31 de maig de 2007

Els colors de l'emoció

Glossant un comentari anònim voldria aclarir que el gris, en el títol d'aquest dietari ha volgut ser la metàfora del matís, de la tolerància i de la percepció dels diversos fragments, sovint contradictoris, de què està composta l'experiència de la vida. La saturació del blanc en el negre produeix aquesta mena de claror bruta amb què traduïm la vida. El gris, per naturalesa, és fred com la raó pura.

Per sort els humans a més de percebre, sentim. I els colors són una bona manera de dir els sentiments. Els afroamericans en comptes de dir estic enyorat, j'ai le caffard, o d'especular sobre el spleen van dir senzillament que tenien el blau.

Sí, comentarista anònim (o anònima?), tot i tenir 60 anys sento sovint l'espectre cromàtic a l'ànima. I tant! És una de les perplexitats del meu present ja que al llarg de la vida havia imaginat sovint que els grans (o els vells) gaudien d'un equilibri i una serenitat envejable, alliberats com devien estar de la passió. Doncs no. Bé, si més no amb mi això encara no passa. Ben al contrari, massa sovint encara sento a dins irritacions, apassionaments i entusiasmes. I també sovint els apassionaments i els entusiasmes acaben amb patacada.

I diré més. Dos són els colors que em sedueixen: el groc i el blau més aviat fosc. Max Lüscher en el seu estudi sobre la psicologia dels colors diu que el groc és l'anunci del dia, la il·luminació de la realitat, el renaixement. És llum i alegria, més suggerent que estimulant. El groc manifesta expansivitat deshinibida i emocionalment aboca a una mena d'esperança etèria. El groc impel·leix cap endavant i tradueix una recerca constant de la felicitat. Psicològicament parlant es veu que les persones en què el gust per aquest color està molt accentuat senten un desig profund d'escapar-se de les deficultats. No m'estranya gens.

El blau fosc, en canvi, és el to del cel quan el sol ja s'ha post i encara no ha arribat la nit. És el color del repòs, de la serenitat, del descans. El blau pretén expulsar la tristesa --com el blues-- i busca l'equilibri amb la vida a través d'una felicitat derivada de la pau, la satisfacció i la tranquil·litat. Tenir el blau a l' ànima és un requisit per a l'empatia, per a l'experiència estètica i per a la meditació conscient. El blau, afirma Lüscher, és el color del sentiment profund i de la lleialtat. Tampoc no m'estranya.

Em sembla que la lluitat entre el groc i el blau és la meva tensió cromàtica habitual. Per descomptat que els colors tenen, en el ressò de l'ànima, les seves potencials perversions. El groc pot enlluernar --i aleshores t'encegues-- i el blau et pot blindar davant dels altres i conduir-te a una comoditat egoista... Però dels aspectes negatius, si em vaga, ja en parlaré un altre dia.

També sento sovint el vermell, el color de l'agressivitat. Però el gust pel vermell el tinc soterrat a dins de l'eperit i emergeix, com els volcans, pels intersticis de la pell de l'ànima. Quan satura el groc, experimento l'entusiasme. Per exemple quan toco el piano en un concert de jazz i sento que la música m'està fent tot escolant-se cap el públic. Un altre moment de vermell amb groc l'experimento davant d'un grup d'alumnes just en aquell instant en què he aconseguit captar-los l'atenció i
davant d'una colla d'esguards atents les paraules em llisquen sense aturador, gairebé sense que jo les pugui controlar.

Quan el roig esclata sol, més val que plegui. La depressió verda és a tocar.