Sofriment

El budisme ho postula d’una forma contundent com un primer principi: la vida és sofriment. No sembla pas que l’experiència ho pugui desmentir. És cert que la vida és enlluernadora, que per regla general ningú no vol morir i deixar de viure i que maldem per gaudir de bona salut. Tanmateix tothom sofreix amb més o menys intensitat encara que es pugui observar també que hi ha persones amb un alt grau de felicitat, les quals semblen tenir l’estranya capacitat d’expulsar la tristesa de la seva ànima i fins i tot de fer agradable la vida dels altres. No fa pas gaire vaig contemplar un home que suava felicitat per tots els porus de la pell! Era un home feliç i sabia crear felicitat al seu voltant, sense cap mena de dubte! Malgrat tot, si sumem l’experiència personal amb el que sabem de la vida en el passat i en el present el sofriment supera de molt el benestar i el bé. Lluís Duch ho assevera amb rotunditat: el mal és inevitable, el bé només és possible.

També la religió cristiana, en general, respecte del sofriment parteix d’una visió relativament pessimista. Davant del mal evident que sura per tota vida –mal físic, mal moral, mal psíquic, mal atzarós, mal buscat, mal fet als altres volent o sense voler...-- el cristianisme sosté que els humans som éssers mancats, caiguts en la feblesa, en la vulnerabilitat i en la ignorància com a conseqüència del pecat original. Tots naixem, com diu el catecisme catòlic, amb un pecat contret (no pas comès), que de manera misteriosa passa de pares a fills. El mal, doncs, és consubstancial a la humanitat i només es pot superar en una altra vida després de la mort.

Per al budisme el sofriment de la humanitat prové de la distància que hi ha entre el desig i la realitat. Si volem no patir en aquest món, el budisme ens marca tota una sèrie de camins orientats no pas a obtenir satisfacció del desig sinó a eliminar-lo. Sempre m’ha estranyat que modernament, en el marc de la civilització occidental, alguns exercicis nascuts en la pràctica del budisme, com el ioga i una forma de meditació determinada, tinguin una relativa presència i fins i tot un cert èxit. I dic que m’estranya perquè la civilització occidental està basada, si més no en els darrers dos segles, no només en la satisfacció del desig sinó en la creació de nous desigs com a carburant necessari per fer funcionar la màquina de la producció i del consum.

Fa poc que he estat avi. He tingut ja l’experiència de tenir el meu primer nét en braços i m’he sentit inundat de tendresa. És un moment, clarament, de gran felicitat, de bé... I durant molts anys he sentit el desig de ser avi. Doncs bé: no veig que renunciar al desig de ser-ho m’hagués fet feliç; tampoc acabo d’entendre que aquella cosa tan dolça, tan feble, tan poca cosa que dormia en els meus braços... ja des d’ara tingui una taca original que explica no només el que ell pot patir, sinó fins i tot una part del mal de la humanitat.

El sentit i l’origen del mal és desesperadament insoluble, t’ho agafis pel cantó que t’ho agafis.

Joves i espiritualitat

Ens inunda un allau d’informacions diàries, tantes que em fa la impressió que les oblidem al minut següent. Debats encesos d’avui són oblidats per sempre a l’endemà. Tal vegada sigui per servitud professional, el cas és, però, que no m’agrada que algunes informacions em passin per davant sense reflexió i sense transformar-se en algun tipus de coneixement. Així, per exemple, l’actualitat d’avui ens situa molt lluny de la visita del Papa de Roma a Madrid a mitjans d’agost. En canvi, a mi m’agrada retornar-hi de tant en tant amb la distància i la tranquil·litat que produeix mirar-se el passat amb calma tot pensant-hi un xic.

