Empatia

Hereu inconscient de la Il·lustració, sempre he pensat que calia separar de manera nítida el pensament, de naturalesa blava i freda, dels motors emocionals, més aviat càlids, grocs i rojos. Segons que sembla, la neurociència actual mostra que potser vaig errat. Diuen que l'emoció s'entortolliga com una heura al voltant de la raó o bé que la raó no deixa de ser deutora d'un impuls emocional previ. Hi ha persones que semblen demostrar aquesta relació ment-emoció d'una manera especial i disposen d'una capacitat estranya de llegir l'ànima dels altres sense que se'ls digui pràcticament res. D'aquesta capacitat se'n diu empatia i no tothom la té. Crec que per a ser un bon mestre o professor és una capacitat que caldria tenir.

Pensava en tot això fa uns dies mentre contemplava, atònit i meravellat, l'obra de J.B. Priestley Truca un inspector. Els actors i les actrius damunt l'escenari emetien un grau de versemblança tan agut que et feien oblidar la teva pròpia consciència de ser. Et xuclaven. Alguns eren actors prou coneguts a qui he vist fer diversos papers al llarg dels darrers vint anys. Si algú ha de tenir un alt grau d'empatia, sens dubte, han de ser els actors i les actrius. ¿Com és possible, si no és així, que puguin disfressar-se de personatges tan diferents?

Recordava mentre rumiava sotre l'empatia el que deia l'Adolf Marsillach respecte del seu estat psíquic quan acabava les representacions de La gata sobre el tejado de cinc caliente. Durant la representació havia de fer el paper d'embriac i anava bevent una barreja d'aigua amb te que simulava el whiski. Afirmava que, en acabar la representació, gairebé durant mitja hora se sentia embriac de debò com si realment hagués estat bevent alcohol. ¡Tal era el grau d'identificació amb el personatge!!!

Alguns dels bons actors i actrius que he conegut semblen que portin a dins tota la humanitat... i que per això poden interpretar els papers més diversos. Tanmateix, en la seva vida privada o particular poden no ser especialment triomfadors. Com diu Paul Auster a la seva recent novel·la Sunset Park parlant de dos artistes: no eran seres humanos fallidos, exactamente, pero tampoco triunfadores. Almas mutiladas. Los heridos ambulantes, abriéndose las venas y sangrando en público (pàg. 179).

¿Seria realment interessant que en la instrucció escolar d'infants i adolescents s'ensenyés teatre per cultivar l'empatia? En tinc els meus dubtes.

Sant Andreu Jazz Band (II)

Segons Howard Gardner, neuròleg i psicòleg de la universitat de Harvard, tots els humans disposem de més d’una intel•ligència. Ell n’ha arribat a comptar set de molt clares que, a més, estan localitzades en llocs concrets del cervell. No nega que n’hi hagin més... Poden existir, però Gardner diu que no les ha localitzades.

Una de les intel•ligències descrites per aquest professor de Harvard i que, segons ell, posseeixen tots els humans és la musical. La capacitat de fer música, sigui amb un instrument, cantant o ballant, no és privilegi d’uns pocs. Els humans, tots, són potencialment músics. Estudiar música des de petits, doncs, consisteix a educar una de les nostres intel•ligències i, per tant, a obrir la possibilitat ampliau la capacitat del sentir i del saber humans. I atès que les intel•ligències formen una xarxa, de retruc, també s’estimulen les altres capacitats.

Resulta evident que no tothom té, d’entrada, les mateixes possibilitats naturals de ser un bon músic, de la mateixa manera que no tothom té les mateixes dots per ser un bon esportista. Tanmateix ningú no nega la virtualitat educativa de l’educació física a l’escola... (també existeix una intel•ligència cinètico-corporal). L’únic que goso afirmar és que tothom pot saber música i té capacitats per realitzar-se musicalment. El qui té més dots genètiques anirà més ràpid a trobar el camí de la realització personal i el qui no en té tantes s’haurà d’esforçar més. El fet, però, és que tots podem ser músics...

Gardner postula, entre altres coses, que la instrucció a l’escola ha de desenvolupar, a través de les activitats d’aprenentatge, totes les intel•ligències i no només la lingüística i la lògico-matemàtica. Per això el fet de posar en contacte nens i nenes amb un instrument musical des dels primers anys de la seva formació i ensenyar-los el llenguatge musical pot donar uns resultats educatius molt gratificants.

