diari per a la seva alimentació. Aquests infants explotats de l’Índia, com els de les màquiles del Marroc o de qualsevol altre part del món, no tenen precisament un futur gaire meravellós i el seu present és, literalment, un infern.

Tenim dret a fer el paper de persona escandalitzada per l’explotació dels infants de l’anomenat tercer món. Podríem, és clar!, no comprar samarretes del Barça i també denunciar aquesta explotació. És possible que si la denúncia tingués prou ressò –ja ha passat alguna vegada—la situació d’aquests nens i nenes empitjorés en comptes de millorar, perquè se’ls treuria la feina i, en conseqüència, el bol d’arròs diari, mentre els productors busquen un altre indret discret que produeixi fil de cotó a baix preu.

El món és així i això no canviarà d’avui per demà ni que ens poséssim tots a intentar solucionar-ho. Mentretant nosaltres menjarem més de l’equivalent d’un bol d’arròs diari i procurarem no pensar gens aquests dies en el món real. ¿Compensa realment en la vida el gaudi de la bellesa d’una albada damunt de l’horitzó del mar sabent que a la mateixa hora hi ha nens i nenes filant i teixint per un miserable bol d’arròs?

D’innocents se’n continuen “matant”. Ahir no “recordàvem” només un passat sinó que intentàvem viure un present dolorós. No tot és nadala cantada amb somriures, brindis de caves, bons desitjos i dolçor de torrons durant aquests dies. El Nadal és també un clam de justícia per intentar pal•liar el dolor del món.