24 d’abril del 2012

Luri un cop més!


Per a totes les persones que es dediquen a la instrucció pública i reglada Greogrio Luri constitueix, a hores d’ara, un referent sòlid imprescindible. Ja sé que “referent” i “imprescindible” són termes una mica gastats ja que s’utilitzen massa respecte de llibres, films i altres propostes artístico-culturals. M’és igual: els utilitzo en el seu sentit més genuí. Repeteixo: el pensament de Luri, avui, és imprescindible –no dic pas únic—per als qui maldem de fa anys per reintroduir el sentit comú en l’ensenyament reglat.

Gregorio Luri és un cas excepcional. No crec que ningú tingui el seu mateix perfil professional i intel·lectual. Diplomat en magisteri i dedicat a fer de mestre molts anys. Doctor en pedagogia i professor de Secundària en un institut públic la resta de la seva vida professional fins a la jubilació. Crec que té tota l’autoritat per parlar de l’ensenyament i fer la crítica del munt de beneiteries i rucades, amb aparença de dignitat teòrica i progressista, que s’imparteixen en les Facultats d’Educació i que inspiren, amb els resultats que tots coneixem, els documents i lleis orgàniques referides al món d’escoles i instituts.

Luri ens ha fet un regal preciós: el seu darrer llibre és una meravella. (Per una educació republicana. Escola i valors. Barcino. Barcelona: 2012). Crec que som molts els qui pensem que les teories de moda i les idees força que avui regeixen oficialment el món educatiu fan aigües per molts costats I que l’escola catalana en particular presenta un gavadal de bones intencions i uns resultats relativament poc avaluats que desdiuen dramàticament les finalitats que es pretenen assolir. Per primer cop, els qui sentim i pensem així disposem d’un tractat sòlid, ric, amb bibliografia actual i amb coneixement de causa teòrica i pràctica per articular una bateria d’arguments en pro d’una escola autènticament de progrés que construeixi un futur basat, sí, en els valors, però com a conseqüència dels bons hàbits i del coneixement de les disciplines. I que moltes de les paraules que avui entabanen el món educatiu (projectes, interdisciplinarietat, saber fer, aprendre a aprendre, ensenyar i avaluar per competències, etc.) són reis que es passegen despullats a la vista de tothom. Per fi hi ha algú que té el coratge de fer-nos veure, sense por, la nuesa, de vegades frívola per ben intencionada que sigui, de tants mots grandiloqüents i aparentment savis que s’utilitzen avui en el món de la didàctica i de la pedagogia.

D’una banda la crítica: l’escola és valuosa; la moral no pot ser absolutament relativa; el constructivisme no és un dogma d’obligada creença i d’obligat compliment... I, de l’altra, les propostes: s’ha de garantir la transmissió del saber; cal proporcionar a tots els alumnes una cultura general de continguts i no només de presumptes procediments; cal educar en el pluralisme però no en el multiculturalisme; cal coordinar el sistema educatiu amb el productiu i dir-ho sense por; cal entrenar per al silenci, la postergació del desig, i per sobreposar-se a les frustracions; cal estimular el coratge, l’atenció, l’exercici sostingut; cal diferenciar l’argument de l’opinió i fomentar bases sòlides per argumentar bé; cal valorar les assignatures i les disciplines com a contingut essencial per a l’educació; cal objectivar l’esforç i l’interès i, finalment, cal ser cordialment crític amb les paraules santes: pensament crític, creativitat i espontaneïtat... Cal en definitiva fer vàlida i possible una autèntica meritocràcia.

Crec que tots els qui ens dediquem a la didàctica trobarem en aquest llibre una font inextingible de reflexió i pràctica (cadascú en el seu àmbit). A més el text està escrit tan bé que es llegeix gairebé com una novel·la per poc que estiguem interessats en l’educació dels nens i joves i vulguem, realment, un futur millor i més ben educat. ¡¡Com m’agradaria que els responsables polítics encarregats de dissenyar i gestionar el futur de l’educació tinguessin aquest llibre com la capçalera de tot el que realment cal fer i refer!!

10 d’abril del 2012

Profetes


Endevinar el futur, tant el pròxim com el remot o el de mig termini és una tasca impossible per als humans. No conec cap cas en què un endeví hagi pronosticat un fet o un fenomen amb precisió. Tampoc la ciència econòmica, ni la sociologia, ni la història serveixen per pronosticar el futur pel que fa a les realitats humanes. Algunes ciències positives ho poden fer (i no sempre), com l’astronomia, capaç de fixar amb exactitud el quan i la durada d'un eclipsi de sol. Però ningú pot pronosticar quin nombre de la loteria serà el guanyador, quins valors pujaran a la borsa i quant, o si la independència de Catalunya tindrà lloc algun dia o no.

Les societats humanes sumades a les iniciatives i passions individuals són tan altament complexes que resulta quimèrica la pretensió de dir per on aniran les coses. Ho podem suposar, però en general ens solem equivocar. Gairebé totes les ciències humanes, i d’una manera especial la història, s’especialitzen a explicar per què han passat les coses un cop s’han produït. Però l’entrellat causal amb el qual, suposadament, expliquen allò que ha passat no serveixen mai per projectar el que pot passar en l’esdevenidor. Ningú, que jo sàpiga, va preveure en els assaigs i novel·les de ficció dels anys 60, 70 i 80 del segle passat el que suposaria l’ordinador personal, internet i el mòbil dels anys presents i fins a quin punt aquestes tecnologies ens canviarien la vida. Ningú.

Pensava en tot això mentre durant la Setmana Santa llegia per ordre els relats de la passió de Jesús segons els narren els quatre evangelistes. Ni tan sols els profetes d’Israel van encertar amb exactitud el futur! Ningú no va dir quan i com naixeria el Messies, el que significaria, els miracles i paraules de la seva vida i les repercussions posteriors a la seva mort. Com amb els relats històrics i les anàlisis econòmiques d’avui, va ser la comunitat cristiana primitiva la que va entendre la Bíblia en alguns fragments com una profecia del que els havia passat. Però mai no van ser pas els contemporanis de la profecia els qui ho van entendre així. Per aquesta raó els evangelistes s’esforcen a justificar tot el que li havia passat a Jesús a la llum de fragments d’alguns llibres bíblics.

Així, doncs, no ens hauríem d’encaterinar tampoc gaire sobre el futur de l’educació. I de com i què s’hauria de fer per millorar una situació present del tot insatisfactòria, fora d’anar fent cada dia amb interès i autoformació allò que intuïm que ho pot millorar. ¿El futur de l’ensenyament haurà d’anar per projectes? Per sistemes cooperatius? Per sistemes pràctics o competencials de resolució de problemes? Tot s’ha de fer en equip? Tot s’ha de fer a través d’ordinador, per internet i en xarxa? Hem de mantenir-nos amb el sistema tradicional del llibre de text i prou?

Jo no ho sé. I per això escolto els nous profetes laics quan parlen del futur de l’educació. Però crec que cal fer-los un cas relatiu. Entre d'altres raons perquè en el passat s'han equivocat i molt. I crec que quan, a més, t’assenyalen un únic camí didàctic possible blasmant tots els altres, aleshores més val ni tan sols escoltar-los. És perdre el temps. Segur.