Sobiranisme i nacionalitat europea

Suposant que Catalunya, democràticament i pacífica, esdevingués independent, ¿perdríem els catalans la nacionalitat espanyola i europea? Segons les lleis actualment vigents no. D'acord amb el que diu un eminent professor de dret de la Universitat de Barcelona (especialista en estrangeria i ciutadania europea) els catalans som des del nostre naixement espanyols d’origen. La constitució espanyola prohibeix expressament (art 11,2) que es pugui perdre la nacionalitat com a sanció. Així, doncs, suposant que ens féssim independents fóra il·legal que ens retiressin la nacionalitat espanyola com a sanció només pel fet que s'adopti una nova superestructura política.

A més els catalans tenim el privilegi de la ciutadania europea, cosa que ens atorga uns drets individuals derivats del Tractat de la Unió Europea. Això inclou el dret de moure’s lliurament per tots els estats de la Unió (inclosa Espanya, naturalment).  En el Tractat de la Unió no està previst que es pugui “perdre” la ciutadania europea per part d’aquells que la tinguin.

Què li podria esdevenir a la població espanyola que viu a Catalunya en el cas que per voluntat sobirana nasqués un nou estat europeu? Doncs que, segons les lleis internacionals i la constitució continuaríem tenint el passaport espanyol i a la vegada continuaríem tenint la ciutadania europea. Posats a forçar les coses, segons les lleis actualment vigents, podríem fins i tot tenir la doble nacionalitat que és legal segons Espanya per als països que formen part, geogràficament i culturalment, del concepte de països iberoamericans tal i com passa ara amb Portugal, Andorra, Filipines i els sefardites. Ho permet la constitució i el propi codi civil. Potser algun dia els catalans poden deixar de ser espanyols, però mai podran deixar de ser ibèrics i per tant tindran dret a tenir la doble nacionalitat, a més de la del suposat nou estat.

No hi ha precedents de la secessió o naixement d’un nou estat a la Unió Europea; però tampoc hi ha precedent que els qui ara gaudeixen de la ciutadania espanyola i europea la perdin com a càstig o sanció, cosa d’altra banda prohibida per la sacrosanta constitució espanyola.

Per tant no siguem catastrofistes. Segons les lleis les coses són prou clares i quan no ho són només és qüestió de voler-se entendre.  Com a ciutadans de la Unió els catalans es poden moure lliurament dins l’Europa dels 27 i podrien votar i ser votats en les eleccions municipals si residissin a Madrid, Sevilla, Londres o Berlín. Fins i tot, com diu el professor Eduard Sagarra podrien tenir la doble nacionalitat legal encara que no hi hagués un conveni entre Espanya i el possible nou estat europeu.

Una altra cosa és que, com deia el meu pare, advocat, el dret internacional públic no existeixi en termes de justícia, ja que no són més que formulacions dels qui tenen el poder per dominar. Si no convé a la potència que té el poder la llei internacional, doncs es canvia al seu favor i ja està.

Si els neuròlegs ja han descobert que les emocions són la base de la raó, no tinc motius per pensar que les emocions ferides  i expressades a través dels estats no acabin formulant la llei que els convingui. 

No, senyor Wert

No m'agrada parlar tant directament de política en aquest blog. Tanmateix ho faig perquè vostè, senyor Wert, ha fet unes declaracions que falten a la veritat, mostren que no coneix la realitat i, a més, les ha proferit amb un to que ofèn. 

En primer lloc no és cert que els llibres de text i el Departament d'Educació es dediquin sistemàticament a adoctrinar l'alumnat català vers l'independentisme. Sóc autor de llibres de text d'història un dels quals, amb el mateix contingut i amb més o menys afegits segons cada autonomia, s'utilitza tant a Catalunya com a la resta d'Espanya. Els llibres d'història es basen en l'exposició de fets --que ningú mai no ha dit que aquests llibres siguin falsos-- i en interpretacions d'aquests fets que depenen de la historiografia que cada autor tria. En cap cas he pretès adoctrinar. 