Vagi per endavant que a mi no m’agraden les concentracions massives. Tant me fa que siguin manifestacions per una causa justa, espectacles esportius, aplecs festius o concentracions religioses. Quan hi he participat he experimentat, d’una banda, un canvi important i provisional en les meves emocions (que no m’agrada), i de l’altra, la gernació de persones em produeix una certa claustrofòbia. M’ofega. En definitiva: m’ho passo malament. Tampoc m’agrada idolatrar una persona, ni que sigui el Sant Pare el qual, al cap i a la fi, ha estat escollit pel sistema del fhürerprinzip, una manera de fer molt allunyada dels signes del temps per més fe que un dipositi en el successor de sant Pere.

Dit això voldria dir també que en aquelles concentracions de joves hi vaig percebre una manera de fer i de ser a la qual no estem gens acostumats segons les informacions habituals de les grans concentracions que ens arriben pels mitjans . Darrerament les grans manifestacions, i no dic que no sigui amb raó, solen expressar algun tipus d’agror o d’irritació i, fins i tot, algunes acaben amb violència. Veure centenars de milers de joves amb cara d’alegria, que no fumaven marihuana, no cridaven amb la buidor de l’embriaguesa al voltant d’ampolles buides d’alcohol i que no feien malbé el mobiliari urbà constitueix, si més no en els missatges televisius d’avui, una autèntica anomalia.

Diuen que la dimensió religiosa forma part de l’estructura de l’ànima humana. Del 2000 ençà no són pocs els genetistes agnòstics que reconeixen el fet universal de la religió. Per això postulen que ha d’haver estat necessària per sobreviure. Que probablement aquells humans que van “seleccionar” el “gen” religiós van tenir més possibilitats d’adaptar-se mentre que els “altres” es van anar extingint.

No voldria fer extrapolacions fàcils però no puc deixar de pensar que si hi ha algun futur per als humans, aquest ha de ser molt millor quan s’encara la vida amb alegria i sense violència dins d’una dimensió religiosa o espiritual de l’existència que no pas des d’un carpe diem descarnat i sense altra esperança que el pas feixuc del dia a dia i la finitud material de l’ésser.

Si el que dic té un bri de raonabilitat, ¿tenim futur?

Humanitats (2)

Vaig estudiar llatí des de tercer de batxillerat (actual primer d’ESO) fins al curs de Preuniveristari (actual primer de batxillerat; en el meu temps el batxillerat s’acabava quan complies els 17 anys). Recordo que fins i tot al darrer curs teníem classe diària de dilluns a dissabte de llatí i de grec. Davant de la nostàlgia per un suposat abandonament de les humanitats a la Secundària no puc deixar d’interrogar-me sobre si les hores passades estudiant llatí i grec em van humanitzar especialment. La resposta ha de ser necessàriament negativa. No només no vaig aprendre la llengua com caldria després de tants anys i esforços sinó que fora d’algunes etimologies i algunes cites esparses no em va servir pas de massa més.

D’altra banda durant els meus estudis universitaris –el llatí i el grec continuaven essent obligatoris durant els dos primers cursos—influït necessàriament pel marxisme com a única veritat absoluta vaig arribar a la conclusió que l’accés a les “humanitats” –em refereixo aquí als grans textos de la literatura universal i contemporània—seria general quan s’arribés a la democràcia i al socialisme. Si els treballadors no llegien l’Eneida, Shakespeare o Camus era per l’alienació que patien i perquè no tenien accés a la cultura a través de l’escolarització general i gratuïta.

Amb el temps he anat vivint, d’adult, autèntiques aventures lectores que m’han obert a la polifonia de l’ànima humana. Recordo el meu plaer llegint Guerra i Pau o les tragèdies d’Èsquil. És a dir, em vaig “humanitzar” de gran.... i valoro moltíssim això que en diem humanitats. L’únic que goso negar a partir de la meva experiència és que abans hi hagués humanitats a l’escola i ara no. Sí que s’ha reduït l’estudi del llatí i del grec però, atesa la meva experiència, no és que em sembli necessàriament negatiu si faig cas dels resultats que s’obtenien.

Mentre m’he anat fent gran l’escolarització s’ha anat obrint a tot el món i ha esdevingut obligatòria des de fa una colla d’anys. L’accés a la cultura, doncs, està garantit com a oferta per a tothom. Em temo, però, que la classe treballadora i també la que no ho és no s’ha apassionat pas gaire més per llegir l’Eneida, la Divina Comèdia, les obres de Shakespeare o les novel·les de Graham Greene.

