El diumenge passat vaig anar a votar. Això sí, a contracor, trist i amb un profund sentiment de fàstic. Tant és així que la temptació de sumar-me als abstencionistes va ser molta forta. Dues van ser les raons per les quals no em vaig abstenir. En primer lloc perquè no vaig poder votar fins als 26 anys. En segon lloc perquè coneixia personalment un dels caps d'una llista, fan de la Locomotora Negra, que em consta que és honest i bona persona. Però de ganes de votar jo no en tenia ni gota.
El meu primer record sobre les eleccions data de l'escola. Vaig cursar el batxillerat elemental en un col·legi que es trobava en el pis principal d'una casa del carrer Diputació. Just al davant hi havia aleshores el consolat nord-americà a Barcelona. Recordo que en una mena d'aparador hi tenien les fotografies de Richard Nixon i John Kennedy, aleshores candidats tots dos a la presidència dels EUA. Jo, embadalit, em mirava sovint l'aparador. Crec que tenia aleshores 13 anys. Va ser la primera vegada que vaig saber que es votava per elegir els qui manaven. I va ser d'aleshores ençà que vaig començar a fer preguntes. Va ser llavors que el fet de votar en llibertat em va començar a rondar pel cap. Ens manava de manera dictatorial un general que de bon principi havia decidit que l'estat havia de ser totalitari.
Quan per fi va arribar la democràcia a Espanya em va encantar poder exercir el dret de vot. Per això avui, si no hagués anat a votar el diumenge, tindria un càrrec de consciència. Amb tot, el diumenge vaig anar a votar a contracor i amb fàstic. Perquè m'hauria abstingut de bona gana!
Ignoro per què s'hauran abstingut els meus conciutadans. Però sí que sé per quins motius m'hauria abstingut jo. El primer i principal: la indignitat política del meu país.
Fa quatre dies Esquerra va proposar el "no" al referèndum sobre l'Estatut. I el PSC, en canvi, el "sí". Aquesta raó va ser la que va esgrimir el president Maragall per expulsar ERC del govern i convocar eleccions anticipades. A la campanya electoral ningú no va dir amb qui pactaria, llevat de ICV que només pot anar de cirereta del pastís socialista. A l'endemà mateix de les eleccions, canviant el president, es van tornar a aplegar els mateixos que s'havien barallat unes setmanes abans. ¿És que Esquerra ja votaria "sí" a l'Estatut? És que el PSC s'havia desdit i ara hi votaria en contra? Ni un mot. I a corre-cuita a repartir carteres abans de parlar de programa. Una indignitat. Com a vulgar i simple ciutadà crec que em mereixo una explicació. No me l'han donada. En aquest país també fem una segona volta: la primera l'exerceix la ciutadania; la segona als despatxos dels partits distorsionant legalment els resultats.
Afinant més, però, al llarg d'aquests darrers anys he descobert una segona indignitat: votem llistes, és a dir un llarg nombre de persones que no coneixem de res i a les quals no tenim cap accés al llarg del seu mandat parlamentari. I encara que el tinguéssim no serviria de gaire perquè no em deuen res a mi, que els he votat, sinó a la nomenklatura del partit que els ha anomenat. Sí, poden donar-se de baixa i anar al grup mixt. Si ho fan ja han begut oli perquè no tornaran a aparèixer mai més en política. He descobert, decebut, que no voto una llista sinó que indirectament voto unes persones que tenen el poder de fer-les i a les quals encara conec menys. No és cap descobriment sensacional, ho sé. El mateix president Maragall ho ha reconegut. ¿Això és plenament democràtic?
I la tercera indignitat és doldre'm de la mentida sistemàtica i la incoherència. Dic mentir i no pas faltar a la veritat perquè m'imagino que els polítics no són pas rucs. I saben perfectament el que diuen. Heus ací una mostra vulgar del que dic. El president Montilla ha declarat que l'abstenció expressa la conformitat amb els qui governen. He somrigut quan ho he sentit perquè és exactament el contrari del que afirmaven els socialistes quan governava en Pujol i també hi havia abstenció però menys. Tot era culpa del president Pujol --que desmotivava, adormia, i estenia una capa de silenci sobre l'electorat-- i, en especial, l'anterior president era particularment culpable de l'alta abstenció. Doncs mira, es veu que ara ja no és així. Amb la particularitat que el president Pujol disposava d'una part del pressupost públic contrapesat sempre pels ajuntaments, diputacions i, sovint, govern a Madrid dels socialistes. Avui, pressupostàriament parlant, Catalunya és una finca sociata.
Com diria Robert Fisk, ¿per què els polítics menteixen tant? Per què són tan incoherents en el que diuen segons on són en el teatre institucional? Per què els arguments són sovint ad hominem?
Al costat d'això hi ha una munió d'indignitats menors. Com per exemple saber ja del cert que qui posa el candidat a president del meu país és un senyor de Madrid (això ara ja ho ha dit públicament el president Maragall). I saber del cert que el senyor Mas per ser president de la Generalitat ho va anar també a pidolar al mateix senyor de Madrid.
En fi, tot plegat una indignitat. A mi, certament, no m'estranya gens que hi hagi abstenció. Encara trobo que ha votat massa gent i tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada