Depèn!

En la investigació educativa és molt difícil demostrar res. Investigar no és especular ni fer un projecte. Investigar, per definició, és resoldre un problema, respondre una pregunta ben formulada que encara no té resposta. En definitiva, descriure un fenomen i explicar-lo per les seves causes de manera coherent, lògica i d’acord amb un mètode consensuat per les persones que es dediquen a estudiar aquesta mena de fenòmens.

En les ciències experimentals i matematitzables em fa la impressió que resulta més senzill, metodològicament parlant, trobar explicacions per la senzilla raó que els factors o les variables es poden reduir, experimentar en laboratori i verificar els resultats a partir de la manipulació o modificació de variables.

En educació el nombre da factors que intervenen a l’hora d’explicar un resultat és molt nombrós. Entre aquests factors hi entren aspectes tan volàtils com l’atzar, la relació afectiva, l’interès, la voluntat, els sentiments, les capacitats, l’ambient social i, en definitiva, el misteri de fons en moltes de les reaccions de les persones. Per aquesta raó als meus alumnes de doctorat i a les persones a qui dirigeixo tesis, els solc recomanar sempre que no utilitzin el verb “demostrar” sinó “mostrar”, “indicar”, “correlacionar” o “concordar amb”.

Per això em sorprèn l’existència de dogmes intocables en el món educatiu. Un d’ells –de moda en tertúlies radiofòniques darrerament a propòsit de la Llei Catalana d’Educació—és el de l’educació indiferenciada, sempre i sense excepcions. És a dir: nois i noies junts sempre en totes les etapes i en totes les assignatures. No deixa de ser curiós que les argumentacions que se solen donar mai no vénen del camp experimental sinó de l’ideològic. Nens i nenes han d’estar junts perquè sí, perquè fer el contrari és per definició discriminatori, segregador i sexista. I la veritat és un argument que em sembla poc raonable perquè ni demostra ni mostra: simplement afirma. Com també em sembla escassament raonable la proposició contrària. La meva resposta davant de la qüestió és: depèn.

Comença a haver-hi dades i experiències que mostren o indiquen que la defensa dogmàtica d'educació indiferenciada sempre i en tot lloc, potser no és una cosa tan clara. Al Regne Unit, des del curs passat hi ha 1.092 centres diferenciats. Doncs bé: resulta que de les 100 millors escoles del Regne Unit, 81 són diferenciades per sexes i de les 10 primeres només 1 és mixta (hi ha escoles privades i públiques en aquest rànquing). Curiosament, a més, la política educativa del president Obama va per aquesta línia. El secretari d’Educació del seu govern, Arne Duncan, és un dels pioners en la defensa del sistema diferenciat (des del 2002 són quatre-centes les escoles púliques dels EUA que han passat de mixtes a diferenciades amb un èxit espectacular en zones deprimides de Harlem i del Bronx novaiorquès).

Així, doncs, no ens esquincem els vestits abans d’hora si la Llei Catalana d'Educació presenta la possibilitat --no l'obligació-- de fer possible si s'escau, una educació diferenciada per sexes. I procurem introduir una mica més de dubte en els dogmes referits a l’educació.

Educació diferenciada o mixta? Depèn. De què? Del fet de fonamentar-ho teòricament, provar-ho i veure que ens mostren o ens indiquen els seus resultats. Ah! I si voleu cobertua política democràtica, una resolució del Parlament europeu del dia 1 d'abril d'enguany ha manifestat que l'educació diferenciada és una opció legítima.

Per què no?

Ara que ja està tot dat i beneït voldria fer alguna consideració sobre les recents eleccions al País Basc. Les darreres eleccions, efectivament, són ajustades a dret, com dirien els juristes, però em sembla que són falses. Si tothom hagués pogut votar, els socialistes no estarien ara al govern. I a més, els nacionalistes han tret més vots. Ras i curt: el govern actual no representa la voluntat democràtica de la majoria dels habitants d’Euskadi.

A tot plegat cal afegir que, per arribar al poder, s’ha fet un pacte contra natura: els socialistes són al govern perquè els ha donat suport el PP. ¿Com és possible això si després a Madrid es barallen com a gat i gos i són incapaços d’arribar a un pacte per enfrontar-se a una situació tan greu com l’actual crisi econòmica? Doncs és molt senzill: al PP i al PSOE els uneix el nacionalisme espanyol (que ells en diuen “constitucionalisme”). Una idea, un sentiment, un imaginari que tenen per sagrat està per damunt de tota altra consideració.