Maleducats!

El dijous vaig seguir durant una estona el debat del Parlament de Catalunya sobre la recent modificació de la constitució espanyola. La veritat és que l'argumentació de la senyora Dolors Camats i, posteriorment, la de la senyora Anna Simó em van semblar interessants. No pas en tots els punts, és clar!, però sí en algunes de les seves posicions. Un parlamentari que estigués escoltant aquestes intervencions hauria de prendre notes, pensar, i discernir en quins punts podia tenir raó per articular, posteriorment, el seu vot en funció dels interessos de la gent que representa. I no caldria ni dir que el diputat o diputada encarregat de respondre l’argumentació hauria de tenir el coratge de articular una resposta punt per punt sense fer floritures ni demagògies.

De tant en tant la càmera de la televisió enfocava el ple. I aquí, un cop més, em va decebre profundament l'actitud dels senyors i senyores diputats. No només no feien cas a res del que deien les esmentades persones des de la tribuna, sinó que xerraven entre si. No pas paraules breus i ràpides, cosa que seria comprensible, sinó converses arrencades. En veure aquesta actitud vaig pensar que era lògic que hi hagi distància creixent entre la població i els seus representants. Al cap i a la fi, es digui el que es digui des de la tribuna, s'argumenti de manera sòlida o superficial o s'expressin bé o malament, el que es diu no importa. Ja està decidit el que es votarà abans de començar el ple. Ho ha decidit la cúpula i, arribada l'hora, la feina del diputat en el ple consisteix a prémer el botó de la votació en funció del que indiqui, amb la mà aixecada, el líder del seu grup. I si no en fa cas --perquè els arguments d'algun diputat o diputada l'han fet canviar d'opinió-- el seu partit el multarà. En cas de reincidència sap que no anirà a les properes llistes electorals. Així, doncs, un acaba tenint la sensació que els plens del Parlament són un acte teatral retòric que no té cap mena d'importància.

A classe, cada dia, lluito per induir els meus alumnes al respecte del qui parla mantenint una actitud d’escolta atenta i de silenci. Si ses senyories ni escolten ni callen en la institució més important de la ciutadania més valdria que es repartissin els discursos escrits i que votessin després el que els digui la cúpula.

No perdrien miserablement el temps i, si més no, no donarien aquest exemple públic de mala educació.

Humanitats

En dos dels llibres més interessants que he llegit recentment els seus autors es dolen del declivi de les humanitats i del seu abandonament en la formació de la ciutadania (Adéu a la universitat, de Jordi Llovet, i La condición ambigua d’Albert Chillón, un diàleg aquest darrer de l’autor amb l’antropòleg i monjo de Montserrat Lluís Duch). El lament per la pèrdua de les humanitats en la formació secundària i universitària em produeix una doble perplexitat.

En primer lloc tinc seriosos dubtes que en els meus temps de batxillerat –quan només cursàvem la Secundària un escàs 30% dels adolescents—ens formessin en humanitats. Vaig aprendre els noms i les obres de molts autors literaris de memòria i vàrem llegir també alguns fragments antològics dels seus textos. Em vaig esforçar molt per entendre la sintaxi del llatí i del grec però mai no em van posar en contacte amb l’obra d’un sol autor greco-llatí (i probablement no sé si hauria entès gaire res). Potser la introducció a la filosofia de sisè de batxillerat em va fer pensar una mica... en definitiva, no crec que en la nostra època ni en la immediatament posterior, els estudis de lletres ens fessin més “humans”. No vaig pas accedir a la geografia psicològica de l’ésser humà expressada per Shakespeare, per exemple, fins a ser un adult... i no vaig sentir-me concernit per la poesia fins als vint anys. D’altra banda no crec pas que el fet de saber humanitats –en el cas que n’haguéssim estudiat-- ens fes necessàriament més bones persones. Els oficials nazis dels camps d’extermini eren capaços de gaudir intensament escoltant Mozart o Schubert mentre en els forns cremaven centenars d’homes, dones i nens...

