Justícia?

Un conegut novel•lista em va dir que havia iniciat una de les seves novel•les passant per davant de l’església de la Concepció de Barcelona. De cop i volta li va venir a la imaginació una persona que havia comès un crim i que s’hi anava a confessar. En la penombra del confessionari es va acusar davant del sacerdot d’haver comès el crim, que se’n penedia i que es proposava no tornar a matar ningú mai més. El sacerdot, a banda de les consideracions de rigor, li va imposar com a penitència que s’havia de lliurar a la justícia.

--No hi crec en la justícia, pare –li va dir el penitent—
--I com és això? –li va preguntar el sacerdot—
--Perquè sóc jutge.

Un vell enunciat defineix justícia com la decisió de tribuere cuicumque suum secundum ius (donar o atribuir a cadascú el que li pertany d’acord amb el dret). I dret, si no ho recordo malament, era ars boni et aequi, que jo traduïa als meus alumnes quan explicava Roma, com ‘l’art o tècnica del que és bo i igual o equitatiu’. És a dir: que en la font de qualsevol dret hi ha d’haver inherent una idea de bondat que faci igual els humans, que els tracti de la mateixa manera.

Aquests dies bona part dels mitjans europeus se senten cofois perquè el Tribunal Superior de Justícia de La Haia judica els crims del serbi Roman Karadzic. I no diré jo que no estigui bé. Però un cop més hem de reconèixer que es jutge un criminal perdedor. Es van jutjar en el pasat els nazis perquè van perdre però ningú va jutjar ni les atrocitats dels soviètics ni, encara menys, atrocitats com el bombardeig de Dresde pels aliats. Avui també només jutgem els perdedors: ningú diu res, per exemple, dels crims afrosos del dictador del Sudan o del de Birmània, molt superiors en nombre i crueltat als del ex-líder serbi.

I ara vénen els jocs de la Xina. I aquí és on em salta l’escàndol. Per als qui tenen la formació de la meva generació hem de convenir que la Xina és una botifarra de la Història: una dictadura de comunistes que està portant el desenvolupament del país amb sistemes capitalistes amb el to més salvatge del món pel que fa a beneficis extrems d’uns pocs, a agressions al medi ambient difícils de pair i amb un absolut menyspreu dels drets humans. I tots els països contents, els jocs seran els “millors de la història” –frase que des de Barcelona ja es diu al final de tota aquesta parafernàlia que ja no té res a veure ni amb els jocs sagrats de l’antiga Grècia ni amb l’esperit del baró de Coubertin—els líders somriuran amb aquella amabilitat despòtica oriental que els caracteritza i tots cap a casa amb el llit calent.

I en canvi no direm res d’una aberració contra els drets humans absolutament escandalosa com ho és el fet que als atletes participants als jocs se’ls ha fet signar un paper conforme que no faran cap declaració sobre política en general i sobre els mateixos drets humans en particular. ¡I jo , ingenu de mi, que em pensava que els drets humans eren irrenunciables! Doncs no, si vols participar en aquests jocs has de signar aquesta renúncia (segons informació que he extret dels diaris).

Ah! I tots somriurem i ens emocionarem amb una medalla de més o de menys d’aquest o de l’altre que hauran aconseguit superar ves a saber quina marca per dècimes de segon. Però, per exemple, ningú no pensarà amb Liu Shaokun, oi?

--Qui és aquest?

Doncs Liu Shaokun és un mestre de la ciutat de Deyan que va ser detingut el 25 de juny i que ha estat condemnat a anar a un camp de reeducació (¿Algú se’n recorda que a la Xina, en la més vella tradició comunista, es reeduca en un camp a qui no pensa com els jerarques?)

--Però alguna cosa deu haver fet oi?

Sí, ha estat acusat de “sospitós del delicte d’incitar a la subversió”. (Curiosament jo em pensava que no era just condemnar ningú només per sospites).

--Sí, però què ha fet exactament?