He llegit telemàticament la premsa de Madrid aquests dies i cap diari, des de la caverna fins a la progresia ha blasmat o ha sotmès a crítica el pacte polític contra natura d’Euskadi. Atès el que els espanyols tenen per metafísicament sagrat, per esborrar aquestes dues anomalies que som Catalunya i Euskadi, tot s’hi val. No és avui només un estat de la política sinó també de les idees. Tots els diaris han repetit, com en l’època de Goebbels, la mateixa matraca un i altre cop: és el triomf de la democràcia (curiós, no?, quan de fet els resultats no representen al poble que vota), de la cohesió social i la garantia que calia per avançar pel camí de la pau.

Realment és admirable el tancament de files polític i ideològic de la majoria dels espanyols quan cal esborrar un altre imaginari que els molesta. Fins al punt que, darrerament, la nostra situació no troba ja cap mena de comprensió ni en brillants intel·lectuals d’esquerra. En definitiva: Espanya ha deixat de ser plural si és que alguna vegada ho havia estat en els seus plantejaments...

I jo em pregunto: per què a Catalunya els nacionalistes (i si no agrada el terme perquè és una religió, etc., diguem-ne independentistes o sobiranistes que és una proposta democràtica més) no poden fer el mateix? Per què no podem assolir un acord per fer realitat la sobirania política total? Si els espanyols ho tenen clar sempre que poden, ¿per què nosaltres vivim en el dubte i la mofeta permanent? Per què als nacionalistes catalans –que no podem modificar l’eix social fins que no tinguem un poder real per modificar-lo-- se’ns acusa de falta d’ideologia i, en canvi, es passa de puntetes, abaixant la vista, davant de l’apoteosi espanyola d’aquests dies?

Si ells ho fan, i amb tanta contundència, nosaltres per què no?

Públic? Privat?

Fa a la vora de quaranta anys que sento a parlar amb agror i agressivitat de la dicotomia "públic-privat" especialment relacionat amb l'escola. I us asseguro que experimento una densa fatiga quan sento un cop i un altre atribuir tots els mals de l'escola pública a l'existència de l'escola privada i, encara pitjor, a la seva subvenció amb fons públics. ¿Algú creu de debò que en cas de nacionalitzar totes les escoles privades de Catalunya el sistema escolar trobaria el seu òptim? L'únic que podem assegurar és que seria molt més car. No veig cap raó per pensar que els resultats serien millors...

Avui, a la Facultat, he tornat a sentir per enèssima vegada l'argumentació anti-bolonya de la suposada privatització de la universitat pública. Intenció, es veu, abjecta i camuflada, que els nostres poders públics tenen desada en una caixa secreta per fer-ho sortir a la llum un 15 d'agost, posem per cas.

No volia polemitzar. Al final, però, no he pogut més. M'he permès argumentar a la persona que denunciava les intencions vils de les nostres autoritats acdèmiques i polítiques que si ens privatitzaven potser no ens aniria tan malament.

Lògicament s'ha escandalitzat i de seguida m'ha enviat al cel empiri dels reaccionaris irredempts. Jo li he contestat que el problema no era si jo era o no reaccionari sinó que les deu millors universitats del món, les que havien produït més ciència en els darrers anys, les que tenien més premis nobels i les que més havien ajudat, per exemple, a fer que determinats càncers es guarissin, eren totes privades començant per Harvard (Boston).

Però no calia arribar a cap gran argumentació sobre la producció científica. Es podrien posar exemples més banals.

La gran diferència entre Harvard i la UB es podria situar també en el fet que no crec que a Boston les dutxes masculines dels vestidors de gimnàstica --en una Facultat on hi ha una especialitat de mestres d'Educació Física-- estiguessin més d'un mes sense aigua...

És clar que, ben pensat, potser si privatitzaven la UB a mi no em contractarien pas... Potser sí, potser m'hauré d'afegir als anti-bolonya. No fos cas...

Temps congelat?

Fa uns dies vaig ser convidat a la celebració dels 40 anys d’un institut de Secundària. Jo hi vaig treballar vint-i-nou anys enrere. Recordo la meva etapa de professor en aquest centre com un dels períodes més positius i plens de la meva vida professional. El millor elogi que se li podia fer era que semblava un centre privat d’élite. La porta tancada amb un conserge eficient –parlo dels anys 80 del segle passat—parets netes i pintades i un aire d’ordre sà degut sobretot a la tradició i a un nucli de professorat que se’l sentia seu i mantenia un ambient positiu.

