Constitució

En els temps que vivim aquestes setmanes la constitució espanyola del 1978 s'esgrimeix en els debats com una mena de tabú intocable que fins i tot es considera previ a la idea de democràcia. Les constitucions democràtiques i flexibles  s'adapten al llarg del temps a la realitat. Per això es permeten dir A i  No-A segons les circumstàncies socials i històriques. I això no és pas una contradicció. En poso un exemple. 

Els EUA tenen la mateixa constitució política des del seu naixement com a estat independent (la del 1778). El Tribunal Suprem dels EUA --que també exerceix de Tribunal constitucional-- l'any 1877 va considerar constitucionals les lleis segregacionistes de l'estat de Mississipi i, per extensió, les posteriors de tots els estats del Sud. A la dècada dels 50 dels segle passat, en canvi, en virtut de la mateixa constitució, les va considerar inconstitucionals. Això és un exemple de constitució democràtica i flexible, tot el contrari de la nostra que, amb el temps, s'assembla cada dia més, en l'imaginari espanyol, als principis fonamentals del "movimiento", que eren inalterables i eterns. Això darrer ho dic no pas en els termes en què està formulada la constitució del 1978 sinó en la seva adaptació i interpretació per part dels aparells de l'Estat i dels partits polítics espanyols. 

Sóc dels qui vaig votar la constitució del 1978. Veient, però, com s'ha interpretat en els darrers temps ara no l'hauria pas votada. Va ser un pacte de consens perquè tothom s'hi sentís mínimament còmode. Com va dir un cop Herrero de Miñón, un dels seus pares, si una constitució no és consens i es transforma en una arma llancívola deixa de tenir sentit. I és exactament això el que està passant o el que ja ha passat. D'una banda per a l'espanyolisme més ranci és una mena de Torà intocable, especialment quan es tracten temes d'Euskadi i de Catalunya. Però quan convé es canvia en un cap de setmana a base de pactes secrets entre les cúpules dirigents dels dos grans (PSOE i PP que en aquest cas són mimèticament idèntics). Així s'ha fet recentment i també quan va convenir que el servei militar deixés de ser obligatori en temps del senyor Aznar. Només faltava per postres que el tribunal constitucional --ja profundament desprestigiat-- anul·lés a la pràctica l'Estatut darrer. Sigui quina sigui l'enginyeria jurídica que s'articuli, que 10 senyors es puguin passar per l'arc del triomf una llei aprovada per dos parlaments i un referèndum és un acte netament dictatorial que no té res de democràtic. 

No és la crisi econòmica només la que ha encès els ànims d'una part del poble català. És l'acumulació constant d'una ferida emocional de fons i de llarga durada. Avui queda clar que aquells ciutadans i ciutadanes de Catalunya que senten i pensen el país com jo no podem considerar com a nostra aquesta constitució perquè no ens permet ser com som i com volem ser. Això no vol pas dir que no hi hagi molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya que ja estiguin bé essent espanyols i en la situació actual. En democràcia només hi ha una solució davant d'aquest conflicte: un referèndum amb vot lliure, secret i directe. I si són més els qui volen ser a Espanya tothom ho ha d'assumir. De la mateixa manera a la inversa. I aquí s'acaba democràticament el problema. Tampoc la constitució del Canadà contempla la possibilitat de referèndums de secessió dels estats i, per imperatiu democràtic, ha consentit dues vegades referèndums d'autodeterminació al Quebec. I els secessionistes els han perdut tots dos. I tothom ha assumit els resultats. Democràcia és exactament això.

Si fora d'aquí volen entendre de debò el que ha passat a Catalunya, aniria bé que, en comptes d'amenaçar, insultar i fer por, algú a Espanya llegís amb calma Isahia Berlin. 

