Vergonya

M’assabento avui per Amnistia Internacional que una institució suprema de justícia a l’Iran ha decidit suspendre a partir d’ara les execucions per lapidació. Sembla mentida, però en ple segle XXI encara hi ha règims político-religiosos que maten persones per lapidació entre les quals les qui han comès el terrible delicte de ser homosexuals o adúlters! ¿Vol dir això que ja no en mataran més, ells que creuen en un Déu clement i misericordiós? No, els continuaran matant però refinaran la manera de fer-ho. Ara només els penjaran de la forca en públic. ¿Ho denuncien els periodistes o els poders públics? Tots mirem cap a un altre cantó.

M’assabento pel damunt del drama d’Osètia i de la guerra entre Rússia i Geòrgia mentre tothom es mira, prioritàriament, els jocs olímpics on hi ha representacions de les dues nacions. Les imatges que ens n’arriben són esgarrifoses i mostren fins a quin punt els homes –perquè això és cosa d’homes i no de persones humanes—som encara primats. I em pregunto, ¿on són les cassoles aquelles que encenien la protesta a Barcelona, l’anomenada “ciutat de la pau”, quan els nord-americans envaïen l’Iraq? No, com que les brutalitats no les cometen els perversos americans no cal protestar. Els russos, encara que avui no siguin comunistes, són bons. Tots mirem cap a un altre cantó.

I el món encaterinat amb l’espectacle de l’esport olímpic que, irònicament, havia de portar la pau. No entenc com el COI podia concedir la seu dels jocs en un país governat per una dictadura sagnant, on les persones religioses són empresonades pel fet de ser-ho i on els periodistes occidentals han hagut de sotmetre’s a la vexació de la censura. ¿Com es deia aquell ciutadà nord-americà assassinat a l’endemà de la inauguració? No en sabem ni el nom! No era més important la seva vida que una medalla? És igual. Tots mirem cap a un altre cantó.

Em pregunto, sovint, si, no ja la felicitat, sinó un simple benestar psíquic es pot assolir si no és a costa d'estar desinformat. ¿Com es pot tenir un esperit positiu i alegre davant d’aquestes atrocitats?

Vergonya, profunda vergonya de ser humà.

De la felicitat

Un cop més, badant pels fulls del diari mentre passo les notícies olímpiques que no m’interessen gens, m’he topat amb la teoria pedagògica oficial. Cal canviar –diuen—els termes associats a l’escola com esforç, treball i normes per altres com confiança, felicitat escoltar i passió.

En primer lloc no hi sé veure la incompatibilitat. ¿No pots experimentar passió i esforç alhora? No es pot tenir confiança en normes que regulen la convivència o l’autodomini? No es pot escoltar per treballar?

L’únic terme que crec que està de més és el de felicitat. La felicitat és un estat definitiu de plenitud que ningú no té, ni ha tingut, ni tindrà en el món. Sempre faltarà alguna cosa perquè el recipient de la felicitat estigui ple del tot o ple a vessar (poemes a banda). D’altra banda la felicitat cadascú la busca per on pot i de maneres diferents. Els nens i nenes a l’escola no han de ser desgraciats, certament, però no necessàriament han de tenir la felicitat com a norma, sabent que felicitat en aquest cas equival a fer el que cadascú vol. I això ni genera felicitat –només benestar provisional—i no és educatiu. A la vida hi ha molt males passades i cal tenir els recursos personals formats per poder-la entomar. I així i tot ningú no t'assegura pas res.

Jo crec que una persona que toqui el violí bé i pugui expressar-hi les seves emocions pot acostar-se a aquesta plenitud que anomenem felicitat. Suposo que a tots ens agradaria tocar el violí com Paganini (i qui diu violí diu qualsevol altre instrument o qualsevol altra habilitat com parlar bé l’anglès o el rus, posem per cas).

Si en algun moment creguéssim que els nens i nenes han d’arribar a ser feliços perquè parlen idiomes bé, o toquen bé el violí, caldria que des de ben petits haguessin passat per l’esforç, pel treball i per les normes.

