"Descendit ad inferos"

Un dels dies per a mi més significatius del “triduum pasqual” és el dissabte sant. Hi revivim el silenci radical i la solitud absoluta. Al migdia del dia abans Jesús expira. Abans que no arribi el vespre del mateix divendres, Jesús és enterrat. Ja està. Tot s’ha acabat. Passa un nit i, al dia següent, dissabte, Jesús comparteix el que tots serem algun dia: un cadàver fred a punt d’iniciar el procés de putrefacció.

En la versió més antiga del Credo cristià en aquesta jornada del dissabte es produeix la davallada de l’esperit de Jesús als inferns: ...fou mort i sepultat; davallà als inferns. 'Descendit ad inferos’, diu en llatí la versió més antiga. ¿Què vol dir avui aquesta frase?

En el segle XXI cel i infern ja no són considerats llocs –com era propi de la cosmovisió de l’Edat Mitjana—sinó estats. Però en tot cas Jesús no davallà ‘ad infernum’ sinó “ad inferos”, una traducció maldestre del concepte jueu de sheol (l’hades dels grecs). Grecs i jueus creien que en morir l’esperit de les persones anava a parar a un lloc tenebrós i fosc, el lloc dels morts. No tenien pas la idea de judici de cap mena; allí hi convivien per sempre, fora del temps, tots els difunts.

Per als nostres contemporanis, aquesta frase “davallà als inferns” s’ha d’interpretar com el dia del silenci absolut. És una metàfora excel•lent dels nostres temps: el silenci de Déu. És un dia que ens recorda que Déu pot parlar, certament, però que el Déu de la paraula, que és Paraula, és també el Déu del Silenci. L’ocultació de Déu també és veritat. El davallar al regne de la mort per part de l’esperit de Jesús cal interpretar-lo tant com un llamp en la foscor de la mort com un compartir fins al final la condició humana i el silenci de Déu.

És el dia de la solitud absoluta. Els humans estem programats de manera que tendim a no ser conscients, sortosament, de la solitud radical de la nostra condició. Només en l’abraçada íntima potser alguns poden sentir el gemec agònic d’aplegar-se fora de si en tot el cosmos; però la majoria dels mortals sabem que la nostra identitat, allò que ens fa observar des dins del cos el món amb uns ulls concrets no pot sortir de la presó de la nostra pell. Si en som conscients sabem de sobres que estem condemnats a una solitud absoluta, a una inquietud i a una por del propi ésser que no podem superar per cap via racional. Morim sols i vivim una existència que sabem i palpem com a intrínsecament insegura.

La por interior dels humans no es pot vèncer sinó és amb la presència d’algú que ens estima incondicionalment, que ens dóna la mà mentre travessem, com nens esporuguits, el bosc tenebrós a l’interior de la vida.

Els “inferns”, el sheol, l’hades... són el lloc de silenci i de solitud on l’amor no pot entrar. Que Jesús baixa “als inferns”, és a dir, al regne de la mort, vol dir que en aquesta solitud radical i espantosa dels humans hi baixa l’amor. Els “inferns”, el sheol, la mort ja no estan tancats. Una escletxa de llum penetra en la radical indefensió humana. Hi ha vida dins de la mort perquè l’amor hi ha baixat.

Jesús no baix als inferns dels condemnats sinó al regne de la mort. I pel que fa a l'infern dels comdemnats, com deia la germana Lucía Caram, jo ja crec que existeix; però també crec que a la seva porta hi ha un rètol que diu: “tancat per redempció”.

Divendres

Dia dedicat d’una manera molt especial a reviure el misteri de la mort en creu de Jesús de Natzaret. En els temps actuals és molt difícil fer entendre aquest símbol, la creu, com una cosa positiva. Els cristians hem de reconèixer que la creu sola, la històrica, és un desastre sense pal•liatius de cap mena. Un home bo, just, és torturat, insultat i assassinat públicament en la més absoluta solitud. A més, en el seu context històric, és mort de manera vergonyant per a la percepció dels seus coetanis: com un dels delinqüents de més baixa categoria, com un esclau. Contemplar la creu en ella mateixa és un acte horrorós que no resistiríem si no fos per la càrrega de simbolisme que ha desenvolupat al llarg dels temps. No és gens estrany que els esforços de sant Pau per vindicar la creu com a salvació topés amb la incomprensió dels grecs (una bogeria) i dels mateixos jueus (un escàndol). Molts homes i dones d’avui em fa la impressió que no poden donar cap salt més enllà: la creu els és, efectivament, una bogeria il•lògica i un fracàs absolut. Si no ho sabem explicar millor no és estrany que els nostres contemporanis davant la creu facin cara perplexa i s’hi girin d’esquenes sense entendre’n res...