El seu delicte ha estat penjar a internet fotografies de les escoles ensorrades durant el terratrèmol que va sacsejar algunes regions de la Xina el passat 12 de maig. El 25 de maig Liu Shaokun va ser detingut per “expandir rumors i destruir l’ordre social” (es veu que la veritat d’una fotografia és un rumor i que les imatges poden destruir l’orde social). La font d’aquesta informació és la fiable associació Humans Rights in China (HRIC). El delicte de Liu va ser no deixar passar per alt que fa només dos mesos el terratrèmol amb epicentre a Sichuan va fer 90.000 morts o desparaguts dels quals 10.000 van ser nens que van morir en enfonsar-se les escoles.

A mi no em preocupa ja Liu, sinó tots els Lius i Lies de la Xina de les quals no en sabem ni l’existència.

No, jo no sóc jutge, però tampoc no em crec la justícia dels humans. Només em crec en la disfresa de justícia que els qui tenen el poder poden exercir sobre els vençuts. ¿Com voleu que estigui content?

Carpe diem?

Poques llatinades són tan citades avui com carpe diem, literalment “fes la collita del dia”. El vers d’Horaci (Odes, 11,8) diu exactament:

Carpe diem quam minimum credula postero,

que es podria traduir per aprofita el dia no confiïs gens en el demà. Aquesta frase s’utilitza sovint com a resposta única davant de l’enigma i de la pregunta sobre el sentit de la vida. Ens invita a no preocupar-nos pel futur i a prescindir inclús de tot projecte. L’únic que val, doncs, és gaudir el present tant intensament com es pugui.

Curiosament aquesta proposta no és original d’Horaci. El mateix Jesús a l’evangeli de Mateu ens diu textualment no us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps (Mt 7,22). O sigui que la proposta és tan clàssica com cristiana!

En d’altres moments de la història aquest postulat vital, sobretot escrit al final de la vida de qui ho diu, ha estat expressat a través de la poesia. Així, per exemple, el mateix Pierre Ronsard en un dels seus més celebrats sonets a Helena li ve a dir que no s’estigui del gaudi present i que no esperi a ser vella moment en què, probablement, li recarà no haver “collit avui les roses de la vida”. Perquè quan serà vella, el poeta que la celebra (i que potser l’estima i la desitja), ja no serà altra cosa que un fantasma sense ossos. La veritat és que m’agrada més Ronsard que no pas Horaci:

Je serai sous la terre et fantôme sans os;

Par les ombres myrteux je prendrai mon repos;

Vous serez au foyer une vieille accroupie,

Regrettant mon amour et votre fier dédain.

Vivez, si m’en croyez, n’attendez à demain;

Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie.

En definitiva:us recarà el meu amor i el vostre orgullós menyspreu... viviu, creieu-me, no espereu a demà; colliu des d’avui les roses de la vida.

De fet postular el carpe diem és una de les respostes al sentit. Com diria d’una manera més elaborada avui Nicolàs Grimaldi: Som aquí: el sentit de la vida consisteix a la vegada a mantenir la vitalitat igual com un foc i a propagar-la igual com un incendi. (...) Com es pot comunicar aquesta vitalitat? De dues maneres, no n’hi ha més. Tots les coneixem. Són l’amor i el treball.

La meva pregunta continua, però, obsedint-me. ¿És possible viure el present sense projecte i sense pensar gens en l’endemà? Ho crec del tot impossible i no tant per grans consideracions metafísiques sinó per la mateixa experiència del present com a temps. En primer lloc perquè el treball pressuposa continuïtat i projecte i l'amor fins i tot la recerca de l'eternitat!

I en segon lloc, perquè el present, l’ara, és només un punt entre l’enyorança i el somni.

La tomatera i la trascendència

Netejant avui els rengles de l’hort, m’he aturat un cop més al costat de la meva tomatera. I no he pogut evitar un altre cop de parlar amb ella. Està tan ufanosa! El tema de la nostra conversa ha versat sobre el telos o sentit del que fem en aquesta vida. Li he explicat que si hagués de resumir didàcticament un inici sobre aquesta qüestió sembla que hi ha dues posicions clares i excloents. La meva tomatera, però, m’ha dit que n’hi havia una d’intermèdia. En fi, anem a pams!

