El mal (I)

He estat submergit durant uns dies en la lectura del llibre de Traudl Junge, Fins a l’últim moment. Es tracta de les memòries d’una jove secretària personal d’Adolf Hitler. Traudl Junge, per atzars del destí, va arribar a ser des de la primavera de l’any 1943 una de les secretàries personals del führer. Tenia 23 anys. Va romandre al seu costat fins al suïcidi del dictador alemany al búnker de la cancelleria de Berlín. Va escriure aquestes memòries l’any 1948, només tres anys després, per tenir vius els records. Amb la col•laboració de Melissa Müller aquestes memòries han vist la llum el 2002, poc abans de la mort de la seva autora.

El que més “escandalitza” de la lectura d’aquest text és precisament la bonhomia i delicadesa del dictador alemany. Era vegetarià, no fumava i era abstemi. I no se li coneixia cap aventura sexual. Durant la guerra solia dormir de matinada i a primeres hores del matí. Després de sopar, ja cap a les 11 de la nit li agradava mantenir una tertúlia sobre els temes més diversos amb les secretàries i altres persones convidades o del seu entorn.

M’hauria agradat veure un personatge que fos l’encarnació del mal, violent, dur, fastigós... però resulta que el terrible Adolf Hitler era auster, delicat, amb una personalitat hipnòtica però no pas, segons que sembla, manifestament malvada. Com tants d’altres Traudl Junge, tot i que va veure els desastres i sofriments del poble alemany, no va ser conscient –o això diu—de la brutalitat del nazisme o de la perversió del seu líder. Només al final sembla adonar-se de l’obsessió malaltissa del führer i de la seva impietat: podria haver estat més sensible i aturar la guerra quan la veia perduda i evitar així sofriments al poble alemany. Junge tampoc no sabia res, o això diu, dels camps d’extermini dels jueus. (Només un cop, una de la les participants en les tertúlies nocturnes, li diu escandalitzada que ha vist a Holanda un tren de bestiar portant nens, dones i vells jueus que devien patir molt... i li pregunta a Hitler si ell ho sap i ho autoritza... i Hitler posa mala cara, es fa el desentès i parla d’un altre tema...).

Només molt de tant en tant despunta el desequilibri...

--Führer, vostè, ¿per què no s’ha casat?
-- No seria un bon pare de família i considero irresponsable fundar una família si no em puc dedicar a la meva dona en la mesura que cal. A més, no vull tenir fills. Trobo que la descendència dels genis ho acostuma a tenir molt difícil al món. S’espera d’ells la mateixa talla de l’ascendent cèlebre i no se’ls perdona la mitjania. A més, generalment es tornen cretins.

Més endavant, en la mateixa conversa comenta als contertulians:

--Sóc una eina del destí i he de seguir el meu camí, un camí on m’ha posat una providència més elevada.

Però fora d’aquest i algun altre comentari on s’endevina una certa paranoia, el tracte quotidià era el d’una persona normal i sensible. Fins i tot amb l’art!

Sí, ens agradaria percebre en la intimitat un monstre, i ens topem amb una persona austera, relativament sensible, amable i normal.

Tenia raó Hanna Arendt: el mal és banal.