Pensava en tot això escoltant i veient un cop més la Sant Andreu Jazz Band dirigida per la infatigable i encertada tasca de Joan Chamorro i Montse Jorba. Crec de debò que encerten de ple –els resultats ho demostren—en la seva línia instructiva. Sí, els nens i nenes tenen l’instrument des de bon començament per estimular la seva creativitat... però no pas per jugar només! La creativitat és possible a la majoria, si també alhora s’aprèn de manera rigorosa el llenguatge musical i els secrets bàsics de l’harmonia.

A la Sant Andreu Jazz Band –i per extensió a l’escola municipal de música de Sant Andreu—no es formen primordialment músics, sinó persones. Per tant, a través de la música els alumnes aprenen a treballar amb exigència, a saber que la creativitat procedeix de l’esforç personal, que el treball en grup i en equip és imprescindible --però que no es pot treballar en equip sinó s’aporta el bon fer personal--, a dominar l’ego, a tenir disciplina i autodisciplina... Si no hi ha disciplina i responsabilitat individual el grup pot fallar i això no aboca a bons resultats.

Els nens i nenes, nois i noies que toquen a la Sant Andreu Jazz Band no són virtuosos genials dotats d’una superdotació especial... són persones dotades per a la música, sí, però normals. ¿Com pot ser que nois i noies normals, que porten bé els estudis escolars, toquin amb aquesta sensibilitat i aquest bon fer tècnic? Com pot ser que tinguin un feeling especial que no sol ser normal a l’adolescència sinó s’és educat i instruït per tenir-lo?

El “miracle” d’aquesta orquestra meravellosa respon a una recepta prou coneguda: una dosi altíssima de sentit comú –en l’aprenentatge no hi ha dreceres fàcils i tot es redueix per part de qui aprèn a constància i esforç personal—; topar-se de petit amb l’oportunitat d’aprendre un instrument i, finalment, la passió d’uns mestres lliurats amb dedicació, autoritat i amb capacitat de creació d’un ambient afectiu adequat. Uns mestres, val a dir-ho, que a més de saber ensenyar també dominen, i molt!, bé allò que ensenyen.

Mireu aquests nois i noies tocant si en teniu ocasió... Toquen una música bona, autèntica i bella... Sí, mireu com gaudeixen i com somriuen interpretant una música que va néixer per dir sí a la vida i expulsar la tristesa!

Hivern demogràfic?

Darrerament, des d’altes instància morals que respecto i acato, s’han formulat crítiques a la situació demogràfica actual d’Europa. Sembla que, d’acord amb les dades, la fecunditat de 1,5 nascuts per dona no assegura el relleu generacional. Com ja és habitual en aquestes instàncies s’ha qualificat la situació de negativa (“hivern demogràfic”) i, a més, s’ha atribuït l’actual circumstància poblacional a raons egoistes i decadents per part dels homes i dones en edat de reproduir-se.

Tot i que hi pot haver raons egoistes i decadents pel que fa a la paternitat i maternitat en alguns o bastants casos, discrepo respectuosament d’aquesta visió negativa tant pel que fa a la realitat demogràfica en si com a la valoració decadent que se’n fa.

En primer lloc cal afirmar que en el món el total de població està arribant o ja ha sobrepassat els límits de sostenibilitat. Als anys 80, quan redactava el capítol de població del primer llibre didàctic de Geografia, al món hi havia tot just 4.000 milions de persones. Avui, trenta anys després, superem de molt els 6.000 milions. No cal ser un especialista en demografia per saber que un planeta de recursos finits no es pot permetre un creixement indefinit de la seva població ni de l’explotació dels seus recursos. Per tant el fet que s’alenteixi el creixement de la població, o que fins i tot disminueixi, no és pas una mala notícia ecològica. Pot ser considerat fins i tot com un factor de responsabilitat, d’ajut a la minva de la pobresa i de col•laboració a la sostenibilitat del medi ambient. És cert que en un progressiu envelliment de la població es produiran situacions de tap i de desequilibri en alguns períodes. Però també és veritat que l’ideal avui és un model demogràfic en què la població s’estabilitzi. Cal arribar ràpidament a un moment en què els nascuts prenguin estrictament el relleu de la població que es mor. Als països del Magreb, avui, el nombre de naixements ja oscil•la entre el 2,3 i el 2,5 per dona. I això és també una bona notícia.