La meva tomatera i jo

Per a alguns la vida no té sentit, és un atzar incognoscible i irrepresentable davant la qual qualsevol pregunta rebota sense resposta. En defintiva: tot plegat és absurd, és a dir, la vida no té ni cap ni peus. I probablement els qui postulen aquesta valoració tinguin dos arguments sòlids per sustentar-la. D’una banda, com deia en el post darrer, la contingència, el fet que tot sigui sobrer. De l’altra, els límits de la raó per aclarir aquesta pregunta sobre el per a què vivim. El problema més gros d’aquesta opció és la dificultat de distingir el que està bé i el que està malament i, sobretot, el fet que ser incongruent pot resultar una conseqüència lògica de creure’s absurd.

Per a d’altres –i aquí s’hi inclouria bona part de les tradicions religioses i místiques de la humanitat—el sentit es trobaria en la transcendència, un altre mot que costa de pair i que s’utilitza massa sovint sense aclarir exactament el que hi volem dir. ‘Transcendir’, etimològicament, vol dir “ultrapassar pujant”, és a dir, anar enllà del que ens permeten afirmar els sentits i les evidències, o bé les conclusions lògiques que a partir d’elles es poden obtenir. Quan diem que alguna circumstància o fet és “transcendent”, pretenem descriure que els esmentats fets o circumstàncies va molt més enllà dels seus límits espacials o temporals. L’obra musical de Bach, per exemple, ha transcendit la seva vida i la seva època. Conèixer una determinada persona pot resultar "transcendent" en el decurs de la biografia personal, és a dir, que el seu impacte va més enllà del coneixement adquirit.

Els estudis sobre fenomenologia de la religió coincideixen a afirmar que el fenomen religiós en la humanitat neix de la consciència que tenim els humans que algú, alguna o alguna cosa ens transcendeix. I l’experiència mística sembla confirmar la possibilitat d’accedir, enllà del que sentim i vivim, a una vivència superior on ens sentim particularment en pau i amb una estranya plenitud (Xavier Melloni, Escletxes de Realitat, 2007). Aleshores el sentit i el per a què de la vida es troben en aquesta realitat que es troba enllà, tant mentre vivim, com, sobretot, quan morim. Aquesta realitat que existeix enllà del que és quotidià i normal seria el fonament tant del sentit com de l’ètica. És més: aquesta realitat, com hem dit, és accessible a través de la meditació o de determinats exercicis ascètics; i de vegades pot ser que la mateixa divinitat, sense que un ho pretengui, es posi en contacte personal amb algun humà (el cas més clàssic seria la famosa conversió de Sant Pau).

Un moment de la conversa

Més o menys és tot això el que li he comentat in extenso en la sessió d’horta d’avui. Quan he acabat de perorar sobre el sentit m’he mirat la tomatera i li he etzibat:

--Si pensessis i tinguessis consciència quin seria el telos o sentit del que fas?

I resulta que, amb una veu vegetal i verda, la tomatera m’ha respost. No, no estic sonat, insisteixo... però avui m’ha respost.

--Els humans sou molt complicats! El sentit de la vida és inherent a ella mateixa. El meu sentit de la vida com a tomatera és ben senzill: durar, créixer, alimentar-me i reproduir-me tant com pugui. Sé que continuaré en les tomateres que naixeran de mi, de les llavors que faré.

M’ha semblat que la tomatera ignorava que els seus tomàtecs ens els cruspirem a casa i no crec que cap gen dels seus passi a la segona generació. Però he callat, perquè no m’agrada molestar, ni tan sols a la tomatera.

