Autoritat

Llegeixo a la premsa que s’ha multiplicat el nombre d’agressions dels fills als pares. Crec que aquest fenomen és un indicador més de la contínua crisi d’autoritat en el si de les famílies i, en particular, a les escoles.

Precisament fa poc, un col·lega apassionat per l’ensenyament es lamentava de la pèrdua de l’autoritat a les escoles. Segons ell, l’educació de l’autoritat avui ha quedat delegada als entrenadors esportius, als guàrdies de seguretat de les discoteques i als vigilants d’alguns centres lúdics com Port Aventura. El respecte i la disciplina –així com el silenci i la contenció de l’espontaneïtat—no són només importants per a als qui creiem que el centre de l’escola no és l’alumnat sinó l’autoritat del mestre i el contingut, sinó també per als qui tenen una altra idea del que ha de ser l’educació escolar.

La paraula “autoritat” procedeix del llatí, de auctoritas, derivada del mot auctor, l’arrel del qual ve del verb augere que vol dir ‘augmentar’, ‘promoure’, ‘fer progressar’. Es tracta, doncs, d’una qualitat creadora de progrés. Amb el temps, autoritat ha connotat el prestigi moral i la superior capacitat d’una persona en funció de la seva activitat i saber. Un mestre o un professor amb autoritat –no pas poder—és aquell que té força de convicció pel seu saber, per la seva actitud i per la seva destresa didàctica. I que per aquesta raó suscita o suscitava una natural disciplina i acatament. Un mestre o una mestra amb autoritat són, sens dubte, factors de progrés. ¿Qui hi pot estar en contra?

Sigui quina sigui la visió que tinguem de l’educació i de l’escola hem de reivindicar el retorn de l’autoritat del professorat amb tots els instruments legals i funcionals que calguin. No es tracta de crear com antany un alumnat calladament passiu i subjugat, sinó silenciosament creatiu, participatiu i respectuós. El retorn a l’autoritat no es postula des de cap teoria concreta sinó de del sentit comú. El nen i l’adolescent en una societat oberta han de ser educats, certament, en la llibertat però també en els seus límits. Saber dir no, corregir, prohibir i fins i tot castigar són elements essencials de l’educació des dels primers anys de la vida. Hi ha coses que els mestres hem d’impedir que facin els infants, púbers i adolescents fins que per ells mateixos no entenguin les raons de la contenció o no estiguin entrenats a contenir-se.

Res a dir, evidentment, a les motivacions positives, a les reflexions i argumentacions de les decisions dels mestres i a les raons dels càstigs que s’imposen. Fins i tot al dret a l’apel·lació. I també cal recordar que bona part de la seva autoritat el professorat només la pot aconseguir si se la guanya i és coherent entre el que diu, demana i fa. Tanmateix, sigui quina sigui la visió que es tingui de l’escola, l’educació en totes les etapes educatives no por renunciar a un objectiu necessari i essencial: la formació de la voluntat i de l’autocontrol. I això implica que els i les mestres, així com el professorat en general, disposin de tots els instruments necessaris per col·laborar a la construcció de la voluntat i de l’autodomini de l’alumnat que es troba sota la seva responsabilitat. I cal la convicció col·lectiva i l’actuació coordinada de tot el claustre i de les direccions pertinents per actuar en conseqüència, i si és necessari, amb severitat. I, si cal, també contra el parer d’algunes famílies.

Finalment hem de recordar que no eduquem per a una societat anàrquica, sinó per a una societat oberta amb límits a la llibertat, amb lleis i amb agents de l’autoritat. Quan sense adonar-me he anat a més velocitat per una carretera, el mosso d’esquadra, si em pesca, no em diu que m’estigui una estona al voral pensant en la infracció, sinó que em posa una multa i em treu punts del carnet.