La trobada va ser emocionant. Antics companys i, sobretot, antigues alumnes, mares de família de més de 40 anys, que em van reconèixer. Rialleres, em van venir a saludar, es van identificar i em van recordar anècdotes divertides d’aquells temps.

En un moment de la festa vaig voler passejar sol pels passadissos i aules de l’edifici. La pinta externa continuava semblant de qualitat. Vaig entrar a l’antiga aula de primer C on vaig ensenyar català... des de la finestra encara es veia, de lluny, el mar... després vaig entrar a l’antiga aula de primer F on vaig impartir història de primer de BUP... em sembla recordar encara l’Eva i l’Aurèlia, assegudes al primer banc davant la taula del professor... Silent i nostàlgic vaig entrar a la sala de professors. Tot ordenat, amb una sèrie de quadres nous penjats a les parets... lluminosa... Em vaig asseure en una cadira del davant de la taula central. Se sentia de lluny el brogit de la festa del pati. Vaig recordar les estones d’esbarjo, a l'hora de la recreació, quan parlava amb el senyor Saura de Machado o amb mossèn Balasch, el catedràtic de grec, sobre la traducció de Píndar en què treballava en aquells moments... els claustres, les reunions d’avaluació...tot em va aparèixer desordenat a la pantalla de la memòria. Vaig sospirar... la nostàlgia premia... sí, hi vaig ser feliç i vaig ser conscient de ser-ne...

Baixant un altre cop cap al gimnàs em vaig aturar davant d’una altra classe... em va venir la Itziar i l'Oriol al record... i, de cop i volta, em vaig adonar que si bé havien passat 29 anys, l’aula avui era exactament igual, llevat que els pupitres de fusta havien estat substituïts per taules verdes individuals... La resta continuava igual: tarima, pissarra, taula del professor, taquilles, suro d'anuncis, penjadors... A cap classe hi havia canó, per exemple...

Si un professor mort fa 29 anys ressuscitava i tornava a aquell institut crec que no hauria trobat res de nou dins de l’aula. El temps de l'aula s'ha congelat? No, em fa la impressió que els temps en 29 anys no s’han congelat pas. Un arquitecte de fa 29 anys anava am rotring i avui, reingressat de cop i volta en un despatx o taller d'arquitectura, no sabria ni per on començar. No entendria res!

¿No ha canviat res a les aules?

A l’endemà rebo un professor de Secundària que té una llicència per estudis que li tutoritzo. És gran i li agrada la professió, i innova... Doncs bé, la conversa tira per camins fressats: sí que hi ha canvis! Els alumnes no saben què és l’esforç personal i els pares no són solidaris dels professors per regla general. Suprimir la repetició de curs i el poder passar de curs sense fer res ha estat letal. Certament els alumnes són més fills del seu temps que dels seus pares, com diu Gregorio Luri. Però si quan un té una grip en comptes de recomanar-li llit i abric el posem a la intempèrie, de ben segur que el malalt empitjorarà. És el que ha passat en el nostre sistema educatiu públic.

Sí que han canviat les coses a la Secundària, però no sembla que els resultats de la permissivitat i el regal del curs sense esforç hagin donat generacions més educades en valors, en procediments i en eficiència conceptual.

No ho afirmo jo, que ja sóc vell i vençut pel temps, ho diuen la majoria dels professionals que he tingut ocasió de conèixer. Professionals, d’altra banda, que s’estimen l’ofici i que no renuncien encara a canviar les coses perquè vagin millor.

Meravelles

La setmana passada vaig coincidir a la bicicleta estàtica del gimnàs al costat del Max. Mentre anàvem fent els nostres circuits imaginaris no sé com va ser però vam acabar parlant de les set meravelles del món. Crec que vaig ser jo qui li vaig comentar al Max que m’hauria agradat que s’hagués conservat el colós de Rodes. Això d’entrar en un port de mar per dessota de les cames obertes d’un guerrer havia de ser particularment atractiu... Jo no recordava quines eren les famoses set meravelles del món segons la percepció que en tenien els antics grecs. El Max, per descomptat, sí que se les sabia i me les va comentar una per una a mesura que els mots se’ns feien més entretallats i començàvem a esbufegar per arribar als nostres respectius objectius cardiovasculars.