--A més, no només intento durar, créixer i reproduir-me, sinó que com dieu vosaltres, si jo tingués sentiments, intentaria sentir-me tan viva com em fos possible en tot moment. Sou uns pallussos, si fóssiu tomateres veuríeu que a la vida hi ha dues fites que en caracteritzen el sentit: propagar-se i sentir-se a si mateixa. ¿Què més voleu? El màxim plaer consisteix a poder mobilitzar tota l’energia sense cap altre fi, sense cap més fita que la de sentir la vida amb tanta o més intensitat com aquesta es gasta i es difon.

He de reconèixer que m’he quedat atònit. Avui la tomatera tenia xerrera i ha continuat impertèrrita.

--Has vist com ens passem a reproduir-nos?

--Sí, sempre m’ha semblat excessiu això de fer tants milers de llavors com si no us refiéssiu prou de les que realment són necessàries.

--No és malfiança... És el sentit de la vida, que dieu els humans! ¿No et sembla contagiosa aquesta vida que s’excedeix i es desborda d’ella mateixa en una altra? El sentit de la vida és viure amb la màxima intensitat possible, de manera desbordant, excessiva, com jo... d’aquí vosaltres en diríeu que en neix una ètica de l’alegria.

I ha callat.

Mig convençut en aquesta mena de carpe diem de tomatera he continuat treballant el seu rengle. Al final hi havia dues tomateres mudes, mig resseques. En agafar els minúsculs tomàtecs vermells he vist que tenien la taca negra. Els he llançat. Les tomateres s’estaven morint a poc a poc sense que jo hi pugui fer res. El seu projecte de vida ha fracassat abans d’hora. I no semblaven pas massa cofoies...

Si em parlessin, ¿també em citarien l’ètica de l’alegria o l’exuberància de la vida per ella mateixa?

Quan s’ha fet fosc he deixat l’hort. I mentre pujava escales amunt he vist que aquesta posició intermèdia no m'acabava de convèncer. Encara m'hi apuntaria si l'exhuberància de la vida fos, si més no, igual en totes les tomateres.

Com diria en Joaquim Sala, la pregunta pel sentit, no pot ser despreguntada.

La tomatera i la contingència de l’ésser

Tornem-hi amb la tomatera d’ahir (vegeu post del 24 de juliol). Avui, a l’estona pacífica de l’hort, quan oblido els ritmes estranys a què ens té sotmesos la tecnologia actual, l’he acabat d’endreçar: ben asprada, lligada a la part alta de la tija, ufanosa, amb molts poms de tomàtecs per pisos alguns dels quals ja ben envermellits... Me l’he mirada amb admiració i no voldria pas que em prenguéssiu per sonat, però fins i tot he tingut ganes de parlar-li.

Li hauria dit alguna cosa així com, ves, tot i la teva ufana, podries no haver existit. Si la llavor de la qual has nascut hagués anat a parar a pedres o el tomàtec on aquesta s’encabia hagués estat cruspit per qualsevol humà, ara no series aquí. Sí, hauria continuat, no et preguntes pel sentit de la vida i tampoc no et preocupa pensar que no ets necessària. ¿Ja ho saps que podries no haver existit?

Evidentment la tomatera s’ha mantingut impassible i indiferent a la meva conversa i no m’ha contestat. Probablement no m'hauria entès ja que per a ella l’únic que l’importava era que era, i que durava el suficient per créixer i passar, en la mesura del possible, a una altra generació de tomateres. I per assolir aquestes finalitats aprofitaria tot el que estigués al seu abast sense cap prejudici moral. Bé, de fet té sort perquè ni tan sols pensa i em dóna de parer que potser la felicitat absoluta, en el sentit més genuí del terme, només pot ser possible en la més absoluta de les estultícies. Però d’això en parlarem un altre dia.

