6 de març del 2011

Hivern demogràfic?


Darrerament, des d’altes instància morals que respecto i acato, s’han formulat crítiques a la situació demogràfica actual d’Europa. Sembla que, d’acord amb les dades, la fecunditat de 1,5 nascuts per dona no assegura el relleu generacional. Com ja és habitual en aquestes instàncies s’ha qualificat la situació de negativa (“hivern demogràfic”) i, a més, s’ha atribuït l’actual circumstància poblacional a raons egoistes i decadents per part dels homes i dones en edat de reproduir-se.

Tot i que hi pot haver raons egoistes i decadents pel que fa a la paternitat i maternitat en alguns o bastants casos, discrepo respectuosament d’aquesta visió negativa tant pel que fa a la realitat demogràfica en si com a la valoració decadent que se’n fa.

En primer lloc cal afirmar que en el món el total de població està arribant o ja ha sobrepassat els límits de sostenibilitat. Als anys 80, quan redactava el capítol de població del primer llibre didàctic de Geografia, al món hi havia tot just 4.000 milions de persones. Avui, trenta anys després, superem de molt els 6.000 milions. No cal ser un especialista en demografia per saber que un planeta de recursos finits no es pot permetre un creixement indefinit de la seva població ni de l’explotació dels seus recursos. Per tant el fet que s’alenteixi el creixement de la població, o que fins i tot disminueixi, no és pas una mala notícia ecològica. Pot ser considerat fins i tot com un factor de responsabilitat, d’ajut a la minva de la pobresa i de col•laboració a la sostenibilitat del medi ambient. És cert que en un progressiu envelliment de la població es produiran situacions de tap i de desequilibri en alguns períodes. Però també és veritat que l’ideal avui és un model demogràfic en què la població s’estabilitzi. Cal arribar ràpidament a un moment en què els nascuts prenguin estrictament el relleu de la població que es mor. Als països del Magreb, avui, el nombre de naixements ja oscil•la entre el 2,3 i el 2,5 per dona. I això és també una bona notícia.

En segon lloc les altes instàncies morals –que per definició no tenen fills i ignoren vitalment els maldecaps, el temps i els diners que comporta avui el seu manteniment i la seva educació—no denuncien les greus dificultats que en el món actual hi ha per tal que els joves trobin una feina estable i un pis per viure. La seva formació s’ha allargat considerablement i les seves condicions de vida han empitjorat ja respecte la generació anterior. I aquesta situació no s’arranja per decret. Si les dones, a més, pretenen, com és el seu dret, formar-se, tenir un professió en igualtat de condicions que els homes i dedicar-hi el temps necessari, res no té d’estrany que la maternitat es posposi en el temps i que el nombre de fills sigui escàs. I que calgui un nou model de família en què el temps dedicat als fills –entre altres obligacions diàries—es reparteixi equitativament entre els cònjuges. I que els costums i els horaris s’adaptin a aquesta nova situació. Mentre això no s’esdevingui –i això no és un canvi ni ràpid ni fàcil de produir—el nombre de naixements serà escàs. I en això no hi té res a veure ni l'egoisme de les parelles ni la decadència occidental.

Sóc conscient que la pobresa al món no té una sola causa i que l’explosió demogràfica només és un factor que col•labora a perpetuar-la. El problema de la pobresa és complex i de difícil solució ràpida i rau, sobretot, en la desigualtat de la distribució de la riquesa. Tanmateix no podem clamar aquí perquè hi ha pocs naixements i no dir res del gavadal d’infants que en el món són explotats de les maneres més diverses (laborals o sexuals) o que delinqueixen perquè aquesta és l’única escola que troben (com els tristament famosos meninos da rua del Brasil). Si en els països pobres es tinguessin menys fills la situació de la infància seria una mica millor.

Finalment m’agradaria comentar, respectuosament, que un dels avenços espectaculars i civilitzatoris del segle XX ha estat, si més no a l’Occident, el camí d’alliberament de la dona. Ens trobem davant de les primeres generacions de dones que poden viure la seva afectivitat i expressar-la sexualment sense angoixa i que poden decidir sense angúnies quan i quants fills volen tenir en comptes del medieval “tenir els fills que Déu m’enviï”. En aquest sentit podem afirmar que a l’Occident, per primer cop, ens trobem amb una paternitat i maternitat responsables pel que fa, si més no, a la decisió del nombre de fills que es volen tenir. Considero, a més, que és positiu que qui no vulgui tenir fills no en tingui i visqui la seva vida de solter o de marit/muller sense haver d’adoptar una responsabilitat per a la qual no se sent cridat o no vol assumir.

És cert que Déu va dir a Adam i a Eva que es multipliquessin. Però no els va dir per quant.