--És curiós l’èxit que pot tenir un poema – em diu en Max--. Va ser Antípater de Sidó cap a finals del segle II aC qui en un breu poema es va referir a les set meravelles del món.
--M’hauria agradat –li vaig dir—que s’haguessin conservat els jardins de Babilònia o l’estatual de Zeus a Olímpia de Fídias...
-- I també no deixa de ser curiós –m’interromp en Max—que aquestes meravelles hagin estat la matriu de noms comuns. De la torre de Pharos a Alexandria n’ha quedat ‘far’ i de l’enterrament de Mausolos d’Halicarnàs n’ha derivat el concepte de ‘mausoleu’... És clar que els grecs no podien tenir en compte altres meravelles que ells no podien conèixer...
--Altres meravelles?
--Si avui les set meravelles del món no són aquestes.
--Qui ha decidit quines són les set meravelles actuals?
--A un tal Bernat Weber, director de cinema... el fundador d’una empresa suïssa important, la New Open World Corporation, se li va ocórrer la idea de demanar quines eren les set meravelles actuals del món i va organitzar una mena de votació universal que es podia fer per correu electrònic a una web o per sms.
--No fotis, i ¿quan va ser?
--Pels volts del 2000, em sembla...
--I quines obres hi ha?
--Doncs el Machu Pichu, el Taj Mahal, la piràmide maia de Chichén Itzá, la gran muralla xinesa, el coliseu de Roma, el Crist Redemptor de Rio de Janeiro i Petra. Se li va donar el títol de meravella honorífica a la gran piràmide de Gizé...
--Mira per allà entra la dosi d’optimisme del dia...

L’Eva acabava d’entrar a la secció de bicicletes. Anava amb el seu xandall de colors clars, la cinta al voltant del front per recollir els cabells i aquell somriure enorme que desarma només de veure-la.

--Eva, estem parlant de les set meravelles del món –que li dic, tan bon punt ens ha saludat amb aquesta simpatia enlluernadora que gasta--.
--Apa, Eva, digues-nos quines són segons el teu parer les set meravelles del món actual?—li pregunta el Max—

L’Eva arrufa el nas, mira de reüll cap al buit com si volgués recordar alguna cosa... i al cap d’una estona somriu i ens diu sense deixar de rumiar:

--Doncs per a mi les set meravelles del món són..., espera... deixa’m pensar... primer de tot escoltar,....veure... tocar,.... assaborir..., sentir..., riure... ¿en porto sis, oi? i .... estimar..., per descomptat! Set me n’has demanat, oi? Doncs sí, aquestes, sí...

Se’ns queda mirant somrient... Realment va aconseguir deixar-nos tallats en sec.

--Me’n vaig a aeròbic. Que veniu?

Va girar cua i se’n va anar cap a la sala on començava l’aeròbic en aquells moments...

--Què, Max? T’has quedat sense paraules oi?
--No, tòfol --em contesta amb una esguard ple de nostàlgia--.
--Com que no? No li has dit pas res! Bon un tu per no dir l’última paraula!
--És que no he gosat dir-li que s’equivocava. Que una de les set meravelles del món és ella. Potser la primera.

I en Max se’m va posar vermell com un tomàtec i, com si de cop i volta l’inundés un atac de vergonya insuperable, va baixar de la bicicleta i sense dir-me res se’n va anar a la sessió de tonificació.

Omnia fiunt comunia

És cert que la meva generació va estar sotmesa monolíticament a una sola manera de veure les coses pel que fa, si més no, a la moral. El criteri del que estava bé i el que estava malament d’acord amb les creences catòliques era d’obligat coneixement. No cal dir que el monolitisme obligat no és bo. Però no tot va ser dolent ja que en plena adolescència se’ns van donar uns valors clars que il·luminaven la conducta personal i la col·lectiva. Respecte d’aquests valors –la història prou bé que ho ha demostrat—els humans han pogut després fer la seva i desfer-la segons la seva biografia intel·lectual o personal... No queda clar que l'analfabetisme ètic actual en la formació dels adolescents sigui millor o doni més bons fruits...

No pretenc pas tornar a una obligada i única trajectòria ètica entre d’altres raons perquè ja és impossible. Però sí que m’agradaria que es reflexionés més sobre el fet que vàrem enderrocar un esquema moral i no l’hem substituït per cap altre, si més no en els valors que orienten la conducta individual. Per això avui estem tan desorientats i constatem sovint, com a símptoma, per exemple, que els nostres joves sovint confonen el desig amb un dret...