En acabat aquest diàleg frustrat, em vaig quedar en silenci una llarga estona mirant la meva tomatera platònica... i de sobte vaig recordar antigues classes de filosofia quan em parlaven de la contingència de l’ésser. No recordo si aleshores ho vaig entendre pas massa bé. Però avui el diàleg frustrat amb la meva tomatera m’ho ha fet veure amb diafanitat. La tomatera no és necessària i podria no haver existit. Jo tampoc. Jo tampoc sóc necessari i podria no haver estat. Aquest caràcter sobrer de tot el que existeix –de fet ni tan sols l’univers és necessari tot i que no queda pas clar que pugui no haver existit!—és exactament això: la contingència. Dir que som contingents vol dir que som sobrers, que podríem no haver estat i que en qualsevol moment podem deixar de ser. Ens plagui o no, pura condició humana. Una mica fotut, no trobeu? Perquè si tot és sobrer, si tot podria no haver estat i si tot pot deixar de ser sense previ avís, ¿on trobar un sentit? ¿Voleu dir que a l’Occident no són ja molts els qui saben aquest secret i que, a falta de sentit, es dediquen al pur carpe diem?

Darrerament s’ha posat molt de moda entre les frases políticament correctes dir que tots som necessaris però ningú no és imprescindible. A banda que no s’ha entès el concepte de contingència si es diu això (¡ningú no és necessari!) i per tant no és procedent formular aquesta expressió en ambients mínimament intel·lectuals com ho és una facultat universitària, la frase en el sentit més tout court és falsa. De fet hi ha molt poca gent necessària. I si algú és necessari, és a dir, cal per cobrir una necessitat concreta que no es pot satisfer sense la seva presència, aleshores aquest algú resulta imprescindible. Necessari i imprescindible, doncs, poden ser sinònims, cosa que semblen ignorar els qui pronuncien aquesta expressió.

I si premem una mica més el ventre semàntic de la paraula, ens trobarem que sí que hi ha persones imprescindibles, com l'Eva o com el Fernando, sense l’existència de les quals algunes vides no haurien experimentat algun dels seus possibles sentits. Per tant gairebé gosaria dir que si bé ningú no és necessari, sí que hi ha alguna persona que resulta imprescindible.

No sé pas que me’n diria de tot això la meva tomatera.

Tomatera

Avui, treballant a l’horta i remenant un tomatera m’ha vingut al cap la particularitat, que pot ser desesperant, de la condició humana. Cap animal o cap vegetal –aquesta mateixa tomatera que tenia entre mans—s’interroga sobre el que ha de ser. Potser algun animal dubta sobre el que ha de fer en algun moment segons l’entrenament i l’instint. Però no crec que existeixi cap animal ni cap vegetal, cap ésser viu, en definitiva, que s’interrogui sobre el que ha de ser. Les persones som els únics éssers de l’univers conegut per als quals no n’hi ha prou amb viure per acomplir el fet de viure.

Recordava, mentre asprava una altra tomatera, una lectura molt antiga: Semillas de contemplación del monjo cistercenc nord-americà Thomas Merton. Recordo que la primera frase d'aquest llibre em va impactar tant que encara la recordo ara: Un arbre dóna glòria a Déu essent precisament el que és: un arbre. Nosaltres, els humans, per arribar a donar algun dia glòria a Déu –en el llenguatge d’aquest eximi monjo cistercenc—hauríem de començar per dir-nos a nosaltres mateixos què som. I per ser alguna cosa ens cal donar sentit al que fem. Heus ací la diferència amb la resta dels éssers vius.

El sentit de la vida, la finalitat o l’ordre de l’existir, haurien, en principi, de trobar-se en la mateixa vida. No m’imagino la tomatera d’aquesta tarda plantejant-se que potser li fóra millor haver nascut llimoner. O que potser li anirien millor les coses si fos una pebrotera. La seva missió és arrelar fort, durar, i esclatar exageradament en la rerproducció. Si fóssim com els altres éssers vius la pregunta pel sentit no en tindria (de sentit). Perquè viure, des del moment en què som un projecte inicial, consisteix a durar i a créixer per poder reproduir-nos. I aquí s’acaba el bròquil. El sentit de la vida, llevat dels humans, es troba en la vida mateixa.