Expectativa i esperança

L’esperança és una virtut. Recordem que la paraula virtut deriva del mot llatí 'vir', que vol dir baró, home independent i autònom, amo de la seva vida... un humà que no és esclau. Una virtut, doncs, és inicialment aquella capacitat o força interna, incrementada o autoeducada amb el propi esforç, que permet a cada persona actuar de manera eficient davant les dificultats de la vida. La virtut, doncs, se situa enllà de la raó, la supera. De fet és una experiència de totalitat que fins i tot es troba pel damunt del pessimisme i de l’optimisme.

Quan parlo amb la mare (a punt de fer 91 anys) sobre la crisi actual, ella em sol encoratjar tot dient-me que tard o d’hora ens en sortirem. Em sol recordar els temps del meu naixement (1947), quan passaven gana i por... i el pare treballava de dilluns a dissabte 14 hores diàries per arribar només al nivell de subsistència. Cap indici racional d’aquells anys --Europa devastada, inici de la guerra freda, dictadura militar franquista, boicot internacional...—els permetia ni tan sols somniar que la situació podia canviar per a bé. I, en canvi, els pares es van casar, es van endeutar, i van tenir quatre fills i van tirar endavant la família... ¿Com podien tirar endavant sense la més mínima expectativa?

La paraula “expectativa” derivada també del llatí, de ‘exspectare’, significa “esperar”, però no des del punt de vista de l’experiència de la virtut, sinó de l’anàlisi racional. Actualment hi ha persones amb prou capital que estarien disposades a invertir... però que no ho fan perquè no hi ha “expectatives” de guany. És a dir: analitzant fredament la situació, només amb la raó i amb el càlcul, no estan disposades a invertir perquè no els espera cap possibilitat de guany.

Crec que la diferència entre expectativa i esperança és molt important per als temps durs que vivim. Un dels problemes actuals és que els dirigents polítics i els líders socials no són capaços de transmetre expectatives. Sabem que s’ha de retallar –bé o malament—però no ens diuen què s’ha de fer per sortir de la situació. No hi ha expectatives... a la banda de la protesta només hi ha el “no”, sense que tampoc es presentin expectatives raonables...

Caldrà, doncs, tornar a la idea de virtut i pensar en l’actitud dels meus pares –i de tants altres del seu temps—quan, ben derrotats per la història, es van casar l’any 1946. No tenien cap expectativa, però tenien esperança.

I els fets posteriors els han donat la raó.

Mals i remeis

Enfebrat a casa. La grip. Em llevo. Em mig marejo. Endreço una mica per no tornar al llit tan de pressa. No en tinc ganes... Vaig fins a la sala d'estar i miro la televisió. Avalots violents al centre. Tristesa. Entenc el no comprensible dels estudiants tot i que m’hi sobren els de Secundària. Trobo a faltar entre els nos algun sí. Darrerament no n’hi ha massa de sis. Bé, de fet no n’hi ha cap. Dono voltes a la dificultat d’entendre la crisi i la probable decadència en què estem immersos. Apago la televisió. Torno a endreçar llibres a les lleixes del despatx de casa per distreure’m de la febre... Col•loco en un lloc nou el primer volum del Ab Urbe condita de Tit Livi. I recordo, de sobte, entre boires de maldecap, un fragment del seu pròleg particularment adequat als meus malsons d’avui, llegit fa molts anys. El busco.

...després que se’m vagi seguint mentre la disciplina ja començava a trontollar una mica i primer els costums es van fer com a relaxats, a continuació van anar baixant cada cop més; i, quan, finalment, van començar a desplomar-se fins a arribar a aquests temps en els quals no podem aguantar ni els nostres mals ni els seus remeis.

Tanco el llibre i el deixo a la lleixa. No puc més i me’n torno al llit. Deu ser això: hem trencat tant de la tradició el que de bo podia tenir que, romput el fil del passat, ara no aguantem ni els mals, i encara menys, els remeis.