En segon lloc les altes instàncies morals –que per definició no tenen fills i ignoren vitalment els maldecaps, el temps i els diners que comporta avui el seu manteniment i la seva educació—no denuncien les greus dificultats que en el món actual hi ha per tal que els joves trobin una feina estable i un pis per viure. La seva formació s’ha allargat considerablement i les seves condicions de vida han empitjorat ja respecte la generació anterior. I aquesta situació no s’arranja per decret. Si les dones, a més, pretenen, com és el seu dret, formar-se, tenir un professió en igualtat de condicions que els homes i dedicar-hi el temps necessari, res no té d’estrany que la maternitat es posposi en el temps i que el nombre de fills sigui escàs. I que calgui un nou model de família en què el temps dedicat als fills –entre altres obligacions diàries—es reparteixi equitativament entre els cònjuges. I que els costums i els horaris s’adaptin a aquesta nova situació. Mentre això no s’esdevingui –i això no és un canvi ni ràpid ni fàcil de produir—el nombre de naixements serà escàs. I en això no hi té res a veure ni l'egoisme de les parelles ni la decadència occidental.

Sóc conscient que la pobresa al món no té una sola causa i que l’explosió demogràfica només és un factor que col•labora a perpetuar-la. El problema de la pobresa és complex i de difícil solució ràpida i rau, sobretot, en la desigualtat de la distribució de la riquesa. Tanmateix no podem clamar aquí perquè hi ha pocs naixements i no dir res del gavadal d’infants que en el món són explotats de les maneres més diverses (laborals o sexuals) o que delinqueixen perquè aquesta és l’única escola que troben (com els tristament famosos meninos da rua del Brasil). Si en els països pobres es tinguessin menys fills la situació de la infància seria una mica millor.

Finalment m’agradaria comentar, respectuosament, que un dels avenços espectaculars i civilitzatoris del segle XX ha estat, si més no a l’Occident, el camí d’alliberament de la dona. Ens trobem davant de les primeres generacions de dones que poden viure la seva afectivitat i expressar-la sexualment sense angoixa i que poden decidir sense angúnies quan i quants fills volen tenir en comptes del medieval “tenir els fills que Déu m’enviï”. En aquest sentit podem afirmar que a l’Occident, per primer cop, ens trobem amb una paternitat i maternitat responsables pel que fa, si més no, a la decisió del nombre de fills que es volen tenir. Considero, a més, que és positiu que qui no vulgui tenir fills no en tingui i visqui la seva vida de solter o de marit/muller sense haver d’adoptar una responsabilitat per a la qual no se sent cridat o no vol assumir.

És cert que Déu va dir a Adam i a Eva que es multipliquessin. Però no els va dir per quant.

L'atzar

Un brillant catedràtic de la universitat de Harvard deia que la loteria era un impost sobre l’estupidesa humana. A base d’estimular l’ansietat de posseir de la nostra espècie, els poders públics havien instituït sistemes extraordinaris per recaptar impostos voluntaris sense que ningú se’n queixi. L’estupidesa de participar en les loteries rau, segons ell, en el fet que matemàticament és pràcticament del tot impossible que et toqui mai. Hi ha un ínfima possibilitat d’atzar, certament, que el nombre de la butlleta coincideixi amb la bola de la sort; però, matemàticament parlant, no toca mai a la immensa majoria de les persones que hi participen al llarg dels anys.

Pensava en aquesta “boutade” del professor de Harvard tot cavil•lant a propòsit d’una excel•lent conferència del físic David Jou sobre el darrer llibre de S. Hawking, obra de la qual Jou n’ha estat el traductor.

Al llarg de la conferència va resultar una evidència contundent que el món físic i, per descomptat, l’univers són d’una complexitat laberíntica i inabastable. I, en particular, l’existència de la vida en el nostre planeta és encara molt més complicada ja que s’han de mantenir una sèrie d’equilibris i d’invariants molt exactes perquè existeixi. Només que una de les lleis de la vida o de les invariants físiques s’alterés en una petita croma la vida hauria estat impossible. Hawking, a través d’una sèrie d’equacions enrevessades i en determinats supòsits, postula que no cal Déu per explicar el món. Tanmateix acaba el seu darrer llibre afirmant que si una de les seves hipòtesis de partença no era certa, tot el muntatge teòric exposat en el seu llibre es desmuntava.