¿Quantes vegades caldrà recordar que les activitats que permeten realitzar-se només ho poden fer quan s’ha efectuat una aprenentatge a base d’esforç, continuïtat i constància? I ¿quantes vegades caldrà recordar als futurs mestres que aquestes activitats no es demanden d’entrada per elles mateixes i que s’han d’imposar?

Sí, he dit imposar!

RETORN A GRÈCIA (i III)

Em vas deixar tastar el iogurt grec amb melmelada que et prenies de postre i em vas dir que si tancava els ulls em podria traslladar al port del Pireu i escoltar la melodia del sirtaki... em sembla que la meva resposta et va decebre una mica.

--No hi he estat mai a Grècia.

Vas fer un esguard atònit.

--No has estat mai a Grècia? No pot ser.

Doncs és. I probablement mai no hi aniré. Si més no amb la idea de veure-hi art o d’ensumar-hi el passat.

Al llarg dels anys m’he anat construint una idea de Grècia a partir dels textos, de les restes d’imatges i dels somnis que imatges i textos m'han generat. M’imagino l’Acròpolis amb els temples policromats com un model d’urbanisme edilici excel·lent per la seva mesura humana. Propileus, Niké Àptera, Erectèon, Partenó, frisos de Fídies... tot ho tinc construït en el cap i tinc imaginat com devia ser. I, a més, conec la calidesa humana que hi ha al darrera d’un disseny aparentment tan racional i lineal, la subtilesa de l’harmonia visual, les raons de la proporció àurea de la façana del Partenó, la recerca dels nombres que donen suport a una determinada concepció de la bellesa...

He imaginat les estàtues de Policlet i de Miró senceres... i no només a partir de les còpies posteriors...

I també estic encara admirat d’aquesta mena de genialitat històrica que representen una colla de pagesos i mercaders que, ningú no sap per què ni com, es van posar a parlar d’una altra manera i ens han inventat la democràcia, el teatre, la literatura, la filosofia, la ciència, l’esport, l’odeó... i ens han deixat uns textos que constitueixen una arrel no superada del que som. ¿Per què ells precisament? ¿És que en el decurs de la història no hi ha hagut, en altres temps i llocs, homes i dones que treballaven el camp i comerciaven, modestos i pobres, sense recursos naturals i lluitant per sobreviure com aquells hel·lens de fa uns dos mil anys? Per què ells sí i els altres, precedents i posteriors, no? Atzar, necessitat, inspiració religiosa?

No, no aniré a Grècia a verificar el que m’he construït al llarg de la vida. No vull veure el que queda del santuari de Delfos, ni tan sols Epidaure... no vull pujar a l’Acròpolis i veure-hi pedres per terra, runes i un monument que a penes s’aguanta dret. No vull mirar a l’entorn i en comptes d’una ciutat humana amb muralles fins al Pireu, trobar-me la trepidació monstruosa d’una ciutat caòtica... No vull tenir al cap la imatge del cànon de Policlet i topar-me arreu amb persones d'ètnia més aviat turca (sigui dit amb tots els respectes per als turcs).

Potser m’agradaria veure Cap Súnion i respirar l’ambient marí de les costes mediterrànies gregues... però em sembla que mirant-me Empúries de tant en tant i passant pel Cap de Creus des del mar me’n faig una idea prou aproximada...

RETORN A GRÈCIA (II) [A propòsit de l'harmonia visual]

Un dels problemes de la comunicació a dins de les aules --per tant, un dels problemes didàctics seriosos-- consisteix en la imprecisió habitual en la significació dels mots que utilitzem. Això resulta més greu quan els conceptes imprecisos es troben en les característiques bàsiques de qualsevol informació que pretenem estructurar. Un exemple: quan diem, parlant de l'arquitectura grega, que els antics hel·lens buscaven l'harmonia visual; o com quan mirant el Partenó diem que aquest tradueix la dimensió o mesura humana de l'art grec. Què es pretén dir exactament amb el mot "harmonia" aplicat a la percepció visual?

La paraula harmonia procedeix del grec, ἁρμονία, que es podria traduir per 'combinació ben ajustada'. En música “harmonia” vol dir l’estudi de la combinació de sons diversos i simultanis perquè aquests estiguin ben combinats i sonin bé i de la millor manera possible. En arquitectura o escultura, l’harmonia --combinació ajustada d'elements-- seria la proporció convenient i la correspondència entre les parts i les dimensions (alçada en relació a la longitud, profunditat en relació a l’amplada, la distància entre si de les columnes en una façana, etc.).

Els grecs van observar que a la naturalesa i a la vida hi ha oposició de contraris: guerra i pau, amor i odi, unitat i multiplicitat, quietud i moviment... Combinar de manera ajustada els contraris --és a dir: l’harmonia entre contraris-- no s’aconsegueix anul·lant un dels seus elements sinó intentant que visquin en una tensió contínua. L’harmonia, doncs, no és una absència de contraris sinó equilibri entre ells. Heus ací, doncs, que el concepte equilibri definirà també bona part de l'art grec.

La recerca de l’harmonia en l’arquitectura i les arts plàstiques inicialment els grecs la van buscar en la relació numèrica. L’alçada d’una columna, per exemple, en l’estil dòric havia de ser sis vegades el diàmetre del cercle del fust que tocava més a terra. Una koré grega era harmònica perquè era simètrica: iguals els ulls, ben repartides les trenes, iguals les sines, i iguals les cames i els braços. I el somrís era l’expressió de la serenitat, per tant de “l’equilibri d’humors” interns (com els agradava de dir als pitagòrics).

Més endavant els grecs van fer un pas endavant i la recerca de l’harmonia no havia de procedir de la translació numèrica o matemàtica estricta sinó que els elements havien de “semblar harmònics” a la vista. I, per tant, perquè és veiés com havia de ser idealment un edifici calia corregir els defectes de distorsió naturals de la mirada de l'ull. La façana del Partenó, per exemple, cerca l’harmonia violant “les matemàtiques” o, millor dit, utilitzant-les de manera que a la vista es percebés el que havia de ser (amb aquesta finalitat es fa l’èntasi del centre de les columnes, la distinta distància dels intercolumnis, la lleugera inclinació de les columnes últimes, etc.). Per això es parla com a ideal estètic de l’Antiga Grècia la recerca de l’harmonia visual, és a dir, de l'equilibri entre les parts segons es percep amb l'esguard real.

D’on treure, però, les proporcions de l’arquitectura per assolir aquesta harmonia? Doncs de les proporcions de la persona humana teòricament ideal. Vitruvi ens les ha deixat escrites per als tres ordes clàssics en el seu De Architectura (Llibre IV, capítol I) i Policlet va cisellar una escultura que va titular “Canon”, és a dir, “mesura”, on proposava aquest home ideal. Molts escultors volien veure aquesta escultura --malauradament perduda-- per descobrir i conèixer les proporcions teòriques de la bellesa. És la primera i única vegada que una obra d’art és alhora obra d'art i teoria de com s’ha de fer l’art.

Si les proporcions de l’arquitectura neixen de les proporcions del cos humà, ni que sigui ideal, tenim un altre exemple de l’antropocentrisme i de la mesura humana de l’art grec. Oi?

RETORN A GRÈCIA

Per motius professionals passos uns dies immers en el món grec de l’antigor. I sempre que retorno a Grècia em fascina tant la potència del seu mite com la pàgina que van obrir amb la paraula racional. Em captiva la seva religiositat, perquè la racionalitat del logos grec no està gens renyit amb la dimensió religiosa de l’ésser humà (d’això, relacionat a l’antiga Grècia se’n parla poc, quan de fet, per exemple, els mateixos jocs olímpics, com el seu nom indica, van néixer de la dimensió religiosa i de la voluntat de pau). També m'embruixa la “invenció” de tants aspectes que han esdevingut claus imprescindibles del món occidental: des de l’intent d’una primera democràcia fins a la creació de la tragèdia, de la formulació del mot racional i filosòfic fins al món viu de la ciència, de la pràctica del joc com a espectacle significatiu fins a la creació dels models artístics.

