L'atzar

Un brillant catedràtic de la universitat de Harvard deia que la loteria era un impost sobre l’estupidesa humana. A base d’estimular l’ansietat de posseir de la nostra espècie, els poders públics havien instituït sistemes extraordinaris per recaptar impostos voluntaris sense que ningú se’n queixi. L’estupidesa de participar en les loteries rau, segons ell, en el fet que matemàticament és pràcticament del tot impossible que et toqui mai. Hi ha un ínfima possibilitat d’atzar, certament, que el nombre de la butlleta coincideixi amb la bola de la sort; però, matemàticament parlant, no toca mai a la immensa majoria de les persones que hi participen al llarg dels anys.

Pensava en aquesta “boutade” del professor de Harvard tot cavil•lant a propòsit d’una excel•lent conferència del físic David Jou sobre el darrer llibre de S. Hawking, obra de la qual Jou n’ha estat el traductor.

Al llarg de la conferència va resultar una evidència contundent que el món físic i, per descomptat, l’univers són d’una complexitat laberíntica i inabastable. I, en particular, l’existència de la vida en el nostre planeta és encara molt més complicada ja que s’han de mantenir una sèrie d’equilibris i d’invariants molt exactes perquè existeixi. Només que una de les lleis de la vida o de les invariants físiques s’alterés en una petita croma la vida hauria estat impossible. Hawking, a través d’una sèrie d’equacions enrevessades i en determinats supòsits, postula que no cal Déu per explicar el món. Tanmateix acaba el seu darrer llibre afirmant que si una de les seves hipòtesis de partença no era certa, tot el muntatge teòric exposat en el seu llibre es desmuntava.

En el col•loqui van sorgir les preguntes que més ens atabalen als humans que dediquem una petita estona a pensar. Què hi havia abans del Big Bang? A costa de què s’expandeix l’univers? Per què hi va haver un Big Bang? Etc. Una de les preguntes que se li van adreçar va ser sobre si creia que tot es podia explicar per l’atzar atès que la complexitat de l’existència del món i de la vida era tan extraordinària.

David Jou, si el vaig entendre bé, catedràtic de física i creient, va donar explicacions científiques sobre els perquès que se li adreçaven, ja que la dimensió religiosa creu que es troba en un altre àmbit de l’experiència. No li agrada barrejar ciència i religió. I, sí, era difícil d’argumentar que, si l’univers actual no era infinit –i ara com ara la física postula que no ho és—no hi hagués un principi d’intel•ligència superior creadora del cosmos... però és clar, sempre hi havia una possibilitat entre milers de milions de milions que tot plegat fos producte de l’atzar.

És el mateix que deia el professor de Harvard sobre la loteria.

Tot i que no hi hagi més que una molt minúscula possibilitat que et toqui la loteria, l’atzar pot fer que et toqui. És a dir: ara com ara, l’atzar no és pot eliminar del tot en l’explicació dels fets físics –o si més no d’alguns—com tampoc no es pot excloure, encara menys, de les ciències anomenades socials.

L’atzar com a explicació única d’un fet resulta improbable, però mai es pot considerar del tot impossible. I, a més, mai no es pot verificar.

Simplicitat i senzillesa

Una amable lectora del blog em fa saber que el que vaig escriure sobre la senzillesa i la simplicitat fa uns dies semblava extret d’un llibre de Walter Riso (L’art de ser flexible, pàgs. 120 i 121). Encara que jo vaig enfocar la qüestió des del punt de vista de l’aprenentatge i de la didàctica –tot aprenentatge ha de partir de la senzillesa clara i nua de la informació que es pretén fer entendre i aprendre—és cert que la filosofia subjacent al meu post coincideix amb les pàgines d’aquest conegut psicòleg. He de confessar que, tot i conegut, jo no el coneixia. I, per tant, difícilment el podia plagiar. Ara bé, les seves consideracions sobre la senzillesa i la simplicitat són d’una llum molt clara. Per tant no les glosso, simplement les esmento literalment perquè, si s’escau, les pugueu gaudir directament. Comença per citar el monjo budista Matthieu Ricard:

Tenir una ment senzilla no és ser simple. Al contrari, la senzillesa de la ment va acompanyada de la lucidesa. Igual que l’aigua permet veure el fons del llac, la senzillesa permet veure la naturalesa de la ment darrer els vels dels pensaments erràtics.