En el col•loqui van sorgir les preguntes que més ens atabalen als humans que dediquem una petita estona a pensar. Què hi havia abans del Big Bang? A costa de què s’expandeix l’univers? Per què hi va haver un Big Bang? Etc. Una de les preguntes que se li van adreçar va ser sobre si creia que tot es podia explicar per l’atzar atès que la complexitat de l’existència del món i de la vida era tan extraordinària.

David Jou, si el vaig entendre bé, catedràtic de física i creient, va donar explicacions científiques sobre els perquès que se li adreçaven, ja que la dimensió religiosa creu que es troba en un altre àmbit de l’experiència. No li agrada barrejar ciència i religió. I, sí, era difícil d’argumentar que, si l’univers actual no era infinit –i ara com ara la física postula que no ho és—no hi hagués un principi d’intel•ligència superior creadora del cosmos... però és clar, sempre hi havia una possibilitat entre milers de milions de milions que tot plegat fos producte de l’atzar.

És el mateix que deia el professor de Harvard sobre la loteria.

Tot i que no hi hagi més que una molt minúscula possibilitat que et toqui la loteria, l’atzar pot fer que et toqui. És a dir: ara com ara, l’atzar no és pot eliminar del tot en l’explicació dels fets físics –o si més no d’alguns—com tampoc no es pot excloure, encara menys, de les ciències anomenades socials.

L’atzar com a explicació única d’un fet resulta improbable, però mai es pot considerar del tot impossible. I, a més, mai no es pot verificar.

Simplicitat i senzillesa

Una amable lectora del blog em fa saber que el que vaig escriure sobre la senzillesa i la simplicitat fa uns dies semblava extret d’un llibre de Walter Riso (L’art de ser flexible, pàgs. 120 i 121). Encara que jo vaig enfocar la qüestió des del punt de vista de l’aprenentatge i de la didàctica –tot aprenentatge ha de partir de la senzillesa clara i nua de la informació que es pretén fer entendre i aprendre—és cert que la filosofia subjacent al meu post coincideix amb les pàgines d’aquest conegut psicòleg. He de confessar que, tot i conegut, jo no el coneixia. I, per tant, difícilment el podia plagiar. Ara bé, les seves consideracions sobre la senzillesa i la simplicitat són d’una llum molt clara. Per tant no les glosso, simplement les esmento literalment perquè, si s’escau, les pugueu gaudir directament. Comença per citar el monjo budista Matthieu Ricard:

Tenir una ment senzilla no és ser simple. Al contrari, la senzillesa de la ment va acompanyada de la lucidesa. Igual que l’aigua permet veure el fons del llac, la senzillesa permet veure la naturalesa de la ment darrer els vels dels pensaments erràtics.

I ja després, de la seva pròpia collita ens diu:

Des del meu punt de vista, el que és “senzill” es diferencia del que és “simple” almenys en quatre aspectes:

• La simplicitat és insípida; la senzillesa és plena de gust i de bellesa intrínseca.
• La simplicitat és la ignorància d’un mateix sense ser-ne conscient; la senzillesa és l’oblit d’un mateix després de conèixer-se.
• La simplicitat és pesada, maldestra i disfuncional; la senzillesa és lleugera, àgil i funcional.
• El que és simple és perillosament estúpid; el que és senzill és meravellosament savi.

Com més senzilles és una ment, més s’il•lumina, més creix. Com més simple és una ment, més es tanca en ella mateixa.

Res a dir. Molt a aprendre.

Sant Andreu Jazz Band

Fa uns anys, en un dels concerts de la Locomotora Negra, vàrem convidar uns nois i noies molt joves, gairebé diria que eren nens, a participar en un parell de peces en el decurs de la nostra actuació. Em van sorprendre ja aleshores uns nois i noies de cinquè i sisè de Primària que tocaven la trompeta i el saxo amb una dicció jazzística tècnicament molt bona i amb una intenció gairebé madura. Havien entès vitalment el llenguatge del jazz clàssic i llegien partitura amb facilitat.

Enguany els he sentit, ja més crescudets, al Palau de la Música. Quan van arrencar amb la peça ellingtoniana “Harlem Air shaft” em vaig quedar atònit, admirat i profundament agraït! Que bé que tocaven! Aquells nois i noies, avui adolescents entre 13 i 16 anys coneixien i gaudien la música que més m’agrada! El jazz clàssic i el seu swing definitori havien passat a la següent generació! Només fa deu o vint anys semblava que era un passat “demodé” que ja mai més no ressuscitaria. Heus ací que hi ha veritats que no moren... perquè aquesta música és, per damunt de tot, veritat, surt de l’ànima, és sincera i expulsa la tristesa amb un sí a la vida ple de bon humor fins i tot en el blues més desolat. És estrany, certament, que els adolescents sentin aquest feeling... però els meus ulls i les meves oïdes em mostraven que no era impossible.

