Camus

Aquest any s’està commemorant el cinquantenari de la mort d’Albert Camus. La seva actitud intel•lectual independent a la seva època –quan els intel•lectuals engagés havien de ser d’esquerres i prosoviètics—fa que avui Camus tingui molta més actualitat que no pas alguns existencialistes que el van blasmar per la seva aposta sense reserves per la causa de la llibertat. La peste, Le mythe de Sisyphe i, sobretot, L’étranger van ser lectures de la meva joventut. Quan vaig ser professor de francès a COU als anys 70, L’étranger era el llibre de lectura a propòsit del qual exercitàvem la pronúncia correcta i la conversa sobre el seu contingut.

Aquests dies de commemoració em vénen a la memòria algunes de les seves sentències. Una d’elles m’ha tornat sovint al cap. Camus pensava que l’home contemporani era un nou Sísif, aquest rei grec astut que quan va morir i va anar a l’Hades va ser condemnat per Minos a pujar una pedra fins al cim de la muntanya que, un cop a dalt, queia rodolant.Sísif havia de baixar un altre cop i tornar-la a pujar... i així eternament...

Les fonts no aclareixen la raó del càstig de Sísif. Es diu que havia revelat als humans els designis dels déus però no queda clar. Millor així. Per a Camus Sísif és la personificació contemporània de la humanitat, lliure i probablement absurdament castigada per un estrany i obscur delicte inicial que ignora. Estem condemnats a lluitar per la llibertat i pel coneixement (“els designis dels déus”) encara que aquesta lluita comporti un recomençar perenne per trobar la justícia, la pau i la fraternitat humanes... tot i que l’horitzó de felicitat, a diferència del marxisme, no apareix enlloc. La frase final és colpidora: il faut s’imaginer Sysiphe heureux (cal imaginar-se Sísif feliç). La felicitat, doncs, està en la lluita vers el futur encara que el context i l’explicació siguin absurds.

També recordo que per a Camus només hi havia un problema filosòfic digne de ser considerat: si la vida valia o no la pena de ser viscuda... Jo no sé si aquest és el problema més important atès que la vida la vivim tant com podem, vulguem o no vulguem, i en el context que ens ha tocat. Potser avui el problema filosòfic més desconcertant i més urgent sigui la resposta a una pregunta senzilla: ¿perquè els humans pateixen i moren si no ho volen i, a més, no són feliços? ¿Per què programats per ser-ho en la seva essència, imaginen sempre la felicitat en situacions no presents o en anhels impossibles? Si algú, com diuen, ha fet un disseny intel•ligent no es pot negar que tenia una certa mala bava...o no era massa intel·ligent... En d’altres moments crec que tampoc val massa la pena de fer-se la pregunta: em temo que no té resposta convincent.

Però aquests dies no deixo de preguntar-me, ¿què n’hauria dit Camus?