Aigua

Hi he parlat sovint per qüestions de feina. Presideix una ONG sense subvenció, petita, que des de fa uns anys es preocupa i s’ocupa del desenvolupament d’una única aldea africana. M’explica la tasca que hi fan i com, de mica en mica, aconsegueixen elements bàsics de benestar, sobretot escolars i mèdics que es van consolidant any rere any. Quan es desplaça a aquesta aldea sol portar capses de galetes que reparteix entre els nois i noies de l’escola. Queda admirada de com ningú no comença a menjar fins que no està tot repartit i els alumnes han observat que no li falta cap galeta a ningú (o el got de llet amb cacau). Es veu que ho fan sempre. Mostren instintivament una solidaritat admirable. El poc que es té s’ha de repartir equitativament.

Després d’haver-hi parlat no puc deixar de lamentar l’hipercriticisme europeu. Fins i tot aquells que de manera silenciosa es dediquen als altres a través de les ONGs han de ser criticats pel fet que les seves obres no tenen continuïtat. Potser sí que hi ha casos que són així. Heus ací, però, un exemple on la solidaritat humil i menuda funciona amb eficiència i amb continuïtat. Una tasca que ajuda moltes persones a millorar el seu nivell de vida situat precàriament en la pura supervivència.

Tenia raó. No demana res, ni dóna lliçons. Però quan parla d’aquests temes solidaris que porta entre mans no s’està de dir que a l’Occident, si més no, hauríem d’agrair cada dia que per l’aixeta surti aigua potable i que puguem triar si la volem freda o calenta. Per a molts milions de persones això és un luxe que no tenen a l’abast.

És cert: l’Esperit “vessa sobre tota carn...”, sigui quina sigui la creença de cadascú. 

Pedagogia

He llegit aquests dies, en els meus escassos temps morts, el llibre de Josep Sallarès i Camps Memòries familiars i anecdotari sabadallenc (2009). És un llibre sense pretensions on l'autor, empresari jubilat, exposa els seus records de manera més o menys desordenada. És una lectura suau i, a voltes, fins i tot divertida. Josep Sallarès va néixer el 1934 i els seus primers records daten, doncs, de la fi de la guerra civil i dels començaments del franquisme. Com va dir Ibàñez Escofet aquesta mena de llibres són "els maons de la història". 

Crec que val la pena descriure un d'aquests "maons". A les pàgines 271 i 272 explica que monsenyor Jaume Tresserra, bisbe emèrit de Solsona, li va comentar que a la conferència episcopal espanyola els seus col·legues, és a dir els senyors bisbes, eren incapaços d'admetre la diversitat de llengües dins de l'Estat espanyol fins al punt que un bisbe espanyol, bon amic seu, li va etzibar un dia: pero vamos a ver Jaime, no me digas que tus homilías las haces en catalán y es más, no me cabe en la cabeza de que tu reces en catalán. 

Aquestes anècdotes, en coincidir amb la pròpia percepció, es transformen en categoria i obliguen a reflexionar. No, ja no cal fer pedagogia. En primer lloc perquè se suposa que l'interlocutor és prou gran i format --com ho és en principi un bisbe--  per poder entendre un fet diferencial lingüístic.  No hauria de caldre fer pedagogia d'un fet tan obvi com ho és la dignitat i el dret d'una llengua, sigui la que sigui, sobretot si ens adrecem a persones amb prou capacitat per superar els estereotips d'un imaginari col·lectiu. En segon lloc cal constatar que hi deu haver alguna resistència genètica en l'imaginari espanyol majoritari contra la qual no hi ha ni paraula ni argument que valgui. O potser som nosaltres els culpables de parlar una llengua diferent que, per motius ocults a la ciència cognitiva, emet virus perillosos que generen automàticament anticossos invencibles. I nosaltres, apa, tossuts i inconscients, ens dediquem a infectar les ments dels habitants de l'Estat... 

Tampoc podem fer cap guerra lingüística perquè ja se sap que en una guerra de llengües, com en qualsevol guerra, es verifica sistemàticament el romanç següent: 

Vinieron los sarracenos

y nos molieron a palos; 

que Dios ayuda a los malos

cuando son más que los buenos. 