Claredat

Per fonamentar provisionalment una idea del què pugui ser l’art, a les meves classes exposo els tres àmbits o estatges de la realitat i la forma com els humans ens hi enfrontem per entendre-la. En el primer pis ens trobem les preguntes per causes immediates que solem resoldre amb la raó i la ciència o la lògica. ¿Per què és de dia o de nit?, per què plou?, per què tinc febre?, etc, són preguntes que solem respondre’ns amb prou precisió i satisfacció. I amb un consens gairebé absolut. En el segon pis ens trobem amb les preguntes per la bellesa i l’ètica: ¿què és bonic i què és lleig?, ¿què és bo i què és dolent? Les respostes no són tant unànimes com en el primer pis tot i que encara fem servir la lògica. Tanmateix els resultats gairebé sempre són discutibles i generen inseguretat. Evidentment una part del que és l’art està lligat a la resposta sobre la pregunta de l’estètica. Finalment , si pugem al tercer pis, ens trobarem amb preguntes ja més difícils de respondre. Es tracta de les preguntes-mare sobre la realitat humana: ¿per què existeix alguna cosa en comptes d’existir res? ¿quin sentit té tot plegat? ¿l’anhel d’eternitat que sento a dins fa que la vida es perllongui enllà de la mort física? existeix un Déu creador? ¿què pretén l’experiència religiosa dels humans? En aquest estatge les paraules lògiques ja no són suficients: és l’espai del símbol i de la metàfora on mai abastem la totalitat. És un dels àmbits de l’espiritualitat i de l’art. Per viure l’art un ha de ser capaç de pujar fins al tercer pis.

L’art existeix, em sembla, perquè no som només raó i lògica. Enllà del que postuli la neurociència crec que les anomenades ciències humanes han mostrat a bastament que les persones ens movem tant per raó com per vivència. I si existeix l’art és perquè el necessitem tant com menjar encara que en comptes d’aliments físics consumim símbols.

Parlar de tot plegat de manera clara i didàctica em costa molt. Per sort de tant en tant en l’aventura de llegir et topes amb fragments clars i lúcids. Ahir el vaig llegir a classe i em sembla que els meus alumnes, per la cara que feien i el que em van dir, ho van entendre.

Les ciències humanes ens han ensenyat que els sabers i els comportaments dels éssers humans són, des de la seva arrel, condicionats i determinats no només per “continguts mentals”, que expressem mitjançant “signes”, sinó sobretot per “experiències” (amb sentit de totalitat) que comuniquem per mitjà de “símbols”. Per això ni la ciència, ni els coneixements que ens apassionen, ni les relacions humanes, ni menys encara les conviccions que donen sentit a la nostra vida, res d’això està determinat només per “raons” i “veritats”, sinó, sobretot, per “experiències” i “símbols”· (José M. Castillo, La humanidad de Dios”, 2012, p. 58).

Crec que té tota la raó. L’art ens endinsa en l’experiència espiritual i en el símbol i, en teoria, hauria de col·laborar a eixamplar la nostra humanitat.

Educació

Un dels problemes de l’educació, i de retruc de l’escola com a institució del procés educatiu, és l’esclat d’idees procedents del nombre exagerat d’experts que en parlen. Gairebé gosaria dir que hi ha tants experts en educació com votants. Tothom es veu amb cor de pontificar sobre el que s’hauria de fer i el que s’hauria d’evitar a l’escola. I és lògic: sortosament tothom ha passat moltes hores en una escola i ha tingut molts mestres i professors i ha passat un munt d’exàmens. Aquesta experiència nuclear de la vida de cadascú ha conformat d’alguna manera una idea del que hauria de ser l’educació escolar. A tothom hi ha coses que li han anat bé i d’altres malament i no tothom coincideix a definir quines. Jo mateix no sóc massa autoritari, però agraeixo molt haver tingut un pare que ho era gràcies al qual ara gaudeixo d’allò més tocant el piano. Amb la mentalitat educativa actual de la família i de l’escola jo a hores d’ara no tocaria pas aquest instrument. Avui, en plena adolescència, quan agrada molt més anar a jugar a futbol que no pas fer escales i arpegis en solitari damunt d’un teclat, hauria acabat anant a jugar i hauria abandonat els estudis de música. ¿Vull dir amb això que cal ser autoritari avui? No gosaria proposar-ho. Avui defenso, però per altres motius, que l’autoritat és necessària a l’escola i que, en concret, l’autoritat del mestre i del professor n’ha de ser un eix. I això avui, es digui el que es vulgui, no és així. Però això no tindria res a veure amb l’autoritarisme viscut en una parcel·la de la meva biografia.