Tant va ser l’horror de la creu que, de fet, els primers cristians no la van utilitzar com a representació pública durant més de cinc-cents anys! No existeix, efectivament, cap representació de la crucifixió a la història de l’art fins al segle V. Crec que les dues primeres creus són un placa d’ivori conservada al Museu Britànic i una altra a una porta de fusta de la basílica de santa Sabina de Roma. No, tampoc els primers cristians van sentir-se còmodes amb la Creu...

Ahir, a l’ofici del divendres sant, vàrem llegir lentament la passió segons sant Joan. Vaig voler deixar de banda les consideracions teològiques o filosòfiques sobre la creu (de fet la creu sola no té sentit: té sentit tota la vida de Jesús que acaba en la creu!) i em vaig centrar a meditar en allò que avui encara em podria ser actual.

Sovint, pietosament, es diu que els nostres errors i febleses continuen avui crucificant Jesús... crec que dit així avui no s’entén. Em fa la impressió que fóra millor traslladar-nos al bell mig de la narració evangèlica i preguntar-nos amb sinceritat quina hauria estat la nostra resposta si haguéssim estat allí. ¿Seríem com Ponç Pilat i prevaricaríem per oportunisme polític? ¿Faríem com la jerarquia representada per Annàs i Caifàs, que en funció de la llei o per un article religiós eren capaços de matar humans? ¿Seríem com Pere, tot boques, però a l’hora de la veritat fent llufa? ¿O ens justificaríem com la cohort romana per “l’obediència deguda” als seus caps militars? ¿O fugiríem com tots els deixebles? ¿O ens situaríem al costat de les úniques que van estar al costat de Jesús fins al final com Maria Magdalena? És molt fàcil avui condemnar i criticar des de Pere fins a Pilat passant pel centurió... sempre és més fàcil criticar els altres i ser ben lleus i comprensius amb nosaltres mateixos. Ara bé, de debò, ¿què hauríem fet d’estar en la pell d’aquests personatges en el seu context? Què fem avui en situacions similars?

Ben a l’inrevés de Buda, Mahoma o Confuci, Jesús fracassa i és assassinat. Curiosa originalitat d’aquesta religió, la cristiana, en què el símbol màxim, si més no aparent, és el fracàs. Quan un és el que fa i fa el que és en absoluta coincidència amb els més alts principis d’amor als altres acaba malament... Potser sigui aquesta la lliçó més esfereïdora de la Creu. No pas el fet en si (molts humans han mort amb més turments i en circumstàncies molt més horribles!). No, no és només la Creu. És tota la vida d’una persona humana exemplar la que hi penja... és una invitació a portar-se igual encara que el final sigui aquest...?

¿Certificat d'excel·lència?

Al llarg de l’any he coincidit amb diversos professors de Secundària –tant de la pública com de la concertada—que viuen una mena d’auditories sobre la qualitat del centre on treballen efectuades per empreses externes. En principi em sembla bé que s’avaluï l’eficiència d’un centre docent, que se n’identifiquin els punts forts i els febles i que s’estableixin camins de millora. Hi ha prou indicadors per poder dur a terme aquesta tasca, si més no pel que fa a la docència (no em fico en d’altres qüestions de la gestió directiva, econòmica, ideari, etc.).

