Visc els seixanta anys com el temps gris. No voldria que la grisor s'associés a vulgaritat, a mitges tintes, a un cínic ni fu ni fa. El gris, per a mi, és el color de la percepció intel·lectual i no pas el pigment de l'ànima i, menys encara, el tint de la vida. La joventut, si més no la meva, va ser enlluernada pel blanc. Érem uns embriacs de certeses a tocar de mans. Només calia posar una mica de voluntat col·lectiva per enderrocar tot el que era dolent i abraçar definitivament, gairebé fora de la història, el ple alliberament de tot. Van ser èpoques boges, impertinents i indocumentades.
En l'àmbit personal, un cop emancipats de la família, vam caure en una mena d'aleshoressiqueisme. La plenitud es fiava a la realització d'una circumstància situada en el futur, relativament a la vora del nostre present però que encara no havia arribat. Quan aquesta circumstància es donés, pensàvem, aleshores sí que... Però les circumstàncies arribaven --els nens anaven sols a l'escola i no calia acompanyar-los, ens promocionàvem en l'escala professional, aconseguíem una fita qualsevol que ens feia il·lusió prèvia... -- i la plenitud esperada fugia cap endavant. Llavors la negror de mica en mica començava a campar per l'ànima i no resultava estrany que la foscor acabés per ennuvolar del tot la vida. Per uns instants, per unes hores, potser dies, setmanes, mesos...
Però de mica en mica en aquesta fosca hi va penetrar a poc a poc un tel de llum blanca i el gris es va establir de manera definitiva. El gris va esdevenir un ajustament de la percepció. I el gris, potser per autèntic encara que sigui lleig, va esdevenir una companyia amable. No ens va resoldre els dubtes, però els va fer naturals. I, sobretot, en lluita contra l'aleshoressiqueisme ens va permetre descobrir en el present un rostre potencialment amable.
El passat és història que no podem refer. El futur és en mans de Déu. Ens queda el present, un punt entre la il·lusió i l'enyorança. És l'únic que realment tenim. I és una de les coses de les quals costa més adonar-se. Probablement me n'he adonat pels volts dels 60 anys. ¿Què dius? ¿Que faig trampa? Que gaudir del present resulta impossible quan la vida encara s'ha de fer?
Potser sí. Potser resulta que per arribar als temps grisos cal arribar als 60 anys, tenir la vida feta i el temps dels projectes escurçats per raons biològiques. És el temps del present amable, si el present es deixa, i de l'agraïment per tot el que has viscut i t'ha estat donat. En el temps gris és sa, proclamar amb l'Edith Piaf del final de la seva curta i desgraciada vida: no, de no res, no em reca res.
En l'àmbit personal, un cop emancipats de la família, vam caure en una mena d'aleshoressiqueisme. La plenitud es fiava a la realització d'una circumstància situada en el futur, relativament a la vora del nostre present però que encara no havia arribat. Quan aquesta circumstància es donés, pensàvem, aleshores sí que... Però les circumstàncies arribaven --els nens anaven sols a l'escola i no calia acompanyar-los, ens promocionàvem en l'escala professional, aconseguíem una fita qualsevol que ens feia il·lusió prèvia... -- i la plenitud esperada fugia cap endavant. Llavors la negror de mica en mica començava a campar per l'ànima i no resultava estrany que la foscor acabés per ennuvolar del tot la vida. Per uns instants, per unes hores, potser dies, setmanes, mesos...
Però de mica en mica en aquesta fosca hi va penetrar a poc a poc un tel de llum blanca i el gris es va establir de manera definitiva. El gris va esdevenir un ajustament de la percepció. I el gris, potser per autèntic encara que sigui lleig, va esdevenir una companyia amable. No ens va resoldre els dubtes, però els va fer naturals. I, sobretot, en lluita contra l'aleshoressiqueisme ens va permetre descobrir en el present un rostre potencialment amable.
El passat és història que no podem refer. El futur és en mans de Déu. Ens queda el present, un punt entre la il·lusió i l'enyorança. És l'únic que realment tenim. I és una de les coses de les quals costa més adonar-se. Probablement me n'he adonat pels volts dels 60 anys. ¿Què dius? ¿Que faig trampa? Que gaudir del present resulta impossible quan la vida encara s'ha de fer?
Potser sí. Potser resulta que per arribar als temps grisos cal arribar als 60 anys, tenir la vida feta i el temps dels projectes escurçats per raons biològiques. És el temps del present amable, si el present es deixa, i de l'agraïment per tot el que has viscut i t'ha estat donat. En el temps gris és sa, proclamar amb l'Edith Piaf del final de la seva curta i desgraciada vida: no, de no res, no em reca res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada