11 de febrer del 2011

Sant Andreu Jazz Band


Fa uns anys, en un dels concerts de la Locomotora Negra, vàrem convidar uns nois i noies molt joves, gairebé diria que eren nens, a participar en un parell de peces en el decurs de la nostra actuació. Em van sorprendre ja aleshores uns nois i noies de cinquè i sisè de Primària que tocaven la trompeta i el saxo amb una dicció jazzística tècnicament molt bona i amb una intenció gairebé madura. Havien entès vitalment el llenguatge del jazz clàssic i llegien partitura amb facilitat.

Enguany els he sentit, ja més crescudets, al Palau de la Música. Quan van arrencar amb la peça ellingtoniana “Harlem Air shaft” em vaig quedar atònit, admirat i profundament agraït! Que bé que tocaven! Aquells nois i noies, avui adolescents entre 13 i 16 anys coneixien i gaudien la música que més m’agrada! El jazz clàssic i el seu swing definitori havien passat a la següent generació! Només fa deu o vint anys semblava que era un passat “demodé” que ja mai més no ressuscitaria. Heus ací que hi ha veritats que no moren... perquè aquesta música és, per damunt de tot, veritat, surt de l’ànima, és sincera i expulsa la tristesa amb un sí a la vida ple de bon humor fins i tot en el blues més desolat. És estrany, certament, que els adolescents sentin aquest feeling... però els meus ulls i les meves oïdes em mostraven que no era impossible.

La perla de la sessió va ser una nena que encara no tenia 8 anys, senzilla, simpàtica, normal... que va sortir a cantar el famós estàndar “When you’re smiling”... Ja em va agradar que la cantés amb la veu natural, sense impostar, sortida de dins... però la meva perplexitat va adquirir nivells d’explosió nuclear quan vaig veure que entomava una trompeta normal i produïa un “solo” impecable –sense fallar cap nota—i, a més, amb intenció, amb una expressivitat pròpia del jazz clàssic... Una meravella!

Ha nascut aquesta manera de fer tan bona per generació espontània? Són nens i nenes prodigis? ¿Tenen una facilitat innata i s’han estalviat l’esforç de l’aprenentatge? Doncs no. Són nens i nenes normals, que han estudiat música, que s’han esforçat a fer les coses bé i que, per damunt de tot, han tingut un mestre gegantí: en Joan Chamorro. Heus ací l’únic secret!

En aquests temps que corren i en què tantes rucades es diuen sobre educació i aprenentatge, reconforta veure resultats que no encaixen en les teories. En Joan no ha estat un “mediador” entre els nens i el coneixement... en Joan, d’entrada, ha estat un músic excel•lent de jazz que toca la trompeta i, sobretot, els saxos amb swing i poesia alhora. I aquest saber que ell té l’ha transmès a uns alumnes que no el tenien. Sí, un bon mestre transmissor, aquest pecat contemporani que sembla que hem de bandejar... Sabia el que volia aconseguir perquè ell ho sabia fer (això d’entrada!); s’ha expressat amb poques paraules, ha proposat molts exemples d’audició i sobretot els ha fet exercitar moltíssim amb l’instrument en l’àmbit personal i en el col•lectiu. Els clàssics llatins ja ens ho deien: verba pauca, exempla multa, exercitatio plurimam, (paraules poques, exemples molts, i exercitar-se encara molt més ).

En fi, el mètode Guardiola, un cop més, ha procurat una excel•lència evident i ha mostrat que amb una certa selecció segons capacitats i interessos es pot aprendre molt més del que s’està aprenent.

2 comentaris:

ET5 ha dit...

Doncs hi ha gent que pensa que l'excel·lència s'ha de normalitzar... Recordes a la Sara? La diminuta de Calella? Doncs l'estan apagant i, a més a més, critiquen el fet que jo alimentés l'excel·lència...

Anònim ha dit...

ET5,

Sí, recordo que em parlaves de la Sara, la diminuta de Calella. No ho dubtis: tu,ET5, tenies raó i el que faran aquests mestres, pedagogs de la vacuitat, serà fer-li perdre virtualitats i de retruc tindrem pèrdues socials... L'excel·lència no consisteix a encensar qui és excel·lent, sinó a estimular-lo, a fer que estiri el grup i possibilitar que la seva futura saviesa ens sigui útil a tots...

Llàstima, ET5!!!

Tòfol