Per què a mi?

Suposo que gairebé tothom en el seu entorn ha conegut alguna persona, si no és que no ho ha viscut en pròpia pell, que ha rebut un diagnòstic greu i sobtat sobre la seva salut o que ha patit un accident inesperat. Són moments que curtcircuiten el ritme ordinari de vida, reordenen prioritats, reclamen urgències inajornables i trasbalsen profundament l’ànima. Sovint en aquestes circumstàncies una de les preguntes angoixades que es fan les persones afectades o bé les del seu entorn és ¿per què a mi? ¿per què a nosaltres?

Fins i tot en el cas que les persones afectades hagin fet de la seva banda tot el possible en la prevenció de malalties greus i hagin exercitat una gran prudència en els seus actes per no accidentar-se, la pregunta no només és retòrica –encara que comprensible—sinó que no té sentit. La vida és així: amb un percentatge més o menys constant –amb altibaixos segons les èpoques i els remeis disponibles—les vides de les persones es veuen alterades per malalties greus i accidents de diversa índole. L’atzar, en general, en domina el repartiment i amb freqüència la responsabilitat.

El fet d’interrogar-se sobre el “per què a mi?” pressuposa que la persona que ho formula disposa d’una mena de patent o protecció especial que no tenen els altres. La pregunta correcta, racionalment parlant, fóra “¿per què?”, a seques. Per què hi ha d’haver persones que per un atzar incomprensible i injust són afectades per malalties greus o accidents no culpables? Quin sentit té? Però preguntar-se per què a mi i no als altres a més de curiosament egoista no té cap mena de racionalitat.

Tanmateix aquest pregunta és fàcilment explicable. Els humans vivim amb la mort larvada a les espatlles de l’ànima. Per jove, bonica i digna que sigui la nostra vida, tots sense excepció portem a dins el germen de la pròpia podridura. I, a més, no sabem quan aquest germen s’activarà. Davant d’aquesta sentència terrible de l’existència, els humans, per sobreviure, hem desenvolupat una capacitat curiosa de “in-consciència”, és a dir, d’oblit permanent sobre l’acció de l’atzar en nosaltres. Nosaltres, encara que ja ho sabem, no ens morim: es moren els altres i les desgràcies esdevenen també als altres. I pensem així perquè només podem aspirar al benestar i a ser feliços des de la inconsciència: heus ací la dura realitat.

Per això quan ens esdevé una malaltia sobtada i greu o un accident inesperat ens estranya tant que ens passi i ens surt de dins de l’ànima un “per què a mi”?

Comiat-II

Se sol afirmar que no és el mateix una feina que una professió. La diferència fonamental sembla que rau en el fet que la feina és només un treball necessari per viure i una professió afegeix a les tasques d’una feina una mena de projecció de la pròpia existència per a qui la fa. Un “professional” de qualsevol especialitat, manual o intel•lectual, experimenta quan treballa una mena de plaer o de satisfacció consistent a fer emergir de la seva persona una energia creativa en la resolució d’algun problema o en la construcció d’alguna cosa o en l’assoliment d’algun propòsit.

En la tradició formativa de la meva generació el treball, les feines, sempre s’associaven a un càstig bíblic. Te ganarás el pan con el sudor de tu frente... li deia, en espanyol naturalment, un Déu enrabiat a Adam. I, certament, és veritat per a tothom que ho hagi experimentat que hi ha moltes feines que poden constituir un “càstig”, en el sentit que no ve de gust fer-les i que se suporten amb dolor només per la necessitat de sobreviure. En les professions, en canvi, les persones tenen la possibilitat d’experimentar una responsabilitat creativa en diversos graus que fa del fet de treballar gairebé una experiència poètica en el sentit ampli de la paraula. Amb tot, no hi ha professió que no fatigui i que en els excessos que de vegades t’obliguen a viure les circumstàncies hi reconeguis sempre el matís de “càstig” que tota feina té larvada en el seu interior.

He viscut aquest curs acadèmic els dos aspectes: tant el càstig com la poesia de la feina. Per circumstàncies que no són del cas m’he vist obligat, professionalment, a impartir més docència de la que em corresponia inicialment i amb un nombre més elevat d’alumnes. Això ha fet que la “poesia” –que ha existit, evidentment—s’hagi vist enterbolida per l’excés i per la fatiga subsegüent. Això ho he notat particularment en la quantitat de dies que m’ha costat tancar el curs. Fins a la segona setmana de juliol no he pogut enguany tenir les actes fetes, les valoracions acabades i els treballs degudament desats.

Alumnes del màster amb el doctor Joaquim Prats

Avui sí, avui queden ja en el record nostàlgic els cursos del 1A, del 5B i del màster... Avui recordo noms i cares, esforços i gratificacions, moments tensos i possibilitats frustrades. Per sort la memòria selecciona el passat de manera eficient per poder sobreviure a gust. Avui em queden ja per sempre les aromes dels cursos, les preguntes enriolades, les cares angunioses per les qualificacions d’una prova i, per damunt de tot, l’esperança que allò que he maldat per fer amb aquest alumnat els hagi estat útil.

El curs de segon (1A)

El darrer dia de classe ens vàrem fer algunes fotografies de record.... quedin aquí com a testimoni dels tres cursos que he impartit en el trimestre (a més del curs de lliure elecció de “blues, gospel i jazz clàssic”). I que quedin també, sobretot, els somriures d’un present instantani que assenyalen en el rostre d’aquests joves els camins de la il•lusió.

L'altre curs de segon (5B)