En segon lloc no trobo pas que en els estudis de Secundària actuals no hi siguin presents les “humanitats”. Potser hi són més presents que no pas abans! S’estudia més història que a la meva època; la llengua i la literatura hi són presents tant en català com en castellà; es fan llegir llibres sencers –en el batxillerat mai no em van fer llegir un sol llibre!—i, fins i tot, s’estudia cultura clàssica i música (en el meu temps la música era un àmbit restringit estrictament als conservatoris i fora de l’abast de qualsevol adolescent normal). Cal destacar, a més, que aquests estudis “humanístics” s’ensenyen, a més, a tot l’alumnat, i no només a l’escàs percentatge que estudiava quan jo era adolescent.

Una altra cosa és que l’alumnat arribi a les Facultats sense saber llegir i escriure, amb una pressa notòria per assolir resultats immediats, amb dificultats per seguir un discurs oral, i sense tenir massa habilitat en el maneig del discurs parlat. És cert que s’han acabat les utopies –si més no a Europa—i que aquestes s’han canviat per “hinctopies” (l’ara i l’aquí, de “hinc”, ‘aquí’, en llatí); i és cert que els estudis clàssics, literaris i filosòfics van de baixa (no pas els musicals, les arts gràfiques, el disseny i el cinema); i també és cert que s’està trencant una certa tradició en les estructures d’acollida (família, estat, església...)–en l’àmbit català molt més ràpidament que enlloc—i que comencem a viure desconnectats d’arrels fins ara molt sòlides... però d’això no en té pas la culpa, em sembla, la manca d’estudis humanístics en la formació inicial de la joventut.

Que socialment parlant no interessin els estudis humanístics no és pas la causa d’un problema sinó, probablement, la conseqüència.

Llegir

Fa uns anys quan s’entrava en un despatx d’un professor universitari era habitual trobar-se’l davant d’un o diversos llibres o articles amb un llapis o bolígraf a la mà prenent notes. Potser a la vora seu hi havia una tauleta “involca” amb una màquina d’escriure al damunt... Avui quan es visita el despatx del professorat universitari, becaris i becàries inclosos, la imatge és completament diferent: gairebé sempre tenen l’ordinador engegat o bé mirant la pantalla consultant alguna informació o bé teclejant amb un cert nerviosisme. La primera imatge suggeria una certa lentitud –condició necessària encara per fixar bé el coneixement que ens ve de la informació--; la segona fàcilment dibuixa una atmosfera de neguit i de rapidesa en el clic clic del teclejar...

Quan jo era petit, als anys 50 i primers 60, recordo que els pares, després de sopar, en especial a l’hivern, asseguts en unes butaques velles, amb la sonsònia de la ràdio baixeta de volum, llegien llibres abans d’anar a dormir: memòries, història i, sobretot, novel·les.

Avui diuen que es llegeix més que abans. Que es venen més llibres, segur. ¿Es llegeixen, però? Potser sí, tot i que per la meva percepció de l’entorn ho posaria en dubte. Els despatxos universitaris són més de gestió i producció apressada que no pas de lectura (sovint dubto que les publicacions de la pròpia especialitat avui es llegeixin senceres si és que s’arriben a fullejar); i em fa molt la impressió que s’escriu més que no pas es llegeix. D’altra banda la competència dels canals de televisió, dels DVD, de les possibilitats immenses de l’ordinador i els artilugis mòbils triomfa clarament sobre el temps i l’espai de lectura.