D’altra banda, entre els autèntics experts, les idees sobre el que s’ha de fer són massa plurals i gens coincidents. I això no passa en cap altra camp professional. Per sort nostra la medicina i l’arquitectura no es poden permetre afirmar una cosa i la contrària com a possible i vàlida alhora per curar o per construir. En educació això passa. Es pot llegir un article sobre una experiència d’una escola de Nova York on tots els nens i nenes anaven despullats –com els professors—i es dedicaven més que a llegir –que es considerava una tortura—a pintar, ballar i a fer teatre. I hi ha qui defensa aquesta via com la més idònia per aconseguir persones sense complexos, lliures i amb capacitat creativa per enfrontar-se a la vida. En l’altre extrem podem trobar els defensors de la separació dels alumnes per gèneres i la necessitat de conduir-los de manera autoritària. I entre els dos exemples extrems tots els matisos que vulgueu. Sembla clar que ni en una educació quàntica pot ser possible fer el mateix i el contrari al mateix temps com a camí idoni per educar... oi? A més, mai no tindrem la resposta dels resultats d’un format d’educació respecte d’un altre perquè ningú està disposat a fer una recerca de trenta anys que abasti des dels primers anys escolars a la vida adulta. (A més, ¿què hauríem de destriar entre els atzars i decisions personals i l’educació rebuda respecte dels efectes viscuts?)

He pensat sobre això tot llegint el magnífic llibre de Hans Küng (Lo que yo creo, 2011). De cop i volta –el tema del llibre no té res a veure amb l’educació—em topo amb aquest paràgraf:

Penso en els problemes de l’educació: arran de la revolució cultural del 1968, els estils i mètodes d’educar , així com els educadors—pare, mare, mestre, pedagog, formador—estan immersos en una greu crisi. Es troben exposats a un allau de crítiques i retrets impacients des de la dreta i des de l’esquerra. Massa progressistes per a uns, massa conservadors per a d’altres; massa polítics per a uns, massa apolítics per a d’altres; massa autoritaris per a uns, massa antiautoritaris per als altres. La perplexitat i la desorientació estan massa esteses. (Hans Küng: Lo que yo creo, 2011, p. 214)

Lúcid. Res a dir. L’educació avui ha perdut consens real, no ja entre els polítics –cada govern fa una reforma educativa—sinó entre mestres, professors, dirigents i societat. Està, doncs, en crisi. I des del 1968 no veig dibuixat a l’horitzó cap llum especial que ens faci sortir d’aquest garbellar constant, ineficient i cec en què ens trobem.

Independència

Em cau a les mans sense voler ni buscar-lo el text de l’anunci del referèndum d’independència pronunciat pel primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, fa pocs dies a Holyrood:

La independència, essencialment, es basa en una idea ben simple: la gent que està més preocupada per Escòcia, és a dir, la gent que viu, treballa i fa créixer la seva família a Escòcia, ha de ser la que prengui les decisions sobre el futur de la nostra nació. [...] És l'estat natural dels pobles i nacions d'arreu del món. No ser independent és l'excepció. [...] Vull que Escòcia sigui independent no pas perquè pensi que som millors que qualsevol altre país sinó perquè sé que som tan bons com qualsevol altre país. Igual que aquestes altres nacions, el nostre futur, els nostres recursos i la nostra prosperitat han d'estar a les nostres mans.

Em sembla tan clar com l’aigua! Qui que sigui demòcrata de debò pot argumentar en contra d’aquestes paraules?