D'altra banda, creure que els milers de mestres i professors catalans pensen i senten igual i apliquen amb entusiasme la primera consigna que emana del Departament d'Ensenyament fa riure. ¿No ho veu que és humanament impossible i inviable? Per sort nostre, entre els mestres i professors de Catalunya n'hi ha de moltes menes, idees i conviccions polítiques. Intentar homogeneïtzar les aules és literalment impossible. No som, per sort, a Corea del Nord. Tenim i exercim la llibertat de càtedra. 

Em temo  que si creu que a través de les classes d'història a Catalunya covem l'independentisme --cosa que no és certa -- l'intent de la seva llei d'homogeneïtzar i espanyolitzar (un cop més se'ns diu que només hi ha una manera de ser espanyol i una sola llengua que mereix aquest qualificatiu) sembla que pretén que interpretem a l'escola la història d'una manera única i oficial. És a dir: vostè pretén adoctrinar. No ho aconseguirà perquè avui dia l'escola ja no és tan important com abans per transmetre ideologia política com tampoc ja no és un element imprescindible de socialització el servei militar obligatori. En un context de llibertats i d'accés a una ventall ampli de tecnologies de la informació a l'abast de tothom, crear identitats a través de l'escola està condemnat al fracàs. Fixi's que les úniques institucions que, legítimament,  proposen un adoctrinament --les escoles religioses-- amb l'acord dels pares que hi envien els seus fills, solen ser un rotund fracàs en aquest aspecte. Vostè ho hauria de saber. Si fos veritat que a través de l'escola es pot adoctrinar en un sentit únic, els joves i ex-alumnes d'escoles religioses anirien massivament a missa el diumenge i s'identificarien de ple amb la religió catòlica. Tothom sap que això no és així. Doncs igualment s'esdevé en el cas del nacionalisme català. El sobiranisme no passa ja per l'escola... l'existència d'aquest imaginari sobiranista que tant sembla que el cou es deu a raons més complexes i profundes. No el canviarà amb una modificació del programa d'història a la Secundària. 

Ha dit, a més, que ha fet una nova llei d'educació per tal de "espanyolizar els nens catalans". ¿No s'adona que afirmant això ens està dient que els nens catalans no són espanyols?  No sona això a aquella frase d'Esperanza Aguirre contra l'OPA de Gas Natural a Endesa, segons la qual s'havia d'impedir de totes totes perquè la companyia elèctrica quedés en "territorio nacional"? Gas Natural no era "territori nacional" perquè tenia la seu a Catalunya, segons que es desprèn d'aquelles declaracions, oi? 

Aquesta sola frase, "espanyolitzar els nens catalans", ja fa que alguns catalans ens sentim tractats com si fóssim una colònia que cal assimilar i aculturar. Això fereix, sap? Si, a més, es diu amb arrogància petulant, ofèn. 

Fractura social

Un dels arguments que els unionistes de dins i de fora de Catalunya utilitzen amb més força contra els sobiranistes consisteix a alertar de la possible fractura social del país. Si això fos cert –que no dic que no ho pugui ser—voldria dir que aquell segment de població que és unionista se sentiria desemparat, ferit o marginat en una suposada Catalunya  sobirana. Jo no m’apunto a considerar certa l’existència d’aquesta fractura social; o, en tot cas, si es produís, no crec que fos majoritària atès el comportament habitual de la nostra societat.

El que em preocupa d’aquest argument dels unionistes és que es dóna per suposat que per evitar la fractura social no hi ha altre remei que els sobiranistes es neguin a si mateixos tant l’expressió del seu dret com la seva realització. En definitiva que hagin d’estar sotmesos a perpetuïtat, fins i tot en el cas que siguin majoria.

En una democràcia madura –la nostra no ho és—aquest argument hauria de superar-se en virtut precisament de l’exercici democràtic.  No hi ha cap comunitat humana que sigui homogènia i arreu trobarem persones, emocions i sentiments diversos que s’expressen i es volen regir d’una determinada manera que no és comuna amb les altres.  Per solucionar això només hi ha una via: preguntar en vot directe, lliure i secret al col·lectiu sencer del país què vol ser o per quina solució opta. Un cop sabut això només queda el joc d’acceptar la majoria com a idea de futur en el curt termini (fins a les properes eleccions) i respectar la minoria.