Crec que la lectura avui, entre les persones a les quals els agrada llegir, ja no forma part d’una rutina establerta en el dia a dia (llevat potser d’aquells que donen un cop d’ull a algunes pàgines abans d’apagar el llum per dormir). No hi ha ja un moment del dia o de la setmana que dediquem habitualment a la lectura –com ho feien els meus pares-- de la mateixa manera que la majoria no es perd els telenotícies, determinades pel·lícules o alguns programes concrets de la televisió. La lectura sembla que avui, per a la majoria, omple buits ocasionals o temps morts no previstos de manera sincopada. Quan estem cansats a la fi del dia, per exemple, a la majoria ens abelleix més fer una mica de zapping o mirar algunes webs o youtubes que no pas passar una hora llegint. Potser alguna vegada alguna novel·la t’enganxa i busques el temps de llegir-la; gairebé mai, però, això s’esdevé amb un assaig.

Fins a cert punt és lògic. Tot allò que és icònic és més fàcil d’entendre i precisa menys esforç per part del receptor. També suposo que és una informació que s’oblida més fàcilment. En canvi llegir un llibre és enfrontar-te a una codi simbòlic gens icònic, i per endinsar-s’hi i pensar-lo cal una certa lentitud. L’ordinador ens ha habituat a la pressa i ens permet assolir dades amb gran rapidesa i això és un avantatge evident. El llibre, en canvi, ens obliga a l’abstracció i a la imaginació personals i el seu recorregut per les pàgines és necessàriament lent...

Em fa la impressió que per a moltes generacions de menys de 40 anys llegir un llibre sencer que no sigui una novel·la, tot pensant-lo amb el ritme adient, constitueix una experiència del tot inèdita. Fins i tot entre els universitaris.

I no sé si això és bo.

Any nou

Un cop més a les primeries de setembre recomença el curs. Un grup de professionals anònims, milers i milers de persones arreu d’Europa, enfilen el retrobament de les escoles i instituts. Per a ells comença l’any nou... no és pas al gener que els canvia la vida i que es poden fer propòsits, sinó ara, quan encara la calor prem de valent i només en alguns moments de la matinada sembla que hi hagi una fresca nova encara tímida i clara...

Els fa mandra tornar a començar. Com a tothom. Però hi afegeixen un aspecte que no es compleix amb d’altres professions: la majoria de l’alumnat és nou i tot ha de tornar a començar. Potser el coneixen en algun cas d’anys anteriors. No hi fa res, els alumnes són nous... i amb una paciència digna d’elogi, la majoria d’aquests professionals projectaran la continuïtat de la seva pròpia existència en paraules públiques, escoltes atentes, moments de silenci i preparació, i el dur càstig bíblic de les correccions i avaluacions... Passaran per moments difícils perquè l’alumnat d’avui no és pas fàcil i perquè els éssers humans no són mai ensinistrables. Patiran fracassos –perquè de la mateixa manera que no es curen totes les malalties tampoc no sabem com fer aprendre tot a tothom— però experimentaran dies de satisfacció...

No vull pas fer una panegíric corporatiu perquè de professors i mestres n’hi ha de molt bons, de normals i de molt dolents... Sé també de les tensions a l’aula per mantenir l’atenció; no ignoro la conflictivitat entre iguals o entre bases i jerarquies... no desconec què vol dir treballar més per més o menys sou en èpoques de retallades... Sé de fatigues exhaustes però també conec els entusiasmes... i aquells moments de satisfacció quan has aconseguit que alguns esguards clars dels qui t’escolten s’il·luminen amb una espurna de comprensió o amb un somriure d’agraïment...

Vull destacar que aquest exèrcit anònim, que avui malauradament no està considerat amb la confiança i el respecte social de temps anteriors, continua essent clau per construir el futur. I a l’inrevés d’altres professions, no compten amb gaire protocols que els assegurin la consecució dels seus objectius. Quan els assoleixen, enllà de la programació i de les preparacions de cada classe, hi compta fonamentalment una sola cosa: l’art de la seva didàctica.

Perquè ensenyar, instruir i educar comporta dues condicions necessàries (saber la matèria i saber-la ensenyar). Però no són condicions suficients en aquesta professió: cal, a més, disposar d’un setè sentit que barreja poesia, afecte i passió... Cap altra professió ho precisa tant!

Sí, avui un exèrcit anònim de mestres i professors inicia en temps difícils una de les funcions més imprescindibles de la societat.

Avui els comença un any nou...