26 de febrer de 2011

L'atzar


Un brillant catedràtic de la universitat de Harvard deia que la loteria era un impost sobre l’estupidesa humana. A base d’estimular l’ansietat de posseir de la nostra espècie, els poders públics havien instituït sistemes extraordinaris per recaptar impostos voluntaris sense que ningú se’n queixi. L’estupidesa de participar en les loteries rau, segons ell, en el fet que matemàticament és pràcticament del tot impossible que et toqui mai. Hi ha un ínfima possibilitat d’atzar, certament, que el nombre de la butlleta coincideixi amb la bola de la sort; però, matemàticament parlant, no toca mai a la immensa majoria de les persones que hi participen al llarg dels anys.

Pensava en aquesta “boutade” del professor de Harvard tot cavil•lant a propòsit d’una excel•lent conferència del físic David Jou sobre el darrer llibre de S. Hawking, obra de la qual Jou n’ha estat el traductor.

Al llarg de la conferència va resultar una evidència contundent que el món físic i, per descomptat, l’univers són d’una complexitat laberíntica i inabastable. I, en particular, l’existència de la vida en el nostre planeta és encara molt més complicada ja que s’han de mantenir una sèrie d’equilibris i d’invariants molt exactes perquè existeixi. Només que una de les lleis de la vida o de les invariants físiques s’alterés en una petita croma la vida hauria estat impossible. Hawking, a través d’una sèrie d’equacions enrevessades i en determinats supòsits, postula que no cal Déu per explicar el món. Tanmateix acaba el seu darrer llibre afirmant que si una de les seves hipòtesis de partença no era certa, tot el muntatge teòric exposat en el seu llibre es desmuntava.

En el col•loqui van sorgir les preguntes que més ens atabalen als humans que dediquem una petita estona a pensar. Què hi havia abans del Big Bang? A costa de què s’expandeix l’univers? Per què hi va haver un Big Bang? Etc. Una de les preguntes que se li van adreçar va ser sobre si creia que tot es podia explicar per l’atzar atès que la complexitat de l’existència del món i de la vida era tan extraordinària.

David Jou, si el vaig entendre bé, catedràtic de física i creient, va donar explicacions científiques sobre els perquès que se li adreçaven, ja que la dimensió religiosa creu que es troba en un altre àmbit de l’experiència. No li agrada barrejar ciència i religió. I, sí, era difícil d’argumentar que, si l’univers actual no era infinit –i ara com ara la física postula que no ho és—no hi hagués un principi d’intel•ligència superior creadora del cosmos... però és clar, sempre hi havia una possibilitat entre milers de milions de milions que tot plegat fos producte de l’atzar.

És el mateix que deia el professor de Harvard sobre la loteria.

Tot i que no hi hagi més que una molt minúscula possibilitat que et toqui la loteria, l’atzar pot fer que et toqui. És a dir: ara com ara, l’atzar no és pot eliminar del tot en l’explicació dels fets físics –o si més no d’alguns—com tampoc no es pot excloure, encara menys, de les ciències anomenades socials.

L’atzar com a explicació única d’un fet resulta improbable, però mai es pot considerar del tot impossible. I, a més, mai no es pot verificar.