Recordo que al meu cinquè de batxillerat, a l’assignatura de religió, se’ns sistematitzava la moral catòlica. Anàvem passant per cada manament del decàleg del Sinaí i s’anava concretant el que estava bé i el que estava malament indicant, quan s’esqueia, els graus de gravetat en la conculcació dels manaments. Una de les coses que em va encuriosir quan tractàvem sobre el setè manament (en castellà ens feien dir “no hurtarás”) va ser la laxitud que suposava, si més no en els marcs jurídics humans, una circumstància que feia lícit disposar dels béns dels altres: l’extrema necessitat.

Em vaig aprendre de memòria la màxima moral en llatí: in extrema necessitate omnia fiunt comunia. 'En cas d’extrema necessitat tot esdevé comú'. I el sacerdot que ens donava la classe de moral –corria el curs 1961-62—ens ho va interpretar d’una manera contundent: si un està en extrema necessitat pot agafar el que necessiti encara que no sigui seu. En aquesta circumstància d’extrema necessitat agafar el que et cal per viure no és immoral, no és pecat. Un no havia de sentir-se en absolut culpable si ho feia.

He pensat sovint que si la dèria dels jerarques eclesials en comptes de condemnar tant el preservatiu –al capdavall una niciesa—s’haguessin sempre mantingut ferms en aquesta tessitura moral del omnia fiunt comunia, haurien obert la porta a una autèntica revolució i, probablement, haurien mantingut una alta credibilitat coherent amb l’evangeli.

Segons la moral catòlica que vaig aprendre, doncs, els desheretats de la terra –els qui passen fam i fred de debò—tenen dret a prendre'm no només el que em sobra sinó el que em cal per viure. M’obliguen, en definitiva, a compartir.

Certament dur de predicar. Però a un li ressona a dins en aquesta norma moral la música que emana de l’evangeli.

Eva

Una de les coses que més costa d’empassar per tenir una visió optimista de la vida és la quantitat de dolor present en el món dels éssers sensibles. No només pel disseny de la cadena tròfica de la vida fonamentada en la mort d'éssers vius per alimentar-ne d’altres, ni tampoc per l’adaptació cruel del més fort i la marginació, mort o extinció del més feble, sinó pel mal i l’aflicció inevitables en la condició humana. Mals i dolors atzarosos i gairebé sempre injustos... És el tema recorrent del Max...

Vaig topar-me ahir amb el Max al gimnàs. Era al damunt de la bicicleta estàtica i estava parlant amb l’Eva, que pedalava també al seu costat. Els vaig saludar i vaig veure que parlaven d’aquest tema... (Últimament el Max amb això és bastant pesadet). Val a dir que l’Eva és una dona relativament jove, riallera i que sembla posseïda per un sentit positiu indomable, ben a l’inrevés de la Sara que és l’altra noia amb què solem coincidir i que gairebé sempre veu el costat negre de tot. L'Eva, si més no al gimnàs, en les poques ocasions que he tingut de creuar-hi quatre mots, sempre bull d’il·lusions petites i, de vegades, fins i tot d’entusiasmes grossos. Alguns cops, per exemple, ens anima a entrar a una sessió d’aeròbic com si allò fos la setena meravella del món...! Per a ella tot és sempre fantàstic!

Avui tenien la conversa arrencada sobre el mal al món, la cadena tròfica i la crueltat de l’adaptació del més fort, etc. El Max amb aquests ulls tristos que gasta li anava etzibant el mateix que em va dir a mi fa uns dies... La veritat és que ni em van veure de tant ficats com estaven en les paraules... L’Eva escoltava, suava i somreia... el Max li estava dient alguna cosa així com que de vegades, si tenies present el dolor del món, era com si estiguessis sempre sota una tempesta... Bé, veient que no em feien cas vaig decidir deixar-los... me n’anava ja cap el racó de fer abdominals quan he sentit la veu de l’Eva, que, amb aquell deix d’entusiasme suau que sempre gasta, me li deia:

--Si Max, tot això és veritat... però jo et recomano el següent: tal com són les coses no es tracta de si vivim o no al dessota d’una tempesta sinó de sortir al carrer i, si s’escau, aprendre a ballar sota la pluja...

El Max s'ha quedat tallat. L’Eva, en comptes d'entrar en subtileses teòriques, ha preferit com sempre gestionar la realitat tal i com és de la millor manera possible.

I, a més, sempre amb la calidesa del seu somriure blanc i obert.