He volgut saber la reacció del primer ministre britànic... S’ha limitat a dir que ell farà campanya pel "no" però que acceptarà els resultats del referèndum. No ha parlat de negar-lo, ni d’anar a cap tribunal constitucional que impedeixi en nom de la democràcia el dret de les persones a decidir lliurament, i encara menys ha amenaçat amb la intervenció de l’exèrcit.

Una cosa tan senzilla com preguntar a les persones si volen o no ser independents en un marc de debat lliure i acceptar el resultats siguin els que siguin obrant en conseqüència és la diferència essencial que hi ha entre un país democràtic i un que no ho sigui o que ho és només a mitges.

De vegades en política o en la vida hi ha qüestions que són senzillíssimes.

Fraga

Ara que sembla que el soroll de fons a propòsit de la desaparició d’aquest polític ja amaina, em sento obligat a dir-ne alguna cosa per imperatiu ètic. No m’agrada parlar de política en aquest blog. No vull, però, que algun dia si el meu nét llegeix els ditirambes encomiàstics que més de mitja Espanya ha retut a aquest personatge es pensi que s’ha mort una mena de Nelson Mandela de la democràcia espanyola o un defensor agosarat dels drets humans. Si, a més, per ventura li arriben veus del que les testes mitrades han dit del personatge a Galícia i a Madrid –“defensor de la vida”, “defensor de la civilització occidental”—no vull que cregui que s’ha mort una mena de sant o de Mahatma Gandhi de la península Ibèrica.

Des de la talaia dels meus gairebé 65 anys –i no sóc precisament un revolucionari-- estic en condicions de recordar, com a ciutadà normal, que el senyor Fraga va ser ministre d’un dictador, va manipular des del poder l’opinió pública, va donar el seu assentiment a penes de mort i en va ser defensor, i va col·laborar a trepitjar els drets humans, en especial els de reunió, pensament, associació, llibertat de consciència, manifestació i expressió sense que li tremolés ni la consciència ni un múscul de la cara. Que va tancar i obrir i censurar diaris, revistes i ràdios al seu arbitri. Que, fidel a l’imaginari d’animadversió espanyol a la diferència lingüística i cultural, va ser un home que públicament va dir coses tan dignes com que Catalunya havia de ser bombardejada periòdicament i que, per si calia, ell encara guardava el mosquetó per envair-nos si se n’esqueia la necessitat. Tot el que he escrit són fets indiscutibles i comprovables dels quals mai no va formular la més petita de les autocrítiques.

Ni va defensar la vida –partidari i consentidor públic de la pena de mort fins i tot en circumstàncies processals sense garanties—ni va defensar la civilització occidental de la seva època que es basava en els drets humans, la democràcia i la llibertat. Arribada la democràcia, Fraga, a més, va ser un símptoma d’allò que Valle Inclán va definir respecte de l’essència d’Espanya: “una deformació grotesca de la civilització occidental”. ¿Algú s’imagina que el ministre d’informació o propaganda –per al cas era el mateix—de l’Alemanya nazi, un tal Goebbels, hagués participat com a ministre d’un govern d’Adenauer al final de la guerra? O la de qualsevol ministre del govern de Vichy en els primers governs de la França alliberada? Doncs en la pell de brau això ha estat possible. I, a més, a l’hora de morir, la seva memòria incompleta ha gaudit de l’encens de mitjans, polítics i de la mateixa Església, cosa aquesta darrera que em fereix més íntimament atesa la meva condició de creient.

No, l’imaginari espanyol encara no és normal, ni occidental. Fa quatre dies que estem intentant arribar-hi. Massa sang en la nostra història, massa poder absolut, massa manca de sensibilitat i d’educació. Nosaltres no som ni França ni Alemanya en aquest sentit. Nosaltres ens assemblem més aviat als hereus de la barbàrie oriental on els responsables polítics dels qui van explotar, arruïnar i malmetre tres generacions i una societat sencera, són els líders diguem-ne liberals del nostre present.

Ho sento. Fraga va ser el nostre Goebbels, sense arribar als extrems de la brutalitat del nazi, i després va intentar esdevenir el nostre Putin. Per a sort nostra, només ho va poder ser de Galícia.