A les campanyes electorals els diversos líders polítics es diuen coses que freguen l’insult amb una passió i, de vegades, amb una ràbia que sembla que mai més no s’hagin de dirigir la paraula.  I a l’endemà de les eleccions hi ha disgustos i alegries segons quins siguin els resultats però no es produeix cap fractura social.

L’argument de la fractura social –suposant que s’esmenti amb bona fe--  és fal·laç.  Suposa que, a perpetuïtat, encara que siguin majoria, els sobiranistes s’han de reprimir emocions, idees i voluntats de futur en funció d’una minoria. Això és democràticament parlant intolerable. Com ho seria l'inrevés: si realment els unionistes són majoria, els sobiranistes han d’acatar la voluntat popular. Insisteixo: preguntem, votem i acceptem els resultats.  

Que no sigui veritat aquella dita del vell anarquista de la meva joventut que no votava mai perquè em deia “les urnes no serveixen per a res perquè quan poden servir per a alguna cosa les prohibeixen”. 

Constitució

En els temps que vivim aquestes setmanes la constitució espanyola del 1978 s'esgrimeix en els debats com una mena de tabú intocable que fins i tot es considera previ a la idea de democràcia. Les constitucions democràtiques i flexibles  s'adapten al llarg del temps a la realitat. Per això es permeten dir A i  No-A segons les circumstàncies socials i històriques. I això no és pas una contradicció. En poso un exemple. 

Els EUA tenen la mateixa constitució política des del seu naixement com a estat independent (la del 1778). El Tribunal Suprem dels EUA --que també exerceix de Tribunal constitucional-- l'any 1877 va considerar constitucionals les lleis segregacionistes de l'estat de Mississipi i, per extensió, les posteriors de tots els estats del Sud. A la dècada dels 50 dels segle passat, en canvi, en virtut de la mateixa constitució, les va considerar inconstitucionals. Això és un exemple de constitució democràtica i flexible, tot el contrari de la nostra que, amb el temps, s'assembla cada dia més, en l'imaginari espanyol, als principis fonamentals del "movimiento", que eren inalterables i eterns. Això darrer ho dic no pas en els termes en què està formulada la constitució del 1978 sinó en la seva adaptació i interpretació per part dels aparells de l'Estat i dels partits polítics espanyols. 

Sóc dels qui vaig votar la constitució del 1978. Veient, però, com s'ha interpretat en els darrers temps ara no l'hauria pas votada. Va ser un pacte de consens perquè tothom s'hi sentís mínimament còmode. Com va dir un cop Herrero de Miñón, un dels seus pares, si una constitució no és consens i es transforma en una arma llancívola deixa de tenir sentit. I és exactament això el que està passant o el que ja ha passat. D'una banda per a l'espanyolisme més ranci és una mena de Torà intocable, especialment quan es tracten temes d'Euskadi i de Catalunya. Però quan convé es canvia en un cap de setmana a base de pactes secrets entre les cúpules dirigents dels dos grans (PSOE i PP que en aquest cas són mimèticament idèntics). Així s'ha fet recentment i també quan va convenir que el servei militar deixés de ser obligatori en temps del senyor Aznar. Només faltava per postres que el tribunal constitucional --ja profundament desprestigiat-- anul·lés a la pràctica l'Estatut darrer. Sigui quina sigui l'enginyeria jurídica que s'articuli, que 10 senyors es puguin passar per l'arc del triomf una llei aprovada per dos parlaments i un referèndum és un acte netament dictatorial que no té res de democràtic. 