Els professors amb qui he parlat, però, s’han mostrat decebuts per aquesta mena d’auditories. Segons que sembla les empreses auditores no estan especialitzades en centres docents i cometen l’error d’homogeneïtzar l’especificitat de les escoles i de la seva funció amb les empreses productives o de serveis. No és el mateix instruir i educar humans que fabricar components elèctrics o gestionar una cadena de cinemes o supermercats. I no és el mateix la satisfacció d’usuaris i de clients d’un producte de consum que els resultats obtinguts en una escola en relació a valors, actituds i coneixements bàsics. De vegades per aprendre cal patir i esforçar-se, cosa que no cal en absolut per consumir. No és el mateix la satisfacció dels pares que la dels usuaris directes del sistema, l’alumnat en general, ni tampoc els estímuls econòmics i funcionals que calen per mobilitzar l’activitat del professorat.

El resultat d’aquesta manca d’especialització, segons m’han informat els professors afectats, fa que la burocràcia que els obliguen a realitzar resulti infinita i que, de vegades, els auditors s’obsessionin, per exemple, perquè dos programes d’una matèria en el mateix curs, en dos grups diferents, no van exactament al mateix ritme. Això és normalíssim, ja que les classes no són cadenes de muntatge!

Tot passa sobre el paper i mai els auditors entren a l’aula. El resultat de tot plegat és que el professorat gasta molt de temps i moltes energies i reunions a fer papers i més papers sense que tingui la sensació o l’evidència empírica que les coses a l’aula han millorat metodològicament o que el rendiment de l’alumnat manifesta un sensible increment de qualitat mitjana.

Això sí, al cap d’un o dos anys d’estar sotmesos a aquesta mena d’auditories, els centres probablement podran distingir-se amb un certificat d’excel•lència. Ara bé, a l’aula les coses continuaran igual i el professorat haurà perdut una oportunitat única de reflexionar i canviar la seva pràctica en allò que pogués ser millorable. I, el que és pitjor, s’haurà tornat una mica més escèptic.

L'excel·lència docent és tota una altra cosa.

Uniforme

Ja fa molts anys que vaig descobrir una llei constant sobre la participació de les persones en els debats: el nombre d’intervencions és sempre inversament proporcional a la complexitat del problema debatut. Efectivament, en un dels primers claustres que vaig viure al primer institut de la meva vida professional com a professor em va sobtar que a propòsit d’una envitricollada explicació econòmica per part del Secretari no se’n digués pràcticament res i, en canvi, sobre la ubicació on es podrien col•locar uns suros informatius que acabaven d’arribar de la Delegació les intervencions fossin nombroses. D’aleshores ençà he corroborat que aquesta llei es compleix sempre.

Alguna cosa de semblant ha passat aquests dies sobre si l’alumnat dels centres públics han d’anar o no amb uniforme escolar. Si algú parla de la complexitat concreta en la motivació o en les formes d’aprenentatge ningú no en diu gran cosa. Sobre l’uniforme escolar, en canvi, s’han fet debats, ha sortit el tema a les tertúlies, n’han parlat els polítics i han estat nombroses les cartes dels lectors als diaris. I com sempre s’han enfrontat sense matisos dues posicions: la d’aquells que creuen que algun tipus d’uniformitat a l’escola seria útil en els temps actuals –tot i que no és el problema principal—i la d’aquells que ho consideren un retrocés carrincló propi de la mentalitat conservadora.

L’uniforme no és pas estrany a la societat i no només en àmbits militars i policials. Els metges van amb bata blanca i els jutges es posen una toga a l’hora d’exercici públicament el seu ofici. I ningú no els diu que això de portar un uniforme és carrincló! També hi ha “uniformitzacions” dictades per les modes. La bata blanca i la toga judicial indiquen que l’exercici d’aquesta funció és important. I és en això que crec que algun tipus d’uniformització a l’escola resultaria positiva en l’educació del país.

Els uniformes a l’escola podrien voler dir que als centres docents no s’hi pot anar vestit de qualsevol manera perquè la funció que s’hi realitza és important, fins i tot transcendent per a la societat del futur. En aquest sentit crec que algun tipus d’uniformització –que es pogués triar entre diverses bruses, camises, pantalons, faldilles i calçats concrets, posem per cas—facilitaria l’educació de l’imaginari públic i seria, sense dubte, una mesura de progrés. Fins i tot podria simbolitzar la igualtat d’oportunitats.

Tanmateix és cert: no és ara mateix el principal problema de la nostra escola.