3 de gener de 2010

Rodin i la pregària


Els mestres espirituals, quan introdueixen algú en el camí de la meditació solen donar uns passos concrets de treball interior. Així, en la oració mental ignasiana se’t proposa que, en silenci interior i exterior, et posis en presència de Déu –recitant, per exemple a poc a poc el salm 138—i després, un cop aconseguida aquesta consciència, comencis a meditar sobre alguns punts extrets del Nou Testament. Abans d’entrar en el primer punt s’aconsellava també fer una composició de lloc, és a dir, treballar amb la imaginació i els sentits les persones i l’ambient on s’emmarcaven els textos evangèlics de referència. Passat un temps de meditació s’aconsellava acabar amb una parenostre lent i deixar anar els afectes vers Déu... Es podia també anotar alguna conclusió o experiència de l’estona de pregària un cop acabada.

Tanmateix els mestres espirituals, tot i que marcaven el camí per accedir a la meditació, no deixaven també d’aconsellar-te que la iniciativa de la pregària venia de Déu i que, per tant, no havíem de ser fixistes en els passos. Si per ventura a l’hora de posar-nos en presència de Déu al començament de l’oració, o bé en la composició de lloc, o bé en el pensament d’un punt concret dels previstos ens hi trobàvem bé, faríem santament de quedar-nos-hi... més endavant ja reflexionaríem sobre el que havia passat. Aquest trobar-se bé en el silenci sense paraules era el que sant Ignasi anomenava, si ho recordo bé, una consolació... sovint sense causa...

Crec que amb l’obra d’art pot passar una cosa de semblant o això és el que m’ha semblat experimentar quan he contemplat les set obres de Rodin que s’exposen a la Rambla de Catalunya aquests dies. Fora de “El pensador” –que ja coneixia-- em vaig voler enfrontar a les sis escultures restants de l’escultor francès sense documentar-me prèviament. Em vaig posar davant les estàtues en presència de l’Art per veure si em deien alguna cosa. I curiosament totes em van fer bategar d’una manera especial una emoció sense paraules propera a l’ansietat o al dolor de la vida. No sabia qui eren, ni a qui representaven. Ni si tenien referent real o eren metàfores. Però sí que vaig percebre el que em sembla que volia dir Rodin amb aquests cossos a contrallum i amb la dicció clara de la cara i, sobretot, dels gestos. Fins i tot em vaig entristir perquè vaig creure entendre directament al cor la voluntat expressiva de Rodin.


Dues són les obres que més m’han impressionat. La primera, referida a un tal Jean de Fiennes. Amb els seus braços oberts semblava dir-me: “això ha estat tot?”... i, la segona, les mans de Pierre de Wissant, que semblaven un gest de dansa congelada en el temps per apartar, impotent, l’angúnia o la pena d’existir...




A casa m’he documentat i he vist que es tractava dels famosos nus previs a l'obra “els burgesos de Calais”. I que tot i la font iconogràfica i la voluntat pública de l’alcalde de Calais, Rodin va voler transmetre l’angoixa del moment per damunt de l’anècdota. No són en primer lloc herois, sinó homes que pateixen...

D’ordinari aconsello, com a professor d’Història de l’Art, que davant d’una obra els alumnes es posin davant de l’art amb la raó i es documentin i descriguin el que veuen tot fent a continuació una anàlisi formal per acabar amb una interpretació... Com els mestres espirituals amb la pregària, aconsello uns passos...

Però també com aquests vells mestres, és possible que l’obra es posi en presència teva per iniciativa pròpia i et comuniqui directament d’una manera emocional què et vol dir. De tant en tant també és aconsellable, si l’alumnat és sensible, que davant de l’obra d’art es deixi anar quan aquesta porti la iniciativa.

Tot i que el sol queia de biaix sobre la Rambla i feia un contrallum violent a la pell de les escultures, feia fred.