I ja després, de la seva pròpia collita ens diu:

Des del meu punt de vista, el que és “senzill” es diferencia del que és “simple” almenys en quatre aspectes:

• La simplicitat és insípida; la senzillesa és plena de gust i de bellesa intrínseca.
• La simplicitat és la ignorància d’un mateix sense ser-ne conscient; la senzillesa és l’oblit d’un mateix després de conèixer-se.
• La simplicitat és pesada, maldestra i disfuncional; la senzillesa és lleugera, àgil i funcional.
• El que és simple és perillosament estúpid; el que és senzill és meravellosament savi.

Com més senzilles és una ment, més s’il•lumina, més creix. Com més simple és una ment, més es tanca en ella mateixa.

Res a dir. Molt a aprendre.

Sant Andreu Jazz Band

Fa uns anys, en un dels concerts de la Locomotora Negra, vàrem convidar uns nois i noies molt joves, gairebé diria que eren nens, a participar en un parell de peces en el decurs de la nostra actuació. Em van sorprendre ja aleshores uns nois i noies de cinquè i sisè de Primària que tocaven la trompeta i el saxo amb una dicció jazzística tècnicament molt bona i amb una intenció gairebé madura. Havien entès vitalment el llenguatge del jazz clàssic i llegien partitura amb facilitat.

Enguany els he sentit, ja més crescudets, al Palau de la Música. Quan van arrencar amb la peça ellingtoniana “Harlem Air shaft” em vaig quedar atònit, admirat i profundament agraït! Que bé que tocaven! Aquells nois i noies, avui adolescents entre 13 i 16 anys coneixien i gaudien la música que més m’agrada! El jazz clàssic i el seu swing definitori havien passat a la següent generació! Només fa deu o vint anys semblava que era un passat “demodé” que ja mai més no ressuscitaria. Heus ací que hi ha veritats que no moren... perquè aquesta música és, per damunt de tot, veritat, surt de l’ànima, és sincera i expulsa la tristesa amb un sí a la vida ple de bon humor fins i tot en el blues més desolat. És estrany, certament, que els adolescents sentin aquest feeling... però els meus ulls i les meves oïdes em mostraven que no era impossible.

La perla de la sessió va ser una nena que encara no tenia 8 anys, senzilla, simpàtica, normal... que va sortir a cantar el famós estàndar “When you’re smiling”... Ja em va agradar que la cantés amb la veu natural, sense impostar, sortida de dins... però la meva perplexitat va adquirir nivells d’explosió nuclear quan vaig veure que entomava una trompeta normal i produïa un “solo” impecable –sense fallar cap nota—i, a més, amb intenció, amb una expressivitat pròpia del jazz clàssic... Una meravella!

Ha nascut aquesta manera de fer tan bona per generació espontània? Són nens i nenes prodigis? ¿Tenen una facilitat innata i s’han estalviat l’esforç de l’aprenentatge? Doncs no. Són nens i nenes normals, que han estudiat música, que s’han esforçat a fer les coses bé i que, per damunt de tot, han tingut un mestre gegantí: en Joan Chamorro. Heus ací l’únic secret!

En aquests temps que corren i en què tantes rucades es diuen sobre educació i aprenentatge, reconforta veure resultats que no encaixen en les teories. En Joan no ha estat un “mediador” entre els nens i el coneixement... en Joan, d’entrada, ha estat un músic excel•lent de jazz que toca la trompeta i, sobretot, els saxos amb swing i poesia alhora. I aquest saber que ell té l’ha transmès a uns alumnes que no el tenien. Sí, un bon mestre transmissor, aquest pecat contemporani que sembla que hem de bandejar... Sabia el que volia aconseguir perquè ell ho sabia fer (això d’entrada!); s’ha expressat amb poques paraules, ha proposat molts exemples d’audició i sobretot els ha fet exercitar moltíssim amb l’instrument en l’àmbit personal i en el col•lectiu. Els clàssics llatins ja ens ho deien: verba pauca, exempla multa, exercitatio plurimam, (paraules poques, exemples molts, i exercitar-se encara molt més ).

En fi, el mètode Guardiola, un cop més, ha procurat una excel•lència evident i ha mostrat que amb una certa selecció segons capacitats i interessos es pot aprendre molt més del que s’està aprenent.

Simple o senzill?

En la nostra vida quotidiana aprofitant els imprecisos contorns semàntics dels mots solem utilitzar “simple” com a sinònim de “senzill”. En una redacció ordinària aquesta sinonímia no és pas incorrecta. Tanmateix si utilitzem amb més precisió els significats en una classe universitària, per exemple, crec que no podem confondre el to amb què es vesteix la significació d’aquests dos adjectius. Crec que es pot veure clar si anem als substantius. ¿És el mateix el “simplisme” o "simplicitat" que la “senzillesa”? Oi que no?

