Són ells

Fa un parell de dies el Parlament de Catalunya va proclamar per àmplia majoria que el Tribunal que ha de jutjar la seva feina, l’Estatut, és incompetent per fer-ho. A La Vanguardia, gairebé cada setmana un jurista català de prestigi, d’ideologia unionista, fa prestidigitacions jurídiques per mostrar que és perfectament legítim i democràtic que sis senyors puguin anul•lar el que un poble legítimament ha refrendat. Un altre catedràtic de dret constitucional, el doctor Pérez Royo, en canvi, des de Sevilla estant, fa també enginyeria jurídica per mostrar que l’Estatut és plenament constitucional i que fins i tot el Tribunal se hauria d’inhibir davant dels recursos.

Jo, prescindint dels meus sentiments i prejudicis fins on m’és possible, m’identifico amb el que va dir una periodista que, des d’un punt de vista habitualment contrari al meu, proclamava també a La Vanguardia que davant l’Estatut s’hi podien posar tots els entrebancs jurídics que es vulguin però que, políticament parlant, un text refrendat per un poble “anava a missa” (sic).

També Miquel Roca Junyent, un dels pares de la Constitució, explicava a la televisió que el text és plenament constitucional. I feia una distinció subtil però molt didàctica. La Constitució –que ens va costar molt de cnsensuar, va dir— a més de la lletra estricta té una música. I la interpretació de la lletra s’ha de fer des de la música. Perquè de la lletra estricta es pot interpretar i argumentar tot. En canvi de la música no. Aquesta música era la tolerància, el respecte, la voluntat de consens... Carregar-se l’Estatut és desafinar la música, trencar el pacte, enverinar el consens, tornar a l’etapa preconstitucional, retornar a l'imaginari espanyol del segle XIX...

Però no hi haurà res a fer. Castraran l’Estatut amb l’aplaudiment de la majoria immensa d’espanyols que gaudirà de valent tot veient com el tribunal “pone a los catalanes en su sitio”. I no passarà res. Perquè en qüestions essencialistes els espanyols, malgrat el caïnisme de la seva política, davant de qualsevol diferència són u (Euskadi n’és una mostra contundent) i nosaltres, en canvi, cent mil febleses que no es posaran d’acord. Així mai no podrem guanyar...

Jo tinc un argument més, molt substantiu, per declarar incompetent el tribunal: la presència de tres dels seus membres, decisius, en una cursa de braus a Sevilla fa poc (un del sector reaccionari i dos més del sector ultramuntà). Mireu la fotografia (Francis Ford Coppola s'hi hauria pogut inspirar):

Sí. Són ells. Ja formen majoria... Tenen el poder de decidier si som o no una nació. Ells i tres més... ¿Com podem ser jutjats per tres persones que gaudeixen en un espectacle sangonós caracteritzat per la tortura explícita d’un animal? ¿Com han de tenir sensibilitat per jutjar els sentiments i la voluntat d’un país que a hores d'ara majoritàriament abomina d'un espectacle tan horrible?

Auguro temps molt tristos per al futur... I tot, fruit d’una intolerància històrica que tan bé s'expressa en aquesta morbositat pública.