19 de gener del 2010

Reconforta


Quan miro una obra plàstica –pintura o escultura—he de confessar que habitualment tinc dues reaccions. D’una banda allò que podem denominar, a falta de millor nom, emoció estètica, una mena de plaer especial que emergeix com a resposta a la contemplació i que es fa particularment sensible a dins de la caixa toràcica, al voltant del cor... Aquest plaer no sol trobar paraules. Tampoc no les busca. La suma contínua d’aquests petits i intensos plaers, sempre en context d’aturada del ritme de viure, va configurant misteriosament un gust personal i, a la llarga, et fa addicte a la bellesa.

Sovint l’obra d’art em porta a fixar-me en la bellesa de la natura, de les persones o de les seves obres quan són tretes de context. Una fulla d’arbre a la tardor, un llibre damunt d’una taula endreçada al costat d’una flor, un botó de primavera en la branca de qualsevol arbre caducifoli... poden ser vistos com a obres d’art, aïllades del dia a dia, com una troballa estranya... I, d'altra banda, la natura o els paisatges humans fan que em fixi en la proposta que un artista fa de la seva referència... davant dels Claudis Lorenes o dels paisatge venecians de il Canaletto, puc badar-hi sentint aquest plaer sense formular-me cap pregunta...

També, però, davant de l’obra d’art puc experimentar un inquiet què i un per què. M’interessa conèixer què estic veient, com era la persona que ho va fer, què pensava, qui li va encarregar, com ho va rebre la seva època i sobretot fins a quin punt puc arribar a entendre per què aquella proposta humana que anomenem art és allí... Ja sé que la bellesa, gairebé com Déu, no es pot explicar. Però també com en el cas de Déu es pot sentir i, d’una manera indirecta, pots arribar a figurar-te metàfores que articulen raons... El gran art és el que expressa el misteri.

Quan em responen o aconsegueixo trobar respostes del què i aproximacions als perquès sento una sensació especial al cap, sé que la pell del front deixa d’arrugar-se i que les parpelles perden tensió i els ulls s’obren amb naturalitat. Sovint saber el què i el perquè, conèixer, incrementa la intensitat del gaudi estètic en segona mirada.



Davant, però, de molts propostes de la plàstica contemporània –segle XX fins avui—escassament sento l’emoció estètica, llevat del moment de trasbals que suposen les primeres avantguardes. Sovint, com per exemple davant de l’urinari de Duchamp anomenat “La font”, sento només l’interès de saber perquè l’artista ho va fer però em quedo completament fred.

Em fa la impressió que des dels anys 30 ençà, passada la commoció de les primeres avantguardes, la plàstica s’ha repetit d’una manera circular. Personalment he perdut tot interès per veure qui la fa més grossa i qui pretén provocar més o fer les propostes més esotèriques possibles... No puc sentir el mateix, és impossible, davant d’un Rembrandt o d’un Vermeer, posem per cas, que davant la “Merda d’artista” de Piero Manzoni... en el primer cas m’emociono encara que no entengui res i en el segon només m‘interessa saber, per motius professionals, per què algú va fer això i perquè té valor als ulls dels humans que ho contemplen.



Per tot plegat, ara que ja he acabat la lectura de la llarguíssima i sucosa entrevista a Joan F. Mira (La vida, el temps, el món...) m’he sentit identificat davant d'algunes de les seves respostes sobre l'art plàstic:

Els museus d’art contemporani estan plens de coses insubstancials i insignificants, que literalment no signifiquen res si no ve un senyor i t’ho explica, amb un vocabulari peculiar i forçat. (p. 352-353).

I sobretot quan diu:

Després de les grans revolucions artístiques de les primeres dècades del segle XX, l’art sembla la repetició d’unes mateixes idees. (350).

Ves per on, jo que no arribo ni a la sola de la sabata d’aquest gran intel•lectual fa temps que sento i penso el mateix.

Reconforta, oi?