De tots els textos de Grècia n’hi ha un, relatat per Tucídides, que sempre té la virtut d’emocionar-me. Un text que proposa un ideal que no hauríem de perdre; un ideal insòlit en el context del segle V aC i, desgraciadament, en molts dels segles que encara havien de venir. Un text ple d’humanitat a vessar i que pot fer entendre què vol dir que l'art grec es caracteritza per l'antropocentrisme i per la dimensió humana. ¿Es pot anar més lluny avui del que proposa aquest ideal?

Imaginem l’escena. En plena guerra del Peloponès que enfronta a mort Atenes i Esparta --conflicte que enfornta també dues maneres de concebre la vida i el món-- la comunitat atenesa es reuneix a l’acròpolis per retre un homenatge als morts en les darreres batalles. L’encarregat de predicar el sermó fúnebre és Pèricles. Aquest puja a l'estrada i diu a la multitud:

La nostra forma de govern no ha d'envejar res a les institucions dels pobles veïns, perquè som més aviat uns models que no pas uns imitadors d'altres. De nom és una democràcia, perquè l'administració està en mans, no d'uns pocs, sinó de la majoria. La llibertat és la nostra norma de govern en la vida pública. (...) Som amants de la bellesa amb simplicitat. (...) Però si la llei és igual per a tothom en els interessos particulars, és segons la consideració de què gaudeix cada ciutadà en alguna cosa, i no per raó de la seva classe, sinó del seu mèrit personal, que és preferit per a les funcions públiques, com tampoc per pobresa, si un pot fer servei a l'Estat, no li és destorb la seva obscura condició social. La pobresa entre nosaltres no és considerada humiliant per a ningú; l'humiliant és no fer res per defugir-la. [...]. Els nostres ciutadans es preocupen igual dels afers particulars que dels públics [...]. Perquè som els únics que tenim el qui no pren part en els afers públics, no per un tranquil, sinó per un inútil". (Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès, II 37, 1; 40, 2)

Crec que dels textos grecs que conec, pocs poden ser més sublims i actuals. No hi apareixen déus ni altres esperances que no siguin l’orgull de ser models perquè s'és lliure, democràtic, participatiu en tots en els afers públics i lluitador per defugir la pobresa. ¿No és això l'ideal d'Europa, el nervi de l'ànima d'Occident?

En aquesta guerra Atenes s’enfrontava a una altra manera de veure i viure caracteritzada per l’autoritarisme i pel govern estricte i ferm d’una oligarquia. Malauradament Pèricles va morir de la pesta, i Atenes va perdre. I aquest text i els ideals que s'havien encès en el cor dels humans, van quedar sepultats durant molts segles en el decurs dels quals es van succeir diverses ortodòxies excloents.

Un episodi més per entendre què vol dir el dolor de viure.

Mozart i la tomatera

Deia un físic important, de qui no recordo el nom, que ell podia potser donar respostes provisionals sobre alguns dels misteris que s'amaguen al darrera de la matèria i de l'energia. Sobre el sentit de la vida, però, el físic no hi pot dir res com a tal físic. Probablement, va afegir, trobaran la resposta a aquesta pregunta en la música d de Mozart.

Mentre avui estudiava al piano el segon temps d'una sonata de Mozart he sentit a dins, enllà de la raó, que aquest físic tenia raó. El fragment al qual em refereixo no sé què té que em transporta i alhora em trasbalsa. Sempre.

Potser tens raó. Hi ha sentit perquè en el món hi ha bellesa.

He baixat a l'hort a acomiadar-me de la tomatera perquè ja no la veuré mai més. Li he parlat del físic i del que deia de la música de Mozart.

--Què és música? Qui és Mozart? --m'ha peguntat--

Potser he estat maleducat. Però no l'he contestada. Li he tocat unes quantes fulles amb una certa tendresa. L'he mirada amb tristor. I li he dit adéu.

Desig i dolor de viure (a propòsit de Schopenhauer)

Crec que va ser precisament Schopenhauer –has insistit molt que no el llegeixi, que és pessimista i que no em convé—el primer que va discernir, enllà de la raó, que viure era per damunt de tot un dolor. És cert que si ens narcotitzem o anem de corcoll en qualsevol necessitat immediata o professional, aquest dolor s’amoroseix i fins i tot arriba a desaparèixer. Però si amb serenitat fem una mica d'anàlisi de la nostra consciència de ser, amb prou serenitat, crec que no costa gens adonar-se que viure és fonamentalment un dolor.