Però heus ací que de la vida ha sorgit un ésser tan excèntric i tan desnaturalitzat que s’ha fet filòsof. I és més: no pot deixar de ser-ho encara que sap pràcticament des de l’inici del seu exercici mental que la seva raó tard o d’hora s’estavellarà al mur. I aleshores no tindrà més remei que creure en alguna cosa o bé narcotitzar-se o plantejar-se clarament el suïcidi.

Curiós, l'humà. Tanmateix prefereixo ser aprenent de filòsof que no pas tomatera.

Estimar

Et va dir, com la cosa més natural del món, que no podia fer la tasca que li encomanaves perquè havia de dedicar la jornada a un company que estava molt malalt. En cap cas t’ho va dir com si fos una cosa excepcional. Per a l’Eva, atendre una persona que no és directament parenta seva, era una cosa normal, que s’havia de fer. I no era només l’Eva, segons et va dir, la qui ho feia sinó que era tot un grup de l’empresa on treballava el qui feia torns per ajudar-lo. I que consti que aquest ajut, tal com me’l va descriure, no consistia en una simple companyia tranquil•la, sinó en un seguit de tasques dures que precisaven dedicació constant.

Potser l’Eva no se n’ha adonat, però t’has quedat profundament impressionat. En primer lloc t’ha despertat admiració: en els temps que corren aquestes mostres de solidaritat no són la norma. Ho saps prou bé: tothom s’escaqueja per poc que pugui. Si algú s’ha d’encarregar de vetllar un malalt, et diran, ha de ser l’estat o la família... Ultrapassar l’excusa fàcil –jo ja pago impostos que se n’encarregui una institució pública—i la remissió al nucli familiar suposa coratge, un coratge que molts no tenim. És bo admirar aquells que són millors i més forts que nosaltres perquè marquen el camí als qui som més vulgars.

Però en segon lloc, pensant-hi una mica, l’admiració ha crescut encara més perquè l’Eva i els seus col•legues no fan un simple acte de solidaritat. Sovint la solidaritat sempre té un component de donar i rebre: avui jo ho faig per a tu, demà, si em cal, ho faràs per mi. No, no és aquest el cas de l’Eva i dels seus col•legues de feina! En cap cas, n’estic segur, ha sorgit aquest do ut des en la perspectiva de la seva actitud i de la seva dedicació a la persona que pateix.

No, l’Eva i els seus companys han mostrat en la seva actitud i en la seva disponibilitat una dimensió humana consistent a donar –sigui el seu temps, sigui la seva companyia, sigui la seva acció pràctica—sense esperar absolutament res a canvi. La pura gratuïtat de donar i donar-se. En definitiva: un exemple a seguir i una prova més que hi ha persones dignes d'una alta, gran i reconeguda categoria humana.

El que fan l'Eva i els seus col·legues ens dóna el significat exacte del que vol dir la paraula estimar.

¿D'on vénen les coses?

Passejaves lentament pel carrer i, tot rumiant sobre l’arrel grega d'Occident, et va venir al cap aquella classe que vas fer, ja fa molts anys, en el primer de BUP, per introduir la unitat didàctica de Grècia i intentar motivar-ne l’estudi. Eren temps aquells que avui constitueixen un imaginari daurat. Tenies 42 alumnes premuts en una aula i mai no tenies problemes d’ordre. Sabien callar i escoltar; no tenien mòbils ni altres ginys sonors i no estaven posseïts per aquesta mena de neguit estrany d'avui que impedeix l’atenció, el silenci i l’escolta.

Sí, ho recordes de manera nítida. Vas entrar a l’aula expressament amb una cara més seriosa del que era habitual. Ells i elles tot i haver entrat, com sempre, continuaven xerrant. Tu, sense badar boca, vas deixar els llibres i altres estris al damunt de la taula, vas agafar el guix de la pissara i hi vas escriure la següent frase en grec, amb lletres exageradement grosses:

αρχη των παντών υδώρ

Es va començar a fer silenci. Vaig sentir algun alumne que deia en veu baixa “això és rus”. En acabat d’haver escrit la frase a la pissarra, em vaig retirar una mica, vaig aixecar els braços i vaig llegir el text en veu alta perquè em sentís tothom: arjé ton pantón udor. I a continuació em vaig inclinar davant la frase com si fos un monjo en el moment de cantar el Glòria Patri al final d’un salm en el cor. No cal dir que en aquells moments el silenci de l'aula es podia tallar amb un ganivet.

