Simple o senzill?

En la nostra vida quotidiana aprofitant els imprecisos contorns semàntics dels mots solem utilitzar “simple” com a sinònim de “senzill”. En una redacció ordinària aquesta sinonímia no és pas incorrecta. Tanmateix si utilitzem amb més precisió els significats en una classe universitària, per exemple, crec que no podem confondre el to amb què es vesteix la significació d’aquests dos adjectius. Crec que es pot veure clar si anem als substantius. ¿És el mateix el “simplisme” o "simplicitat" que la “senzillesa”? Oi que no?

M’he passat més de 40 anys de la vida intentant presentar informacions diverses de manera que siguin susceptibles de ser enteses i, si pot ser, apreses. En definitiva: he dedicat la meva vida a la didàctica. I, sigui quin sigui el grau de dificultat, la presentació d’un qualssevol contingut –ni que sigui una tesi doctoral—precisa d’una necessària esquematització de l’eix de significats que es mostren. La realitat és sempre molt complexa, certament. Però no podem accedir a la seva intel•ligibilitat des de la mateixa complexitat. Cal introduir-se a la complexitat a partir de l’esquema, de la senzillesa. Però no pas a partir del simplisme.

Quina diferència, doncs, atorgo a aquests dos substantius? El simplista creu que la complexitat de la realitat és equivalent a la simplicitat que manifesta. Per al simple, la realitat s’acaba o té el límit en l’esquema. Per al senzill, a la realitat s’hi accedeix a partir de l’esquema. L’esquema senzill és indispensable per pujar en el camí de la complexitat real. Però l’esquema és només el nucli genètic o dinàmic, el trampolí des del qual podem saltar a la realitat...

I no té res d’estrany que quan som immersos en alguna complexitat resulti que qüestionem l’esquema que ens hi va fer pujar i, en conseqüència, en proposem un altre. L’aventura del coneixement no és res més que això: caminar no pas per una seqüència de teories falses o incorrectes, sinó per un seguit de teories insuficients.