Així, doncs, no sé si ens en sortirem i ignoro si acabarem esllomats a bastonades... en tot cas una cosa queda clara: no cal perdre el temps en pedagogies. 

Anomia social

D'unes setmanes ençà estic aprenent a ser avi. En el decurs d'aquest aprenentatge, entre d'altres aspectes, he hagut de saber com circular per la ciutat amb un cotxet d'infants amb el meu nét assegut a dins. Jo tenia la idea que, habitualment, sortir de casa portant el cotxet del meu nét no havia de suposar un perill especial. M'equivocava. Resulta que els ciclistes, que des de fa uns anys inunden la ciutat, semblen estar exempts del codi de circulació i, a més de saltar-se els semàfors vermells o anar en contra-direcció, entenen que les voreres dels vianants són també vies de circulació de bicicletes sense límit de velocitat. Així, doncs, he après que abans de treure el cotxet de la porteria de casa he de treure el nas a banda i banda per assegurar-me que no baixa a tota velocitat un qualsevol ciclista. 

Com és lògic els meus passeigs amb el nét m'han dut, molt més que abans, a freqüentar els parcs urbans durant llargues estones. A les seves entrades hi ha tot d'indicacions normatives clares en bé de la comunitat. Així, per exemple, els gossos han d'anar lligats de la corretja del seu amo a tots els parcs que he visitat; en alguns no està permès trepitjar la gespa; a gairebé tots no està permès jugar a pilota, etc...  M'ha sorprès observar que en els darrers temps deu haver sortit alguna nova normativa de l'alcaldia o de la conselleria d'interior segons la qual les normes dels parcs urbans són indicatives, suggeridores o potser només estètiques. Els gossos campen sols, fan les seves necessitats on els sembla, la gent s'estira o s'asseu a la gespa en espais on està clarament prohibit, fins i tot hi passen bicicletes o s'hi organitzen partits de futbol de canalla preadolescent arbitrades per adults que se suposa que en són els responsables. 

El cas és que he observat amb detall que les normatives ciutadanes, si més no als parcs urbans, no es compleixen. No hi ha agents de l'autoritat per fer-les complir, ni tampoc hi ha ciutadans més o menys responsables que exigeixen als infractors que les compleixin. Assegut a un banc, al costat del meu nét, no puc deixar de pensar que vivim en una certa anomia social, és a dir, que hi ha normes col·lectives en bé de tots que no es compleixen. I no passa res. ¿Té res d'estrany que en els àmbits més macroeconòmics tampoc no es compleixin si als seus protagonistes els ve de gust? Entre l'incompliment sistemàtic d'una norma d'un parc a una estafa com la de Bankia hi ha un diferència de grau, però no de gènere. D'això no se'n diu decadència? 

A l'escola bé ensenyem què volen dir els símbols de les normes de convivència ciutadana. Un cop més, però, una cosa és saber què volen dir i una altra de molt diferent complir-les.  El rol de l'escola en la formació de valors és molt limitat. S'ha dit molt i és cert: per educar un nen o nena cal tota la societat sencera. Si no educa la societat, l'escola s'ha de limitar com a molt, i encara!, a la instrucció. 

L'última vegada

El cap de setmana passat vaig ser per última vegada a Santes Creus i a Poblet com a professor d'una assignatura universitària. Fa més de vint anys que faig aquesta sortida dins de matèries relacionades amb la història de l'art o en la gestió del patrimoni. Vaig començar a fer-les com a catedràtic d'institut per als alumnes de l'antic COU. L'acabo com  catedràtic d'universitat en un màster de formació del professorat de secundària en geografia i història. La primera vegada que vaig anar a Santes Creus i aquesta darrera pràcticament no s'assemblen de res si no és per l'objecte d'estudi. Cada any hi he anat modificant alguna cosa... Al final el producte didàctic crec que ha quedat definitivament afinat.