M’he passat més de 40 anys de la vida intentant presentar informacions diverses de manera que siguin susceptibles de ser enteses i, si pot ser, apreses. En definitiva: he dedicat la meva vida a la didàctica. I, sigui quin sigui el grau de dificultat, la presentació d’un qualssevol contingut –ni que sigui una tesi doctoral—precisa d’una necessària esquematització de l’eix de significats que es mostren. La realitat és sempre molt complexa, certament. Però no podem accedir a la seva intel•ligibilitat des de la mateixa complexitat. Cal introduir-se a la complexitat a partir de l’esquema, de la senzillesa. Però no pas a partir del simplisme.

Quina diferència, doncs, atorgo a aquests dos substantius? El simplista creu que la complexitat de la realitat és equivalent a la simplicitat que manifesta. Per al simple, la realitat s’acaba o té el límit en l’esquema. Per al senzill, a la realitat s’hi accedeix a partir de l’esquema. L’esquema senzill és indispensable per pujar en el camí de la complexitat real. Però l’esquema és només el nucli genètic o dinàmic, el trampolí des del qual podem saltar a la realitat...

I no té res d’estrany que quan som immersos en alguna complexitat resulti que qüestionem l’esquema que ens hi va fer pujar i, en conseqüència, en proposem un altre. L’aventura del coneixement no és res més que això: caminar no pas per una seqüència de teories falses o incorrectes, sinó per un seguit de teories insuficients.

Saber i pensar

Llegeixo que al Regne Unit el nou govern conservador vol modificar el sistema educatiu tot posant l'èmfasi en l'increment dels coneixements. No cal ni dir que, si més no a la premsa, de seguida han destacat els professors i pedagogs que han posat el crit al cel. Es veu que això de proposar que els alumnes adquireixen més coneixements dels que tenen és un disbarat majúscul i un retorn al passat. No deixa de ser curiós que el fet que el Regne Unit no surti massa ben parat a l'informe PISA no ha motivat, segons que sembla, cap debat intens respecte dels reptes, deficiències i possibles millores del sistema educatiu.

Ignoro les característiques proposades pel govern conservador britànic en relació a la reforma del sistema educatiu. El que sí he llegit és la crítica des d'Espanya per part d'un prestigiós diari madrileny d'esquerres. Concloïa la seva crítica amb un dilema curiós. Segons ell calia triar entre el model "progressista" que es concretava en l'expressió "aprendre a pensar" i el model "conservador" que es descrivia com "l'acumulació de coneixements".

Confesso la meva perplexitat dins de la meva oceànica ignorància. ¿Es pot pensar sense saber? ¿No és pensa més i millor com més coneixements es posseeixen? ¿Es pot saber alguna cosa sense pensar?

Moreres i mimoses

Passem uns dies típics d’hivern, gairebé de llibre. Fa un fred que em recorda la meva infantesa en un pis gelat de l’Eixample barceloní. Època de penellons a les mans, braser sota les faldes de la taula camilla i una única i empudegant estufa de petroli...

El cel del nostre fred d’hivern és d’un blau acerat, elèctric. Els ocells s’hi retallen com si fossin dibuixats amb punta de burí. L’atmosfera és clara, llevat dels llocs aclofats per la boira. La sensació de la pell crea ràpidament un malestar general que convida a passejar poc i a mirar molt des de dins del cotxe o al darrera d'una finestra...

Em plau contemplar en aquest gener els arbres caducifolis com la morera, tot i que m’entristeix. Són la viva estampa de la mort. Si la morera, a més, està podada gairebé sembla un esquelet llenyós que ens parla del passat ufanós dels mesos d’estiueig. Sembla impossible, al gener, que tingui cap mena de futur... El passeig del poble és depriment. Ple de moreres resseques a banda i banda del camí central... Amb tot reconec que té una disposició plena de saviesa popular. A l’estiu aquestes moreres gronxen ombres damunt els qui prenen la fresca abans del capvespre; a l’hivern, aparentment vençudes, deixen passar la lleu i tèbia carícia del sol del migdia...