No és la crisi econòmica només la que ha encès els ànims d'una part del poble català. És l'acumulació constant d'una ferida emocional de fons i de llarga durada. Avui queda clar que aquells ciutadans i ciutadanes de Catalunya que senten i pensen el país com jo no podem considerar com a nostra aquesta constitució perquè no ens permet ser com som i com volem ser. Això no vol pas dir que no hi hagi molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya que ja estiguin bé essent espanyols i en la situació actual. En democràcia només hi ha una solució davant d'aquest conflicte: un referèndum amb vot lliure, secret i directe. I si són més els qui volen ser a Espanya tothom ho ha d'assumir. De la mateixa manera a la inversa. I aquí s'acaba democràticament el problema. Tampoc la constitució del Canadà contempla la possibilitat de referèndums de secessió dels estats i, per imperatiu democràtic, ha consentit dues vegades referèndums d'autodeterminació al Quebec. I els secessionistes els han perdut tots dos. I tothom ha assumit els resultats. Democràcia és exactament això.

Si fora d'aquí volen entendre de debò el que ha passat a Catalunya, aniria bé que, en comptes d'amenaçar, insultar i fer por, algú a Espanya llegís amb calma Isahia Berlin. 

Aigua

Hi he parlat sovint per qüestions de feina. Presideix una ONG sense subvenció, petita, que des de fa uns anys es preocupa i s’ocupa del desenvolupament d’una única aldea africana. M’explica la tasca que hi fan i com, de mica en mica, aconsegueixen elements bàsics de benestar, sobretot escolars i mèdics que es van consolidant any rere any. Quan es desplaça a aquesta aldea sol portar capses de galetes que reparteix entre els nois i noies de l’escola. Queda admirada de com ningú no comença a menjar fins que no està tot repartit i els alumnes han observat que no li falta cap galeta a ningú (o el got de llet amb cacau). Es veu que ho fan sempre. Mostren instintivament una solidaritat admirable. El poc que es té s’ha de repartir equitativament.

Després d’haver-hi parlat no puc deixar de lamentar l’hipercriticisme europeu. Fins i tot aquells que de manera silenciosa es dediquen als altres a través de les ONGs han de ser criticats pel fet que les seves obres no tenen continuïtat. Potser sí que hi ha casos que són així. Heus ací, però, un exemple on la solidaritat humil i menuda funciona amb eficiència i amb continuïtat. Una tasca que ajuda moltes persones a millorar el seu nivell de vida situat precàriament en la pura supervivència.

Tenia raó. No demana res, ni dóna lliçons. Però quan parla d’aquests temes solidaris que porta entre mans no s’està de dir que a l’Occident, si més no, hauríem d’agrair cada dia que per l’aixeta surti aigua potable i que puguem triar si la volem freda o calenta. Per a molts milions de persones això és un luxe que no tenen a l’abast.

És cert: l’Esperit “vessa sobre tota carn...”, sigui quina sigui la creença de cadascú. 

Pedagogia

He llegit aquests dies, en els meus escassos temps morts, el llibre de Josep Sallarès i Camps Memòries familiars i anecdotari sabadallenc (2009). És un llibre sense pretensions on l'autor, empresari jubilat, exposa els seus records de manera més o menys desordenada. És una lectura suau i, a voltes, fins i tot divertida. Josep Sallarès va néixer el 1934 i els seus primers records daten, doncs, de la fi de la guerra civil i dels començaments del franquisme. Com va dir Ibàñez Escofet aquesta mena de llibres són "els maons de la història". 

Crec que val la pena descriure un d'aquests "maons". A les pàgines 271 i 272 explica que monsenyor Jaume Tresserra, bisbe emèrit de Solsona, li va comentar que a la conferència episcopal espanyola els seus col·legues, és a dir els senyors bisbes, eren incapaços d'admetre la diversitat de llengües dins de l'Estat espanyol fins al punt que un bisbe espanyol, bon amic seu, li va etzibar un dia: pero vamos a ver Jaime, no me digas que tus homilías las haces en catalán y es más, no me cabe en la cabeza de que tu reces en catalán. 