Crec que un primer dolor, fàcil de comprendre per a tothom, procedeix del fet que el desig de viure és inassolible. Estem empresonats dins del cos, estem plens de petits desitjos i impulsos concrets que no s’assoleixen per impossibilitat física o espiritual, no acabem d’entendre el què i el com del què ens envolta... en definitiva, la vida no es deixa viure. Valgui com a metàfora: un cop encalçat un cim, en ve un altre de més alt i el que acabem de fer ens té gust de poc. Dir que només té sentit fer camí i no pas arribar enlloc m'ha semblat sempre una manera fàcil de fugir d'estudi.

Una altre font de dolor és la feblesa del pensament per encaixar de manera coherent el que ens envolta. Arreu hi ha fissures per on entra el dubte o se’ns escapa el codi que ens dóna seguretat. Fàcilment podem percebre, si més no durant uns moments, que l’Univers manca de sentit. La vida aleshores es transforma en un panorama ombrívol que mena a la tristesa.

Una tercera font del dolor és, sens dubte, el dolor mateix, el propi –des d’un mal de queixal a una qualsevol tristesa per una mancança dura—i el dels altres. El dolor, la mort i atzar injust són històrics, actuals i sense que s’albiri res a l’horitzó que permeti pensar en un qualsevol capacitat humana per resoldre’ls de debò. “Sempre hi haurà dolor” és un axioma amb el qual ens hem d’enfrontar sense cap mena de dissimulació i sense mirar cap a un altre costat.

Schopenhauer troba en la voluntat de ser i de viure i de reproduir-se –justament el que Grimaldi considera que és el ple sentit de la vida—la font horrible del dolor i del no sentit. Ens proposa tres camins d’alliberament per fugir d’aquesta angoixa de ser: la ciència, l’art i una ètica de negació.

L’home bo que investiga, dedicat a la ciència, si bé obté coneixement –i el coneixement és una contínua font de dolor—d’una banda pot entendre la unitat radical de tot el que existeix i de l’altra no pensa, mentre investiga, en ell mateix. Les dues categories –saber la unitat situada enllà de la garjola del cos—i oblidar-se d’un—alleugereixen el pes de l’existència.

L’art és encara una millor font d’alliberament! Perquè en la contemplació pura –des d’un capvespre mirant la posta del sol ensorrant-se en el mar fins a un recital de piano-- , vivència desinteressada, la voluntat deixa d’exercir-se (la voluntat de ser, de durar, de reproduir-se) i els individus ens sentim, encara que no ho formulem així, potencialment dissolts en allò que unifica l’univers. Per això Schopenhauer considerava que la música era la més sublim de les arts ja que era independent de tota imatge. La música, en paraules de Schopenhauer, ens revela la imatge fictícia de la més pregona satisfacció dels desitjos, ignora completament el món fenomènic i, en certa, manera, podria continuar existint encara que el món no existís. Nieztsche dirà fins i tot que la vida sense la música seria un error!

Finalment corona el seu edifici amb una proposta ètica curiosa que tot i que la troba en els “sants” i en els “místics” no li dóna pas la dimensió de més plenitud –que és la versió ortodoxa de l’ascètica i de la mística—sinó la de forma d’escapar-se de l’infern d’aquest món atiat per la voluntat de viure. Troba que l’única manera de fugir-ne és la pràctica que han descobert els monjos cristians i budistes. Són aquests monjos els qui per l’autonegació del desig –renúncia a la generació, castedat, pobresa, dejuni...- han pogut arribar al coneixement de l’absoluta identitat de totes les coses i així, ensopint la voluntat, s’han alliberat definitivament.

En definitiva Schopenhauer ve a dir que el que l’artista intueix amb la seva pràctica i el savi coneix per la seva recerca de fet és el “sant” qui ho posa en pràctica.

Crec que la meva tomatera trobaria fàcilment les escletxes d’aquest pensament... però, si més no pel que fa al fet que la vida no es deixa viure, a la funció que pot tenir la música o a les virtuts que pot tenir una estona de meditació, ¿no li assisteix una petita part de raó?