A la costa, el mar sembla que vulgui harmonitzar aquesta mena de derrota que tan bé simbolitzen la fosca i el fred. Quan no bufa el vent les aigües minven ben bé un pam deixant en el rocam un estatge d’algues i crustacis ressecs... Són les conegudes minves de gener. D’altra banda, si gires l’esguard a la muntanya et topes amb els arbres de fulla perenne, els quals ensenyen un verd seriós i endolat.

En aquest panorama l’únic punt que em sobta és el groc de la mimosa... Enmig de la mort que tot hivern proclama és l’única planta, que jo sàpiga, que floreix al gener. És la precursora de la primavera... la que ens avisa, en les pàgines del llibre de la natura, que al bell mig del fred i de la mort hi ha una tremolor de vida que es prepara per esclatar a la primavera i que pensa arribar a la glòria de l’estiu...

Potser té raó en Joel quan diu que, en el centre de tot pessimisme, cal sempre recordar que en el fred del gener floreix la mimosa.

Guardiola

Manifesto d’entrada que no segueixo el món de la competició esportiva i, a més, m’interessa molt poc per no dir gens. Considero desmesurada l’atenció i la despesa que es mou al voltant dels espectacles esportius així com les passions excessives que procura. Això no m’impedeix, però, valorar i reflexionar sobre l’efecte que l’estil de l’entrenador del Barcelona està tenint o pot tenir, sense pretendre-ho explícitament, en l’educació col•lectiva i, en especial, en els més joves. Afirmo des de fa temps que l’educació no és cosa exclusiva de l’escola sinó que és una responsabilitat de tots els sectors de la ciutadania. De vegades crec que fan més per l’educació els porters i guardes de seguretat a les discoteques i l’entrenador Guardiola que no pas els milers de mestres i professors del país.

En Pep Guardiola s’està convertint, mentre tingui èxits esportius l’equip que entrena, en un referent positiu. El més important: té èxit. El seu equip guanya i va el primer i, històricament, ha aconseguit el que no ha pogut assolir cap altre equip del món. ¿Per què és un referent que fins i tot fitxen com a reclam publicitari entitats financeres importants? En primer lloc, naturalment, per l’èxit. I en segon lloc per com sembla que l’aconsegueix. Quins principis aplica?

En primer lloc l’esforç personal dels jugadors. Com deia ell en una de les entrevistes posteriors a un partit, no castiga cap jugador per equivocar-se sinó perquè no s’ha esforçat prou. Sense esforç no hi ha possibilitat de triomf. En segon lloc l’estudi constant de totes les variables possibles abans d’arriscar una solució concreta. En tercer lloc el treball en equip. I, finalment, el domini de l’ego, la humilitat, el reconeixement del valor dels altres i l’absència de demagògia o d’enemics exteriors que expliquin els possibles errors o fracassos. Amb aquests ingredients en Pep Guardiola ha aconseguit l’excel•lència, aquesta paraula tan actual referida a l’educació del nostre país i que brilla espectacularment per la seva absència.

Si realment volem l’excel•lència –pot molt ben ser que no la vulguem i que preferim la cristal•lització de la mediocritat: és una opció legítima!—els ingredients són clars: esforç personal, constància, tenacitat, domini de l’ego, treball en equip, humilitat, valoració del contrari, reconeixement dels propis errors, esperit de superació i assumir el risc de competir. Suposo que cap filosofia educativa estaria massa en contra de tot plegat, si es vol l’excel•lència...

Ara bé: en Pep Guardiola no només assoleix l’excel•lència a base dels ingredients abans esmentats. En falta un: la tria dels millors i l’exclusió dels qui no encaixen, encara que siguin bons! Si algun jugador per bo que sigui no domina l’ego o no s’esforça prou i trenca l’equip és exclòs amb determinació. ¿Ho fem això en l’educació? Estimulem l’esforç, la sana competitivitat, el treball en equip i la responsabilitat de ser exclòs si no encaixes? No vull dir amb això que jo postuli l’elitisme i l’exclusió a les tenebres exteriors del qui no encaixa... En absolut! Simplement afirmo que si pretenem ser excel•lents cal mimar i potenciar els qui s’adapten a les situacions que fan possible l’excel•lència. I, per descomptat, s’han d’oferir vies importants als exclosos... Si l’equip d’en Pep Guardiola practiqués el tractament de la diversitat de les nostres aules tal i com ho fem, el Barça jugaria a tercera regional o més avall encara... Potser tots els jugadors estarien contents però tots serien mediocres... I de triomfs cap ni un.

Si volem l’excel•lència en educació no hi ha més cera que la que crema.