Aquestes anècdotes, en coincidir amb la pròpia percepció, es transformen en categoria i obliguen a reflexionar. No, ja no cal fer pedagogia. En primer lloc perquè se suposa que l'interlocutor és prou gran i format --com ho és en principi un bisbe--  per poder entendre un fet diferencial lingüístic.  No hauria de caldre fer pedagogia d'un fet tan obvi com ho és la dignitat i el dret d'una llengua, sigui la que sigui, sobretot si ens adrecem a persones amb prou capacitat per superar els estereotips d'un imaginari col·lectiu. En segon lloc cal constatar que hi deu haver alguna resistència genètica en l'imaginari espanyol majoritari contra la qual no hi ha ni paraula ni argument que valgui. O potser som nosaltres els culpables de parlar una llengua diferent que, per motius ocults a la ciència cognitiva, emet virus perillosos que generen automàticament anticossos invencibles. I nosaltres, apa, tossuts i inconscients, ens dediquem a infectar les ments dels habitants de l'Estat... 

Tampoc podem fer cap guerra lingüística perquè ja se sap que en una guerra de llengües, com en qualsevol guerra, es verifica sistemàticament el romanç següent: 

Vinieron los sarracenos

y nos molieron a palos; 

que Dios ayuda a los malos

cuando son más que los buenos. 

Així, doncs, no sé si ens en sortirem i ignoro si acabarem esllomats a bastonades... en tot cas una cosa queda clara: no cal perdre el temps en pedagogies. 

Anomia social

D'unes setmanes ençà estic aprenent a ser avi. En el decurs d'aquest aprenentatge, entre d'altres aspectes, he hagut de saber com circular per la ciutat amb un cotxet d'infants amb el meu nét assegut a dins. Jo tenia la idea que, habitualment, sortir de casa portant el cotxet del meu nét no havia de suposar un perill especial. M'equivocava. Resulta que els ciclistes, que des de fa uns anys inunden la ciutat, semblen estar exempts del codi de circulació i, a més de saltar-se els semàfors vermells o anar en contra-direcció, entenen que les voreres dels vianants són també vies de circulació de bicicletes sense límit de velocitat. Així, doncs, he après que abans de treure el cotxet de la porteria de casa he de treure el nas a banda i banda per assegurar-me que no baixa a tota velocitat un qualsevol ciclista. 

Com és lògic els meus passeigs amb el nét m'han dut, molt més que abans, a freqüentar els parcs urbans durant llargues estones. A les seves entrades hi ha tot d'indicacions normatives clares en bé de la comunitat. Així, per exemple, els gossos han d'anar lligats de la corretja del seu amo a tots els parcs que he visitat; en alguns no està permès trepitjar la gespa; a gairebé tots no està permès jugar a pilota, etc...  M'ha sorprès observar que en els darrers temps deu haver sortit alguna nova normativa de l'alcaldia o de la conselleria d'interior segons la qual les normes dels parcs urbans són indicatives, suggeridores o potser només estètiques. Els gossos campen sols, fan les seves necessitats on els sembla, la gent s'estira o s'asseu a la gespa en espais on està clarament prohibit, fins i tot hi passen bicicletes o s'hi organitzen partits de futbol de canalla preadolescent arbitrades per adults que se suposa que en són els responsables. 

El cas és que he observat amb detall que les normatives ciutadanes, si més no als parcs urbans, no es compleixen. No hi ha agents de l'autoritat per fer-les complir, ni tampoc hi ha ciutadans més o menys responsables que exigeixen als infractors que les compleixin. Assegut a un banc, al costat del meu nét, no puc deixar de pensar que vivim en una certa anomia social, és a dir, que hi ha normes col·lectives en bé de tots que no es compleixen. I no passa res. ¿Té res d'estrany que en els àmbits més macroeconòmics tampoc no es compleixin si als seus protagonistes els ve de gust? Entre l'incompliment sistemàtic d'una norma d'un parc a una estafa com la de Bankia hi ha un diferència de grau, però no de gènere. D'això no se'n diu decadència? 

A l'escola bé ensenyem què volen dir els símbols de les normes de convivència ciutadana. Un cop més, però, una cosa és saber què volen dir i una altra de molt diferent complir-les.  El rol de l'escola en la formació de valors és molt limitat. S'ha dit molt i és cert: per educar un nen o nena cal tota la societat sencera. Si no educa la societat, l'escola s'ha de limitar com a molt, i encara!, a la instrucció.