Des que sóc a la universitat he comptat sempre en aquestes sortides amb la participació activa d'un excel·lent didacta: en Josep Baluja, un dels creadors i impulsors del Camp d'Aprenentatge "Monestirs del Cister". Tot i jubilat des del curs passat la seva intervenció, gratis et amore, en aquesta darrera sessió ha estat literalment magnífica. 

La darrera sortida de la meva vida com a professor universitari va anar com una seda. No vàrem tenir cap contratemps. Bona part del mèrit es deu a l'alumnat: joves amb ganes d'aprendre, i amb passió per esdevenir professors,  la majoria dels quals no estaven obligats a participar en aquesta sortida. En deixo constància en la imatge.

Com sempre vaig arribar a casa molt cansat. Amb una estranya satisfacció i amb una pau interior carregada de nostàlgia. Més de vint anys quedaven enrere. No sé què haurà quedat en els alumnes que hi han passat al llarg de tants cursos. És sempre el dubte de la nostra professió. Personalment confesso que he aspirat només a ser-los una mica útil. 

A partir de l'octubre passaré a la condició d'emèrit, una forma suau d'anar-me jubilant. No tinc, doncs, altre projecte de futur que aprendre a viure els diversos presents que se'm regalin de propina. Aquesta última sortida m'ha fet sentir ben endins que l'essencial de la meva vida professional ja ha estat fet. Només pot quedar, potser, algun serrell. 

"Los pocos y los muchos"

Mentre em dedicava a endreçar els llibres de la meva biblioteca em va caure a les mans un relativament recent manual de ciència política titulat precisament Principios básicos de Política (Cefatex Internacional, Florida, 2004). L'original s'ha publicat en anglès tot i que l'autor es diu Francisco José Moreno. És un llibre petit que s'utilitza a diverses facultats dels EUA per iniciar els alumnes en la ciència política. Té gairebé forma catequètica amb enunciats numerats i breus acompanyats de tant en tant amb una cita d'un clàssic de les ciències polítiques.

El primer capítol porta per títol “Los pocos y los muchos”. Us asseguro que no és un acudit, sinó que es tracta d’un autèntic manual universitari. A mi m'ha colpit llegir-ho de nou perquè em resulta d'una evidència lacerant si ho contrasto amb la realitat dels nostres dies. Copio el primer capítol en castellà, la llengua original, perquè em sembla que té més suc.

1. Los que toman decisiones, gobiernan.

2. Las sociedades están organizadas sobre una fase de desigualdad: los pocos toman las decisiones que afectan a los muchos. (+ cita David Hume que us estalvio)

3. El número exacto de los pocos, su extracción, la forma en que se adueñan de las decisiones, su estilo de regir, y las razones que ofrecen para justificar su dominio, son elementos cambiantes. Lo que no cambia es el hecho de que los pocos gobiernan a los muchos  (+ cita de Alexander Hamilton)

4. Los pocos que rigen pueden provenir de uno o más sectores de la comunidad; su ejercicio puede ser breve o prolongado; su título a regir, aceptado o impugnado; las circunstancias en que rigen, pacíficas o violentas; su reemplazo, armonioso o controversial; pero los pocos son siempre pocos.

5. El poder engendra privilegio. Los pocos que toman las decisiones gozan de más de su parte proporcional de las cosas buenas de la vida, cualesquiera sean las cosas buenas de la vida en sus comunidades.

Suposo que resulta molt difícil no verificar a la pràctica que el que diu aquest text és cert, sigui quin sigui l'àmbit de poder (civil, religiós, militar, etc.). Sóc dels qui entén molt bé que el poder comporti privilegi. El que no entenc i no vull justificar és que el poder continuï engendrant privilegi, especialment econòmic, un cop ja no es té. Llegir a la premsa com viuen, i amb quins privilegis, les persones que han  tingut poder polític a Espanya --i com intenten continuar influint en les decisions quan ja no estan legitimats per les urnes-- em produeix basques, sobretot en aquests moments de depressió econòmica i social que estem vivint. 

Luri un cop més!