La perla de la sessió va ser una nena que encara no tenia 8 anys, senzilla, simpàtica, normal... que va sortir a cantar el famós estàndar “When you’re smiling”... Ja em va agradar que la cantés amb la veu natural, sense impostar, sortida de dins... però la meva perplexitat va adquirir nivells d’explosió nuclear quan vaig veure que entomava una trompeta normal i produïa un “solo” impecable –sense fallar cap nota—i, a més, amb intenció, amb una expressivitat pròpia del jazz clàssic... Una meravella!

Ha nascut aquesta manera de fer tan bona per generació espontània? Són nens i nenes prodigis? ¿Tenen una facilitat innata i s’han estalviat l’esforç de l’aprenentatge? Doncs no. Són nens i nenes normals, que han estudiat música, que s’han esforçat a fer les coses bé i que, per damunt de tot, han tingut un mestre gegantí: en Joan Chamorro. Heus ací l’únic secret!

En aquests temps que corren i en què tantes rucades es diuen sobre educació i aprenentatge, reconforta veure resultats que no encaixen en les teories. En Joan no ha estat un “mediador” entre els nens i el coneixement... en Joan, d’entrada, ha estat un músic excel•lent de jazz que toca la trompeta i, sobretot, els saxos amb swing i poesia alhora. I aquest saber que ell té l’ha transmès a uns alumnes que no el tenien. Sí, un bon mestre transmissor, aquest pecat contemporani que sembla que hem de bandejar... Sabia el que volia aconseguir perquè ell ho sabia fer (això d’entrada!); s’ha expressat amb poques paraules, ha proposat molts exemples d’audició i sobretot els ha fet exercitar moltíssim amb l’instrument en l’àmbit personal i en el col•lectiu. Els clàssics llatins ja ens ho deien: verba pauca, exempla multa, exercitatio plurimam, (paraules poques, exemples molts, i exercitar-se encara molt més ).

En fi, el mètode Guardiola, un cop més, ha procurat una excel•lència evident i ha mostrat que amb una certa selecció segons capacitats i interessos es pot aprendre molt més del que s’està aprenent.

Simple o senzill?

En la nostra vida quotidiana aprofitant els imprecisos contorns semàntics dels mots solem utilitzar “simple” com a sinònim de “senzill”. En una redacció ordinària aquesta sinonímia no és pas incorrecta. Tanmateix si utilitzem amb més precisió els significats en una classe universitària, per exemple, crec que no podem confondre el to amb què es vesteix la significació d’aquests dos adjectius. Crec que es pot veure clar si anem als substantius. ¿És el mateix el “simplisme” o "simplicitat" que la “senzillesa”? Oi que no?

M’he passat més de 40 anys de la vida intentant presentar informacions diverses de manera que siguin susceptibles de ser enteses i, si pot ser, apreses. En definitiva: he dedicat la meva vida a la didàctica. I, sigui quin sigui el grau de dificultat, la presentació d’un qualssevol contingut –ni que sigui una tesi doctoral—precisa d’una necessària esquematització de l’eix de significats que es mostren. La realitat és sempre molt complexa, certament. Però no podem accedir a la seva intel•ligibilitat des de la mateixa complexitat. Cal introduir-se a la complexitat a partir de l’esquema, de la senzillesa. Però no pas a partir del simplisme.

Quina diferència, doncs, atorgo a aquests dos substantius? El simplista creu que la complexitat de la realitat és equivalent a la simplicitat que manifesta. Per al simple, la realitat s’acaba o té el límit en l’esquema. Per al senzill, a la realitat s’hi accedeix a partir de l’esquema. L’esquema senzill és indispensable per pujar en el camí de la complexitat real. Però l’esquema és només el nucli genètic o dinàmic, el trampolí des del qual podem saltar a la realitat...

I no té res d’estrany que quan som immersos en alguna complexitat resulti que qüestionem l’esquema que ens hi va fer pujar i, en conseqüència, en proposem un altre. L’aventura del coneixement no és res més que això: caminar no pas per una seqüència de teories falses o incorrectes, sinó per un seguit de teories insuficients.