En acabat em vaig girar -- tots els alumnes estaven atònits (sens dubte alguns es devien pensar que jo no hi era tot)-- i els vaig dir amb un to de veu solemne i descaradament teatral:

--Aquesta és la primera frase de la qual nosaltres som fills. Per tant, en sentit d’acatament i reverència ara us anireu aixecant per files i ordenadament fareu com jo: us inclinareu davant la frase mentre jo la llegeixo.

I així va ser. Ja van començar a veure per la meva cara que hi havia una certa subtilesa humorística i de seguida van entrar en el joc. Tota la classe, ara ja distesa, i tornant a arrencar petites converses i rialles va passar per davant la frase inclinant-se mentre jo anava recitant-la en veu alta. Un cop asseguts i recuperat el silenci els vaig demanar si algú sabia què volia dir aquesta frase tan important. Evidentment ningú no ho sabia. Jo els la vaig traduir:

--"El principi de totes les coses és l’aigua". I això ho va dir el primer filòsof de la història, Tales de Milet, el del teorema que estudieu a matemàtiques.

Per descomptat que alguns ja em van dir que això no s’entenia o que no era veritat. Aleshores va ser el moment en què els ho vaig reconèixer en part.

--No, no és cert. El principi de les coses no és l’aigua. L’interessant de la frase és que una persona es va preguntar d’on venien les coses. I pensant i raonant va dir que venien de l’aigua. Fixeu-vos-hi: ens fem una pregunta general, ¿d’on ve tot plegat?, a continuació pensem i finalment ens contestem: de l’aigua i en donem les raons.

Aleshores vaig repartir un paper ciclostilat (per si algú que em llegeix no sap que és el ciclostil l’informo que era un sistema de reproducció de textos a tinta fet a través d’un clixé picat amb la màquina d’escriure i posat al damunt d’una màquina... no res, la prehistòria!) amb el text d'Aristòtil a la seva Metafísica (I 3, 983b), una mica arregladet perquè l’entenguessinen en el qual es refereix a Tales:

“Hi ha d’haver alguna cosa, sigui única o múltiple, de la qual es generin les altres coses i que continuï estant a dins d’elles. Respecte de quina sigui aquesta cosa inicial o principi Tales va dir que era l’aigua perquè la terra és sobre l’aigua i l’aliment de totes les coses és sempre humit. (...) Les llavors de totes les coses tenen sempre naturalesa humida i l’aigua és per a les coses humides el principi de la naturalesa”.

--- Fixeu-vos que Tales en preguntar-se per l’origen de les coses no contesta parlant d’un mite com per exemple el matrimoni de dos déus Tetis i Oceà, sinó que fa l’esforç de buscar l’explicació a partir de la realitat mateixa.

Vaig aclarir-me un xic la veu i vaig concloure:

-- Els grecs van ser els primers que es van preguntar per les coses i van intentar respondre’s pensant racionalment per les coses mateixes. Havia nascut el que ells en van dir 'episteme' i que nosaltres anomenem ciència. Nosaltres som hereus del pensament científic. Per això hem d’estudiar Grècia perquè en som directament fills i sense ells hauríem estat una altra cosa.

--Però que les coses vénen de l’aigua no és veritat –va afirmar la Joana--.

--Tens raó, no és cert. Però nosaltres no estudiarem Grècia pel grau de veritat de les seves idees sinó perquè és l’actitud que ha fet l’Occident. Si avui pots anar amb avió o tenim la vacuna de la verola ho devem a aquella actitud que va començar am Tales.

¿Creus que seria possible avui una classe així en un ambient de 3r de la ESO? Tenien només 15 anys i d'això no fa pas tant de temps.