Per a totes les persones que es dediquen a la instrucció pública i reglada Greogrio Luri constitueix, a hores d’ara, un referent sòlid imprescindible. Ja sé que “referent” i “imprescindible” són termes una mica gastats ja que s’utilitzen massa respecte de llibres, films i altres propostes artístico-culturals. M’és igual: els utilitzo en el seu sentit més genuí. Repeteixo: el pensament de Luri, avui, és imprescindible –no dic pas únic—per als qui maldem de fa anys per reintroduir el sentit comú en l’ensenyament reglat.

Gregorio Luri és un cas excepcional. No crec que ningú tingui el seu mateix perfil professional i intel·lectual. Diplomat en magisteri i dedicat a fer de mestre molts anys. Doctor en pedagogia i professor de Secundària en un institut públic la resta de la seva vida professional fins a la jubilació. Crec que té tota l’autoritat per parlar de l’ensenyament i fer la crítica del munt de beneiteries i rucades, amb aparença de dignitat teòrica i progressista, que s’imparteixen en les Facultats d’Educació i que inspiren, amb els resultats que tots coneixem, els documents i lleis orgàniques referides al món d’escoles i instituts.

Luri ens ha fet un regal preciós: el seu darrer llibre és una meravella. (Per una educació republicana. Escola i valors. Barcino. Barcelona: 2012). Crec que som molts els qui pensem que les teories de moda i les idees força que avui regeixen oficialment el món educatiu fan aigües per molts costats I que l’escola catalana en particular presenta un gavadal de bones intencions i uns resultats relativament poc avaluats que desdiuen dramàticament les finalitats que es pretenen assolir. Per primer cop, els qui sentim i pensem així disposem d’un tractat sòlid, ric, amb bibliografia actual i amb coneixement de causa teòrica i pràctica per articular una bateria d’arguments en pro d’una escola autènticament de progrés que construeixi un futur basat, sí, en els valors, però com a conseqüència dels bons hàbits i del coneixement de les disciplines. I que moltes de les paraules que avui entabanen el món educatiu (projectes, interdisciplinarietat, saber fer, aprendre a aprendre, ensenyar i avaluar per competències, etc.) són reis que es passegen despullats a la vista de tothom. Per fi hi ha algú que té el coratge de fer-nos veure, sense por, la nuesa, de vegades frívola per ben intencionada que sigui, de tants mots grandiloqüents i aparentment savis que s’utilitzen avui en el món de la didàctica i de la pedagogia.

D’una banda la crítica: l’escola és valuosa; la moral no pot ser absolutament relativa; el constructivisme no és un dogma d’obligada creença i d’obligat compliment... I, de l’altra, les propostes: s’ha de garantir la transmissió del saber; cal proporcionar a tots els alumnes una cultura general de continguts i no només de presumptes procediments; cal educar en el pluralisme però no en el multiculturalisme; cal coordinar el sistema educatiu amb el productiu i dir-ho sense por; cal entrenar per al silenci, la postergació del desig, i per sobreposar-se a les frustracions; cal estimular el coratge, l’atenció, l’exercici sostingut; cal diferenciar l’argument de l’opinió i fomentar bases sòlides per argumentar bé; cal valorar les assignatures i les disciplines com a contingut essencial per a l’educació; cal objectivar l’esforç i l’interès i, finalment, cal ser cordialment crític amb les paraules santes: pensament crític, creativitat i espontaneïtat... Cal en definitiva fer vàlida i possible una autèntica meritocràcia.

Crec que tots els qui ens dediquem a la didàctica trobarem en aquest llibre una font inextingible de reflexió i pràctica (cadascú en el seu àmbit). A més el text està escrit tan bé que es llegeix gairebé com una novel·la per poc que estiguem interessats en l’educació dels nens i joves i vulguem, realment, un futur millor i més ben educat. ¡¡Com m’agradaria que els responsables polítics encarregats de dissenyar i gestionar el futur de l’educació tinguessin aquest llibre com la capçalera de tot el que realment cal fer i refer!!